La fisioteràpia que salva vides

La Organització Mundial de la Salut aconsella que existeixi un fisioterapeuta per a cada 1200 habitants. En dades actuals, hi ha 4 fisioterapeutes titulats a tot Gàmbia. A Moçambic n’hi ha 23, i 125 tècnics. Davant d’aquestes xifres alarmants, l’any 2014 es va crear el projecte Fisiàfrica amb la participació de les universitats de la Xarxa Vives, com la Universitat Miguel Hernández d’Elx, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat de les Illes Balears i la Universitat Vic-Central de Catalunya en col·laboració amb l’Institut Superior de les Ciències de la Salut de Moçambic, el Ministeri de la Salut de Moçambic (MISAU) i la Universitat de Gàmbia, i el suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament.  Aquest projecte persegueix dos objectius principals: per una banda, crear i enfortir els estudis universitaris en fisioteràpia, i per l’altra, implementar la fisioteràpia com un servei sanitari comunitari. En un principi, es va començar operant a Ghana en un projecte ja acabat, i posteriorment s’ha estès a Gàmbia i Moçambic en el període 2014-2017.

La debilitat dels sistemes de salut africans

Salut i desenvolupament van lligats estretament. De fet, els indicadors sanitaris i socioeconòmics estan correlacionats, així com també els educatius. La situació de precarietat dels sistemes de salut africans remunta des de l’etapa colonial i s’agreuja amb les crisis dels anys 80 i 90. La falta d’accés a centres amb professionals qualificats o medicines fa que, per exemple, el continent africà continuï sent la regió amb un índex més alt de mortalitat infantil, moren 107 infants de menys de 5 anys cada 1000 nascuts, segons l’informe Estadístiques Sanitàries Mundials que va publicar l’OMS el 2013 amb dades del 2011. Aquest fet també provoca una baixa esperança de vida. Per exemple, a Gàmbia és de 58 anys i a Moçambic de 53 anys (dades 2013).

En un marc sanitari tan dèbil no és d’estranyar que la rehabilitació funcional a l’Àfrica es trobi també en una situació molt precària. A l’Àfrica les causes principals de morbiditat i de discapacitat deriven del VIH/SIDA, la tuberculosi, la malària, les patologies vinculades a la maternitat i les deficiències nutricionals, afeccions provocades, en part, per les condicions higièniques, ecològiques (importància de les malalties infeccioses, per exemple) i socioeconòmiques. Tal com recull l’informe de Fisiàfrica, “la pobresa i la discapacitat (com també passa amb les malalties) estan estretament vinculades entre sí en un cercle viciós de causa i efecte. La pobresa propicia un augment de la probabilitat de presentar una discapacitat, en particular per l'absència de teràpies de rehabilitació; al seu torn, la discapacitat contribueix a augmentar la pobresa, de manera que la majoria de les persones amb discapacitats als països en vies de desenvolupament viuen en la pobresa”.

Carme Campoy és fisioterapeuta i antropòloga i coordina des del 2012 el projecte Fisiàfrica a Gàmbia. Ella afirma que “en general, tots els països de l’Àfrica Subsahariana, excepte alguns de més desenvolupats, necessiten programes per a la formació i implementació de fisioterapeutes. En molts països africans, quan van tenir lloc les independències, sobre els anys 60 del segle passat, els professionals especialitzats van marxar, i durant les últimes dècades s’han anat formant tècnics per a donar resposta a les necessitats de la població, però encara queda camí”. Campoy al llarg de la seva trajectòria s’ha encarregat, a més, d’estudiar la importància i influència dels traditerapeutes, practicants de la medicina tradicional.

Aposta per la sinergia entre medicina tradicional i els mètodes nous

A l’Àfrica existeix un alt nombre de practicants de la medicina tradicional, considerada per la OMS com un element important a preservar. La penosa situació sanitària en molts països africans fa que calgui sumar agents de salut comunitaris a qualsevol planificació sanitària, entre els quals s’hi troben els traditerapeutes, un agent particularment important.  El resultat ha estat l’aparició de nombroses associacions formals d’especialistes mèdics tradicionals. Aquesta iniciativa es pot observar tant a Gàmbia com a Moçambic, fet que ha facilitat la relació entre els interlocutors del diferents sistemes mèdics actuant al panorama social africà. Un altre punt a tenir en compte són tots els coneixements locals, sovint holistes, adaptats a les realitats que els han generat. A Gàmbia, per exemple, es distingeixen més de 500.000 espècies vegetals, el 10% de les quals presenta utilitats sanitàries potencials.

Elisa Bosch és professora de fisoteràpia la Universitat de les Illes Balears i ha participat a Fisiàfrica a Moçambic, i explica com és la interrelació entre agents sanitaris en els parts a Moçambic: “a la província de Zambézia, per exemple, només hi ha 6 metges ginecòlegs-obstetres. Normalment els parts no s’han atendre als hospitals de districte, sinó que s’atenen a les maternitats de nivell 1, on no hi ha metges. No es practiquen episiotomies rutinàries ni tampoc es posen epidurals a no ser que hi hagi complicacions que requereixen quiròfan. A més, també hi ha les parteres oficials, són dones escollides per la comunitat, tenen una formació de 2 anys, amb molta pràctica a les maternitats, i ajuden amb el part o el saben derivar en cas de complicacions”.

Bosch és fisioterapeuta i està especialitzada en recerca sobre salut i gènere. Ella coordina el projecte a Moçambic, dirigit sobretot a la formació de futurs fisioterapeutes. “No tindré mai, prou paraules per poder descriure totes les coses positives que puc extraure de la relació amb l’alumnat. Eren trenta tres alumnes, trenta homes i tres dones. La seva preparació prèvia és un nivell de Tècnic Mitjà de Ortropròtesis o Fisioteràpia, i tots tenien experiència prèvia”. Amb aquesta formació es pretén millorar la situació del país, a la cua de tots els rànquings de desenvolupament. En matèria de rehabilitació i fisioteràpia, els casos més típics són retards psicomotors deguts a la desnutrició infantil, afectacions neurològiques com l’ictus, i seqüeles del VIH i la SIDA, molt present a Moçambic, un dels 10 països més afectats del món.

El futur de Fisiàfrica

Carme Campoy explica que per a ella, l’horitzó de Fisiàfrica seria “que en un futur es puguin implementar també estudis de logopèdia, teràpia ocupacional i l´especialitat mèdica de rehabilitació, per que la població disposi d´aquests professionals. En aquest moment, però, parlar en aquests termes de Gàmbia, és un somni”. Elisa Bosch en destaca el caràcter descentralitzat de  l’acció, en el seu cas a Moçambic: “també s’ha fet una selecció de personal sanitari de totes les províncies del país, així que no quedaran tots els futurs fisioterapeutes concentrats a la capital, com és habitual a altres països africans”. En un futur pròxim, el focus està posat en Mali. En la seva última estada a Gàmbia, Campoy s’hi va desplaçar per establir contacte amb l’Institut Nacional de Formació en Ciències de la Salut (INFSS), institució pública encarregada de la formació en infermeria i en fisioteràpia.