Carlos Susías: “La UE ha de tenir més responsabilitat en matèria social”

L’European Anti Poverty Network (EAPN) és una de les principals xarxes internacionals del tercer sector especialitzada en la lluita contra la pobresa i l’exclusió. La coalició treballa des del 1990 fent pressió a la UE. 

L'EAPN-Espanya està formada per 19 entitats autonòmiques i 15 d'àmbit estatal. Totes comparteixen el caràcter no lucratiu i un objectiu: l'erradicació de la pobresa.

Carlos Susías, president de l’EAPN i de la secció espanyola de la xarxa, ens explica per què és tan important fer incidència política des del tercer sector. 

Quines són les claus per fer pressió social a Europa des d’una xarxa europea del tercer sector com la vostra? 

S’ha de demostrar que darrera de la xarxa hi ha una part de la societat implicada i que comptem directament amb les persones afectades, en el nostre cas, per una situació de pobresa o exclusió social. No només ha d’haver-hi professionals del tercer sector amb experiència, sinó que s’ha de tenir en compte l’opinió dels propis afectats, que saben perfectament el que els passa i per on han d’anar les propostes que els beneficiïn.

Què cal fer per fer incidència política a Brussel·les?

Com més gran és la xarxa, més possibilitat d’incidència política a Europa. Has de tenir en compte els nivells territorials. Per tenir èxit a Europa has de ser potent a diferents estats i nacions europees. La pressió ha d’arribar de des diferents llocs. Normalment es produeix una multiinfluència amb el Parlament, la Comissió, els estats membres... Cal molta coordinació.

Com participeu, des d’EAPN, a la gobernança europea?

El Parlament Europeu dona moltes possibilitats a fer incidència transversal i posar al centre de l’agenda temes que afecten una gran part de la ciutadania. Parlem amb parlamentaris i, després, treballem amb la Comissió Europea, on es decideixen els aspectes tècnics. També hi ha mecanismes informals importants com trobades amb gent de la societat civil en què es debat sobre com s’estan aplicant les mesures aprovades per la UE. L’òrgan més difícil on fer incidència és el Consell Europeu, format pels presidents i els primers ministres de cada país.

I les consultes?

Les consultes públiques són molt escoltades. Per exemple, en una de les últimes la  Comissió preguntava als ciutadans de la UE quina Europa els agradaria. L’EAPN ha escrit una resposta tipus perquè l’utilitzin i l’adaptin com vulguin totes les entitats socials preocupades per l’exclusió social i la pobresa, i que vulguin participar a la consulta.

Em pots posar algun exemple d’èxit fruit de la incidència política per part d’una entitat del tercer sector a Brussel·les?

Quan va acabar l’estratègia europea de l’Agenda de Lisboa es va eliminar de la llista d’objectius el d’eradicar la pobresa, però a finals del 2010 la Comissió va impulsar una consulta preguntant sobre els temes que preocupaven a la societat civil i va haver-hi una mobilització important de les entitats socials europees perquè es tornés a afegir l’objectiu. Quan va acabar la consulta, no només es va tornar a incloure sinó que va a passar a ser un dels 5 objectius de l’Agenda 2030. És un exemple de com podem incidir els propis ciutadans a la Comissió.

Què recomaneu a les entitats que volen començar a fer incidència a Europa i no saben per on començar?

Primer han de fer incidència política al seu territori. I tenir clar que una cosa és fer incidència política i l’altra aconseguir un programa de finançament.

Les entitats socials poden accedir a fons europeus?

Hi ha convocatòries de la pròpia Comissió o d’altres òrgans que s’obren a diferents estats membres en concret. Hi ha molts programes finançats per la UE. En l’àmbit estatal fa poc s’ha obert un programa per a l’economia social, l’anomenat Poises, en què es poden presentar projectes i programes d’un mínim de 5 milions d’euros.

Cal tenir pressupostos molt alts, doncs?

Es valora molt la capacitat tècnica i la solvència econòmica. Aquests programes de finançament estan pensats per a entitats socials, però s’han de complir determinades condicions. Si demanes un projecte de 5 milions d’euros, saps que el pagament no serà automàtic sinó a compte justificat. Per tant, has de ser conscient que et passaràs un any gastant sense comptar amb la subvenció. Molts cops es presenten grups d’entitats perquè per separat és molt difícil. També hi ha projectes més petits, però en aquests casos s’hi presenten moltes més entitats.

Quines directives europees socials o quins instruments de lluita contra la pobresa creus que són urgents i que encara no s’han aprovat?

És necessari que la UE es doti de més incidència en matèria social. Durant la crisi, la UE no tenia competències en harmonització fiscal i se les va afegir per accentuar el rigor fiscal dels estats membres. Ara s’ha de fer el mateix afegint més competències europees en matèria social. Les polítiques socials no haurien de ser només una responsabilitat de cada país. Es necessiten dos elements: finançament propi per a la UE i fer directives que fixin un salari mínim europeu, unes rendes mínimes, una prestació per infant a càrrec, una igualtat entre homes i dones... Hem de carregar de més responsabilitat a la UE.

Sobre el salari mínim europeu. Tenint en compte les diferències econòmiques entre països, com s’establiria? El sou mínim de Bulgària és de 250 euros i el de Luxemburg, de 2.000.

Es pot fixar en funció de la mitjana dels salaris mitjans de cada estat membre. Per exemple, es podria establir un sou mínim europeu que sigui el 70% com a mínim del salari mitjà de cada país.

Creu que el futur es troba en l’atorgament d’una renda bàsica per a tothom?

Nosaltres no estem defensant en aquest moment la renda bàsica sinó un sistema de rendes mínimes. No ens neguem a participar al debat, però fins que s’apliqui la renda bàsica poden passar molts anys, i la gent que viu en exclusió té el problema avui i necessita solucions ja. No pot estar esperant el que estem discutint sobre el que ens agradaria. Ens agradaria unes rendes mínimes en què es tinguin en compte els ingressos de les famílies, les prestacions per infant a càrrec i les ajudes a l’habitatge.

Quin futur els espera a aquestes propostes si els partits euroescèptics i conservadors guanyen les eleccions europees aquest 26 de maig?

Dependrà de la capacitat de bloqueig que tinguin els euroescèptics. Si tenen prou majoria podria haver-hi un retrocés. D’altra banda, crec que la UE ha vist les conseqüències de no haver-se preocupat directament dels europeus i només de les macroxifres. També ens hem de preocupar de les microxifres, que són les que afecten de veritat a la vida diària dels ciutadans/es europeus.

És optimista?

Sóc optimista sempre que anem a votar, i votem per a una Europa més social. Com a entitats socials hem de treballar des dels nostres territoris. I també s’ha de pensar que Europa no és només Brussel·les. És Brussel·les, és Cadis, és Cornellà. Hem de treballar tots i a tot arreu.

El pressupost que proposa l’actual Comissió Europea preveu un augment del 20% en despesa militar i una reducció del 6% en matèria social.

El tema del pressupost de la UE és complicat, perquè segueix sent al voltant de l’1% del PIB de la UE, que és una xifra ridícula. Cal augmentar el pressupost a través de la contribució dels estats membres i d’un fons propi de finançament impositiu europeu. És necessari que s’apliqui la taxa de transaccions financeres. Desincentivaria l’especulació i finançaria polítiques socials.  

Molts cops es culpa la UE de no haver acollit prou refugiats, però els principals responsables són els propis estats, que són els que tenen la competència en immigració. Què ha fet malament la UE?

La UE ho podria haver fet millor i ho diu la pròpia UE. A dos setmanes i mitja de les eleccions europea, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, diu que la UE ha de ser garant per a l’acollida de refugiats i asilats. Li ha costat 5 anys dir-ho. La Comissió Europea va ser proactiva. Molts membres van tenir la cara de negar-se a la recomanació, i d’altres es van amagar.

La UE podria haver sancionat.

Sí, hauria d’haver utilitzat alguns recursos per forçar els països, però també s’ha de veure com es sanciona cada estat, perquè de vegades la sanció pot perjudicar més la població de l’Estat que el propi Estat.