Pàtria Jiménez: “Les marxes han servit per posar al centre les consignes que hem aixecat en aquests 43 anys”

Ets una reconeguda activista pels drets LGTBI i una de les fundadores del Clóset de Sor Juana, com ha estat el teu recorregut?

Vaig iniciar el meu activisme als 19 anys, quan vaig formar part de l’organització de la primera marxa de l’orgull a Mèxic. El context que vivíem no era ni de lluny el que és ara. Les lesbianes i les persones homosexuals ocupàvem el darrer esglaó social, només érem notícia a la nota roja (periodisme sensacionalista) i les famílies quan sabien que hi havia una lesbiana o homosexual el que es deia és que a les dones les preferien putes i als homes assassins o morts abans que acceptar-los.

Era delicat que en l’entorn laboral se sabés perquè automàticament es produïa l’acomiadament i era molt difícil aconseguir feina. Per als homes l'única sortida, en aquest àmbit, semblava la prostitució masculina i les dones eren obligades a casar-se o viure totalment apartades del nucli familiar. El mateix passava en l’àmbit educatiu on se t’expulsava de la comunitat i no tenies oportunitats per seguir els estudis.

Enguany ha fet 43 anys, com va ser la primera marxa LGTBI a Mèxic?

Alguns companys havien viatjat a l’estranger i venien amb molta motivació després d’haver participat en una de les manifestacions als EUA. Tres organitzacions que existíem llavors, Lambda, el FHAR (Frente Homosexual de Acción Revolucionaria), només d’homes, i OIKABETH, a la qual jo pertanyia, vam començar a organitzar la marxa: vam pintar algunes parets convidant a la mobilització, vam fer alguns fulletons volants i vam enganxar cartells.

El dia de la marxa vam anar amb les pancartes però érem poca gent, sí que hi havia mitjans i vam anar trobant gent que no es feia massa visible però que es va anar unint i mica en mica vam superar les pors. Tot i així, no vam arribar on volíem perquè la policia ens va desviar per petits carrers i no vam buscar la confrontació. La sensació és que vam iniciar una lluita important.

Com ha evolucionat el moviment LGTBI a Mèxic?

La marxa de l’orgull del 78 va marcar un inici. Va haver molt interès per part de la premsa però també d’altres cercles com per exemple l’estudiantil. Ens van convidar a televisions, ràdios, conferències, a algunes facultats de la Universitat autònoma de Mèxic i va prendre forma el moviment davant l’interès que la societat mostrava.

Vam anar creixent en els anys posteriors, les marxes han servit per posar al centre les consignes que hem anat aixecant en aquests 43 anys. Lemes com ‘Les nostres famílies existeixen’ o ‘Ciutat orgullosa d’identitats diverses’, però  cal l recordar que venim de molt avall quan les prioritats eren contra les ràtzies, l’extorsió i la repressió policial. Hem anat integrant els diferents sectors visibles, com per exemple la població transsexual.

Vas ser, el 1997, la primera diputada federal mexicana obertament lesbiana en una societat amb tints molt masclistes.

Erem ja molt visibles i havíem tingut presència en altres moments donant suport a la primera candidata a la presidència, una gran lluitadora social, Rosario Ibarra de Piedra. Va ser a partir d’aquesta experiència que vaig decidir presentar-me amb el Partido Revolucionario de los Trabajadores en coalició amb el Partido de la Revolución Democrática. Va ser una aposta política i d’obertura molt important a Mèxic. 

Així vaig arribar a ser diputada federal atès que anava en un lloc segur de sortida i la meva missió era derogar la llei que perseguia l’homosexualitat. Se’ns considerava persones corruptores per llei, vaig trobar aliades en altres partits i vam poder avançar i eliminar-ho després de dos anys de treball.

La teva trajectòria ha estat reconeguda internacionalment

Com a activista social se m’han fet alguns reconeixements internacionals, un d’ells va ser les ‘Cent heroïnes del món’ atorgat per la Universitat de Rochester. També he estat reconeguda com una de les seixanta personalitats del món pel meu treball en matèria de Drets Humans que em va ser atorgada per la Fundació Kennedy i em va donar el President Clinton a Washington.

M’agradaria destacar que vaig participar en el procés d’atorgament del premi Nobel de la pau, un exercici molt interessant en què mil dones de tot el planeta formàvem part de la proposta ‘Mil dones per la Pau’. No ho vam aconseguir però va ser un exercici que va articular un moviment molt interessant.

Tornes a ser diputada, Quins són els reptes actuals amb els drets LGTBI?

S’han adoptat polítiques de no discriminació a nivell electoral i s’han impulsat quotes obligatòries. Els partits s’han vist obligats a posar en les seves llistes també persones LGTBI. Hem avançat en el reconeixement del matrimoni igualitari i la llei d’identitat de gènere per a persones transsexuals. Són drets que hem de conquerir estat per estat perquè no a tots és igual i ja gairebé ho tenim arreu.

És important veure que les lesbianes joves es reivindiquen amb una campanya on es reconeixen obertament, mostrant la importància de la visibilitat. Un dels reptes és que les dones lesbianes que decideixen ser mares puguin tenir accés a la reproducció assistida. També treure les traves per tal que l’adopció sigui accessible a les parelles del mateix sexe. Les organitzacions LGTBI com a part activa en la resistència i les seves propostes  malgrat l’embat presidencial de persecució d’aquestes, estan aconseguint tirar endavant.