Teresa Montanuy: “Si desapareix la gent del territori, no hi haurà pobles on anar”
Comparteix
Parlem amb la ramadera d’oví ecològic a Estorm i cap sectorial de ramaderia ecològica de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya sobre el posicionament de l'entitat ‘Sense ramaders no hi haurà muntanya’ i les dificultats que amenacen el futur de la ramaderia extensiva.
Cada vegada queda menys gent vivint de la ramaderia de muntanya. Entre 2021 i 2024, les explotacions bovines han disminuït un 50% al Ripollès, un 44% a la Garrotxa, un 38% a l’Alt Urgell, un 37% a l’Alta Ribagorça i un 35% al Berguedà, segons les dades recollides per Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC). L’associació alerta que darrere d’aquesta davallada no només hi ha menys producció, sinó també menys activitat econòmica, menys relleu generacional i menys gestió del territori. I ho fa palès amb un lema contundent: ‘Sense ramaders no hi haurà muntanya’.
JARC assenyala un ventall creixent de dificultats que compliquen especialment la ramaderia extensiva de muntanya, com la falta de mà d’obra, les mancances d’infraestructures i serveis, els danys de la fauna salvatge o l’impacte del canvi climàtic sobre les pastures, entre altres. Un any després de la presentació del Pla d’Acció de la Ramaderia Extensiva 2025-2028, denuncien que al territori encara no s’han notat mesures significatives.
Parlem d’aquesta realitat amb la Teresa Montanuy, ramadera d’oví ecològic a Estorm (Pallars Jussà), i cap sectorial de ramaderia ecològica de JARC. Prové d’una família ramadera i ha crescut entre ovelles des de ben petita, com explicava a Xarxanet. Amb divuit anys ja va decidir continuar vinculada a l’explotació familiar i assumir el relleu. Ara defensa que mantenir explotacions com la seva no és només una qüestió de produir aliments, sinó també de mantenir vius els pobles i el territori.
Què és avui el més difícil de mantenir una explotació d’oví extensiu a Estorm?
El més difícil és la falta de mà d’obra, sobretot de mà d’obra qualificada o, com a mínim, de gent que ja hagi tingut algun contacte amb el sector i no li vingui tot de nou. Però, si filem una mica més prim, jo diria que també tenim un problema important d’infraestructures. Aquí dalt necessitem carreteres adequades perquè hi puguin arribar camions, i molts dels serveis que necessita una explotació són molt més cars que a Barcelona. Perquè te’n facis una idea, la maquila en un escorxador municipal ens pot costar quatre vegades més que en un gran escorxador de Barcelona o Girona.
Les explotacions ramaderes estan desapareixent en moltes comarques de muntanya. Què hi ha darrere d’aquesta davallada?
És una feina que demana estar-hi cada dia de l’any. Els animals mengen cada dia, n’has d’estar pendent i els has de cuidar sempre. Si a això hi sumes la falta de mà d’obra, acaba sent una feina molt esclava i poc recompensada. El preu de la carn no ha pujat al mateix ritme que el cost de la vida en els darrers quaranta anys. I després hi ha el relleu. Els joves no estem disposats a viure la mateixa vida d’esclavitud que han viscut els nostres pares. En moltes cases són els mateixos pares els que diuen als fills que estudiïn i se’n vagin fora, perquè no volen aquesta vida per a ells. És una feina molt sacrificada.
Fa més d’un any que es va presentar el Pla d’Acció de la Ramaderia Extensiva 2025-2028. Des de JARC denuncieu que encara no s’han desplegat mesures significatives.
Jo vaig ser a la presentació del pla i tot van ser paraules molt maques i, al final, un copet a l’esquena. Però el nostre dia a dia no ha canviat en res. Ni la feina, ni els papers, ni les dificultats de viure i mantenir una explotació.
Què hauria de ser prioritari ara?
Una de les primeres coses que caldria fer és donar ajuts per protegir-nos de la fauna salvatge, perquè ja tenim l’os, ara s’ensuma el llop i hi ha altres animals que poden transmetre malalties greus. I també cal una Política Agrària Comuna (PAC) justa i adaptada a la realitat de la ramaderia extensiva, perquè aquestes explotacions tenen unes necessitats molt específiques.
Com us està obligant el canvi climàtic a adaptar la manera de treballar?
Ens hem d’anar adaptant a la sequera perquè tot apunta que anirà a més i que serà una constant. Sempre queda l’esperança que tornem a una certa normalitat, però sembla que la sequera ha vingut per quedar-se i, per tant, hem de fer un millor ús de l’aigua.
On hi ha més marge d’adaptació o de millora?
Sempre que es pugui, cal produir farratges i gra en regadiu i aprofitar l’aigua al màxim. Per això és tan important modernitzar els regadius i que les institucions ho facilitin. També haurem de buscar plantes i animals més resistents a la sequera. És molt complicat, perquè l’aigua és molt sagrada i entre tots hem d’anar trobant la manera d’adaptar-nos.
També assenyaleu la fauna salvatge com una de les dificultats específiques de la ramaderia extensiva.
És un dels nostres principals riscos i una de les coses que més diners ens fa perdre. Amb el clima ja sabem que no hi podem fer gaire, però la fauna salvatge depèn de la gestió de l’administració. I aquí és on veiem una falta de control molt gran. No sabem prou quines malalties tenen aquests animals ni quin abast tenen, i al final ho acabem pagant pagesos i ramaders.
El problema va més enllà dels grans depredadors.
És clar, no parlem només de l’os o el llop, que és el més vistós perquè maten animals. També hi ha senglars, cabirols o cérvols, amb poblacions molt altes, que poden transmetre malalties i fer mal al territori i a la feina feta durant mesos. Això és un tema de salut pública i l’administració ho ha de controlar. I ens han de deixar prevenir als pagesos i ramaders. Cal ajudar a fer barrats, fer un seguiment real dels depredadors i allunyar-los de les zones on hi ha explotacions. Han fet créixer el cos d’Agents Rurals, però això no ha anat acompanyat d’un control més efectiu de la fauna salvatge, i costa d’entendre.
Què vol dir que ‘Sense ramaders no hi haurà muntanya’?
Si desapareix la gent del territori, no hi haurà pobles on anar. Aquí dalt, tothom ha estat lligat directament a una explotació ramadera o a la pagesia. I si aquesta gent se’n va, també es perden els pocs serveis i infraestructures que queden. Quan neva, per exemple, la pala fa la carretera principal, però després és la gent qui es neteja l’entrada, el carrer o l’accés a la granja.
La pèrdua de ramaderia també canvia el paisatge.
I quan desapareixen els ramats, també queda abandonat el territori. No només els pobles, també el medi forestal. Com que la institució pública no el gestiona, controla i cuida prou, és la gent que hi viu la que ho fa cada dia i la que vigila que això no es converteixi en una foguera constant. Aquests últims anys hem tornat a veure com n’és d’important una bona gestió forestal. I això passa per tenir gent al territori, animals al territori i cuidar cada dia allà on vivim.
Si parlem de relleu generacional, la gent jove no vol dedicar-s’hi o cada vegada ho té més difícil?
La gent jove s’estima el territori, les explotacions de casa i els animals. El problema és que, des de petits, molts han sentit que estudiïn i se’n vagin, perquè els seus pares han viscut una feina molt esclava i no volen això per a valtres. Les condicions laborals són justetes.
La falta de serveis i infraestructures també acaba marcant molt.
Aquí dalt no podem competir en igualtat de condicions amb les grans empreses. Entre la falta d’infraestructures, els serveis més cars, els desplaçaments, els accessos difícils i tot el temps que dediquem a repartir o comercialitzar, ho tenim molt més complicat. I la societat també hauria d’entendre que, quan compra, no compra només una hamburguesa, sinó una manera de fer i de viure. És molt bonic venir a fer la foto, però nosaltres hi som tot l’any, cada dia. També es vol disfrutar. Hi ha gent jove que en té ganes, però hi posa moltes hores i això no està remunerat a l’altura del temps que hi dedica.
També ets una dona jove en un sector tradicionalment masculinitzat. Com has viscut aquesta realitat?
Jo m’hi he criat des de ben petiteta i he anat a moltes cases de muntanya de Lleida i l’Aragó. Evidentment, tinc alguna història d’algun supermega hiperpadrí que ha dit alguna cosa fora de lloc, o alguna morrada, com diem aquí dalt, però han estat anècdotes. Amb els companys de feina no he tingut cap problema.
On has trobat més dificultats, doncs?
Curiosament, qui més ha dubtat de mi ha estat l’administració. M’he trobat més dificultats perquè des d’un despatx no es creguessin que una dona jove es podia quedar al capdavant d’una explotació ramadera de muntanya que no pas entre la gent del territori. Aquí dalt, cap problema. Al contrari, sempre he trobat gent disposada a ajudar-me. I això trenca bastant la imatge que sovint ens fem de qui és més o menys obert en aquestes qüestions.
Afegeix un nou comentari