Ignasi Queralt: "No podem esperar a demà per col·laborar, perquè potser arribem massa tard"
Comparteix
Ignasi Queralt és voluntari de la Llar Pere Barnés, un programa innovador d’Arrels Fundació que neix per donar resposta a la manca de recursos residencials de mitja/llarga estada per a persones en situació de sense llar des de l’acompanyament i el treball en xarxa. En aquesta entrevista, ens explica què li aporta el voluntariat i què el va moure a participar activament per ajudar persones que es troben sense sostre.
Què et va moure a col·laborar amb l’entitat?
Les persones que veia i veig “viure” al carrer i la meva vocació de viure atenent preferentment els més pobres i necessitats.
Fins a quin punt creus que la pobresa a Catalunya és un problema?
Si entenem com a problema un tema social o de política social en què l’Estat s’ha compromès a intervenir per protegir l’individu enfront la desigualtat social, sí crec que tenim un problema per solucionar. Estic convençut que a la llarga és més costós no donar solucions definitives a la pobresa estructural que permetre que existeixi aquesta enorme desigualtat, que cada cop intueixo que és més gran. Això si responc a nivell més teòric. Però quan li poses nom i cara a aquesta realitat, el problema és un crit d’urgència per resoldre sense esperar que el sistema polític es posi en marxa. Aquestes persones amb nom i cognom no poden esperar de forma indefinida, ja que potser serà massa tard quan arribi la solució, si és que arriba mai.
Si haguessis de convèncer a la gent perquè col·labori en aquest tipus d’iniciatives, que els hi diries?
Que no podem esperar a demà perquè pot ser que arribem massa tard. També els explico una dada que em va donar quan vaig començar el voluntariat a Pere Barnés: en la Barcelona post-olímpica existeix una gran disparitat entre els barris del Raval i Pedralbes pel que fa a l’esperança de vida. Mentre en un barri està entre els 48-50 anys, en l’altre està entre els 83-85 anys. Crec que tot queda bastant clar.
Explica’ns algun episodi que t’hagi marcat especialment durant la teva experiència a l’entitat.
Un dels mes impactants és, quan després d’un temps de relacionar-te amb algunes d’aquestes persones entranyables, et comuniquen que han mort i et sorprèn saber l’edat que tenien. Diuen que el carrer desgasta molt. La relació personal es crea dia a dia i els porto al cor, penso i prego per ells com ho faig amb qualsevol ésser estimat de la meva família i amics.
Més informació:
Afegeix un nou comentari