Heroïnes Anònimes teixeix xarxes de suport per a dones supervivents de violències masclistes
Comparteix
Parlem amb la Laura Recasens-Salvadó, fundadora i presidenta d'Heroïnes Anònimes, una entitat de Reus que treballa per combatre la soledat i les dificultats que afronten les dones que han patit violències masclistes.
El que va començar com un projecte per donar visibilitat a les històries de dones anònimes del Camp de Tarragona s'ha convertit en una entitat que treballa per acompanyar dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista. Des de Reus, Heroïnes Anònimes impulsa iniciatives com ‘Veïnes per Veïnes’, ‘La Bústia’ o ‘Ca la Conxita’, amb el suport mutu i el treball comunitari com a eixos principals.
Ens endinsem en aquesta tasca de la mà de la seva fundadora i presidenta, Laura Recasens-Salvadó, qui repassa l'evolució de l'entitat, les dificultats que afronten les dones supervivents de violències masclistes i les mancances dels serveis d'atenció. També abordem els reptes de finançament que condicionen la tasca de l'associació.
Com va començar el camí d’Heroïnes Anònimes?
Tot va començar el 9 de març del 2020, amb un projecte a Instagram. La idea em va venir el 8 de març, un dia en què tot es tenyia de lila i es posaven les dones al centre, però jo em preguntava: quines dones? Normalment, es dona protagonisme a dones que han aconseguit grans fites, com Simone de Beauvoir o Marie Curie. Però on queden la Conxita, la Maria o la pastissera de sota, que amb les seves petites fites quotidianes també transformen la societat? Llavors vaig decidir que durant un any explicaria les històries de vida de dones anònimes que em trobés pel carrer, pel món.
Al cap de pocs dies ens van confinar. Com vas aconseguir tirar endavant el projecte?
Perquè soc tossuda de mena (riu). Els primers relats els havia recollit de dones que no coneixia, que havia trobat pel carrer. Una de les primeres va ser l'estanquera de prop de casa de la meva mare. Li vaig preguntar si volia ser una Heroïna Anònima i em va preguntar què era allò. Després vaig tirar d'amigues, d'amigues d'amigues i d'amigues d'amigues d'amigues. Perquè, realment, és enxarxant-nos i fent comunitat com les coses s'expandeixen. I així vaig arribar a publicar gairebé cinc-centes històries de dones.
I un cop acabat aquell primer any?
El projecte inicial es va acabar el 9 de març del 2021, però encara hi havia moltes dones per visibilitzar. De fet, després n'he continuat publicant algunes perquè les seves històries m'han interpel·lat o perquè creia que calia posar aquelles dones al centre. Tenim un espai des d'on podem visibilitzar aquestes dones i les seves tasques quotidianes, i crec que és important aprofitar-lo.
Què et va aportar recollir totes aquelles històries?
Com a antropòloga, per mi era molt important aquest treball de camp, documentar les històries de vida de les dones del territori. Habitualment, tot gira entorn de Barcelona i la seva perifèria, mentre que l'entorn rural i altres vegueries queden una mica oblidades en termes de feminismes. Volia posar el focus en les dones del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, on aquesta realitat encara és més complicada. I durant aquelles converses vaig identificar un fet que compartien moltes d'elles. La gran majoria havia patit violències, però moltes les havien normalitzat i algunes ni tan sols les identificaven.
Com eren aquelles converses?
Durant el confinament teníem molt de temps i amb algunes dones parlava per telèfon durant tres o quatre hores. Amb moltes he mantingut la relació i ara som grans amigues. Em van explicar coses realment dures, però jo sempre reflectia el que elles volien. Els passava el relat, el corregien, donaven el vistiplau i llavors el publicava. Aquelles converses també em van fer veure que, a banda de les violències, hi havia moltes mancances estructurals i comunitàries. Teníem serveis d'atenció a les violències masclistes, tot i que amb mancances, però faltava suport comunitari i informació sobre els recursos existents.
Aquí va començar una nova etapa del projecte.
Sí, vaig començar a fer recerca i em vaig posar en contacte amb Hèlia Dones, una associació de Barcelona que té un projecte que es diu ‘Veïnes per Veïnes’. Els vaig proposar portar-lo a Tarragona i van acceptar. A Hèlia els dec mitja vida, són les meves companyes i mentores, sobretot la Liliana i la Montserrat. Sempre han estat al peu del canó, ajudant, i això és molt d'agrair perquè vaig tenir moments de molta solitud. Finalment, vam portar el projecte al territori i el vam començar com una prova pilot a la ciutat de Tarragona.
Com funciona aquesta xarxa d'acompanyament i què aporta a les dones?
Actualment, tenim un equip de 50 voluntàries, que reben una formació inicial de quatre hores. Els serveis ens truquen o ens escriuen quan hi ha una dona que necessita acompanyament, sigui per anar als jutjats, al SIE o a qualsevol altre lloc. També pot ser una dona que vol venir a fer activitats, però no pot sortir de casa. Les voluntàries les acompanyen allà on ho necessitin, sense preguntar, sense jutjar. Són la col·lega que no tenen, aquella persona que ens acompanyaria a nosaltres si ens calgués.
Després d'aquests anys d'acompanyament, quines són les principals dificultats que afronten les dones supervivents de violències masclistes?
Les mancances més grans són econòmiques, d'habitatge i de companyia. Hi ha una soledat molt present i falta molt suport comunitari. Són problemes estructurals que no afecten només les dones supervivents, però si parteixes d'una situació de violència, reparar-te és encara més difícil. I si també hi ha altres situacions de vulnerabilitat, identitats dissidents o situacions dels marges, encara es complica més. A més, algunes de les dones que acompanyem encara estan amb la persona que exerceix violències.
Com intenteu donar resposta a aquestes necessitats?
Funcionem com un teixit comunitari que les sosté durant el procés de reparació. Intentem ajudar-les a sortir de situacions de violència econòmica. Per exemple, treballem amb la Fundació Gentis, que les ajuda a fer currículums i buscar feina. També les ajudem a demanar cites prèvies o les derivem al SIE perquè els puguin gestionar les ajudes per a dones que han patit violències, cosa que nosaltres no podem fer. Col·laborem també amb el CAS de l'Hospital Sant Joan, a qui cedim l'espai. I tenim un armari solidari on qualsevol persona pot deixar o agafar roba. Per això és tan important la comunitat, per sostenir el dia a dia.
Més enllà dels acompanyaments, Heroïnes Anònimes també va anar creixent.
Em vaig associar amb Combinats, una cooperativa d'uns companys amb qui havia treballat, i des d'allà Heroïnes va agafar molta més envergadura. També vaig començar a fer un programa a Tarragona Ràdio, perquè jo també estic col·legiada com a periodista. De fet, l'any 2022 ens van donar una menció a la inclusió als Premis Ràdio Associació de Catalunya. Però va arribar un moment en què vaig sentir que necessitava tirar endavant el projecte pel meu compte i em vaig desvincular laboralment de Combinats, tot i que continuem sent companys.
Aleshores, vas decidir portar el projecte a Reus.
Sí, perquè era la meva realitat. Jo visc a Riudoms, la meva filla va a l'escola a Reus i em semblava el lloc adequat per obrir un espai. Primer vam aconseguir un despatx al centre cívic del Mas Abelló, que per mi ja va ser molt. Resulta que, en una sala de baix, s'hi reunia la Comunalitat Reus Sud. Els vam explicar una mica què fèiem, ens vam conèixer i vam començar a col·laborar.
En aquell moment, la feina d'Heroïnes Anònimes ja anava més enllà de ‘Veïnes per Veïnes’.
Sí, cap al 2022 o 2023 ja havíem desplegat projectes de sensibilització i incidència a les escoles i també formacions a professionals, com treballadores socials. Quan comences un projecte com ‘Veïnes per Veïnes’ vas detectant moltes altres mancances estructurals que afecten les dones. I com que soc de cul inquiet, em movia molt, parlava amb moltes persones, anava als ajuntaments, als serveis socials... També em van tancar moltes portes, perquè sovint es preguntaven qui érem i què volíem.
Quin paper teniu en relació amb els serveis públics?
Per nosaltres és molt important tenir una bona vinculació amb els serveis. El que fem és ser el pont entre les dones i els serveis del circuit de violències masclistes. Som aquell enllaç que moltes vegades necessiten per poder arribar a les institucions, sigui perquè desconeixen els recursos o perquè necessiten acompanyament. Nosaltres estem a peu de carrer, però també fem incidència a les escoles, a les universitats i amb professionals. I d'aquesta voluntat d'enxarxar-nos amb la comunitat va sorgir la col·laboració amb la Comunalitat Reus Sud, a partir de la qual vaig elaborar el projecte de La Bústia.
Amb La Bústia, les dones poden deixar un missatge per demanar ajuda.
Sí, però també funciona com a punt d'informació. Les bústies estan situades en espais quotidians, com una carnisseria, una farmàcia o una perruqueria, i fins i tot al lavabo del CAP de Marià Fortuny. S'hi pot demanar ajuda, però també hi ha butlletes amb els telèfons dels serveis d'atenció i el nostre.
Per què és important que les bústies siguin en aquests espais?
Per exemple, una dona pot anar al Casal Cívic de Sant Josep Obrer per gestionar un ajut alimentari o un problema d'habitatge i trobar-se la bústia quan va al lavabo. Potser està vivint una situació de violència masclista, però desconeix els recursos d'atenció o no té prou confiança per explicar-ho a la seva treballadora social. Allà pot trobar informació sobre aquests serveis i demanar ajuda. En qualsevol cas, nosaltres treballem enxarxades amb els serveis socials, perquè és important.
Per tant, en cap cas es tracta de substituir els serveis públics d'atenció a les violències masclistes.
Exactament. El que seria interessant és que La Bústia formés part del mateix circuit d'atenció. Al principi em van tancar moltes portes als morros perquè es pensaven que veníem a substituir els serveis. Però va molt més enllà, és un projecte comunitari i col·lectiu que connecta la comunitat amb els serveis públics. Sovint sembla que sigui la dona qui s'hagi d'adaptar al sistema, quan hauria de ser a l'inrevés. És el sistema qui s'ha d'adaptar a les dones i a la realitat de cada comunitat. Ens ha costat molt arribar fins aquí. De fet, el 2025 ens van concedir un premi Meninas de la Subdelegació del Govern.
En aquest sentit, quina és la situació al Camp de Tarragona?
Tenim serveis del circuit de violències masclistes, però hi ha poques entitats que treballin en aquest àmbit. A Barcelona és més fàcil trobar-ne, però aquí costa molt més. A poc a poc van sorgint iniciatives i treballem enxarxades amb altres entitats, com Asexora't, que treballa amb dones que exerceixen el treball sexual, o H2O, en l'àmbit LGTBIQ+. Però entitats específicament dedicades a les violències masclistes, aquí només hi som nosaltres. I a tot això s'hi afegeix la precarietat que patim les entitats.
I després va arribar Ca la Conxita.
Sí, quan vaig crear La Bústia, vaig aprofitar els recursos econòmics del projecte per obrir Ca la Conxita. Conxita era el nom de la meva mare, que va morir fa gairebé deu anys i va tirar endavant quatre fills tota sola. És un homenatge a ella i a totes les Conxites del món. És un espai on les activitats són gratuïtes i les persones que les imparteixen normalment ho fan de manera voluntària, per la precarietat que tenim. Quan rebem alguna subvenció, les podem pagar. De fet, ara hem hagut de tancar quinze dies per problemes amb les subvencions. I és que, si parteixes de zero, sempre estàs a zero.
No és fàcil sostenir tota aquesta activitat.
Jo vaig començar amb una mà al davant i una al darrere. Només em tenia a mi mateixa i les meves ganes de treballar i de currar-m'ho. Vaig fer moltíssima feina com a autònoma, vinculada a les violències masclistes, per poder sostenir la resta del projecte. Però hi ha una precarització impressionant. Fins a l'agost teníem una persona que coordinava ‘Veïnes per Veïnes’ i vam haver de prescindir-ne perquè no la podíem pagar. Ara ja veurem com ens ho fem. Tirem molt de voluntariat i de persones en pràctiques, però és fer malabars tot el dia.
De fet, has hagut de buscar alternatives per mantenir el projecte.
Sí, actualment soc sòcia de la Cooperativa Icària, un hub d'innovació social, que em permet tenir un sou. Quan m'hi vaig incorporar, els vaig plantejar que necessitava unes hores per gestionar Heroïnes i hi van estar d'acord. Vaig creure que era el millor per al projecte, perquè també em permetia contractar una persona que coordinés ‘Veïnes per Veïnes’. Però, clar, no és el mateix que ho faci jo, que puc estar dos mesos sense cobrar, que una persona contractada que té les seves necessitats, com és normal.
Quines mancances detecteu en els serveis públics d'atenció a les violències masclistes? Què caldria millorar?
Nosaltres formem part de l'Observatori de Violències Institucionals Masclistes (OVIM), juntament amb una vintena d'entitats de l'Estat espanyol. És un projecte impulsat per Almena Cooperativa i Hèlia Dones, que al maig va publicar el segon informe. Una de les principals mancances que detectem és la violència institucional que s'exerceix contra les dones. A vegades es produeix per desconeixement, però, encara que sigui així, continua sent violència institucional. Moltes vegades no es compleix la diligència deguda i hi ha una gran manca de formació.
En quin sentit creus que falta formació?
Nosaltres treballem amb els CAP i sempre obrim les portes als serveis, però hi ha professionals que desconeixen els recursos existents. Per exemple, una infermera no sabia què era un SIAD. Això és perillós, perquè potser és a aquesta professional a qui una dona explica que està patint violència masclista i no sap on derivar-la. Fins i tot hi ha un telèfon d'atenció, el 900 900 120, que pot utilitzar tothom. Hi ha molta desinformació entre els mateixos serveis.
Afegeix un nou comentari