Algunes veus expertes diuen que el voluntariat a Catalunya ha envellit – i hi ha un feix de dades que ho confirmen-, que s’ha estancat, que no atreu el jovent i que no superarà la generació actual que el practica. Que això del voluntariat té els dies comptats, en definitiva.

Caldrà sobreposar-nos, doncs, al desconcert que provoca aquest diagnòstic. D’una banda, perquè és el país sencer qui s’ha envellit i, de l’altra, perquè el bo i millor de les persones grans, altament capacitades, compromeses i activistes, és avui entre nosaltres, a les entitats, sostenint causes i projectes, i interactuant amb generacions més joves. La mala salut de ferro d’aquestes persones, i sobretot el seu llegat, és un referent poderós per a la xarxa del voluntariat. Ens donen esperança.

El cert és que quan van mal dades i davant de situacions d’emergència, com la del malson de la pandèmia, el voluntariat hi és sempre. Però també hi és quan repara la xarxa de cada dia, plena de descosits i d’estrips més o menys visibles. Potser per això, per haver tibat tant les costures dels equips durant els anys de les crisis consecutives que s’iniciaven el 2008, ara en veiem les conseqüències. La ressaca per tot el patit es nota avui, quan sabem de gent que es troba exhausta, que es pren una baixa del voluntariat per salut mental, o que desmantella equips i projectes d’entitats.

I, tanmateix, els grans desafiaments socials i ambientals que Europa assenyala per al segle XXI, i que ja res no tenen a veure amb els dels anys vuitanta del passat segle XX, reclamen un lloc per al voluntariat. No podrem ni dimitir ni delegar en ningú altre. Som essencials!

Ens caldrà trobar maneres noves, resilients, de fer comunitat, d’estendre les cures i la justícia entre iguals, i de fer que el desenvolupament sigui sostenible, si volem que de debò sigui un bé per a tothom i pel planeta.

Som-hi!