El temps passa, i malgrat moltes reivindicacions i lluites segueixen sent vigents, des de les entitats i els moviments socials cal repensar les formules d’organització col·lectiva en termes actuals i que s’adaptin a les noves formes de mobilització, als nous canals i mitjans de comunicació i relació, a les realitats canviants i a les noves necessitats de les persones joves.

Sovint tendim a pensar que el jovent no participa en entitats o moviments polítics i de defensa dels drets socials perquè no està polititzat i no té un interès real en tot allò que passa a la comunitat. Sovint, aquesta és una visió paternalista i adultista que ens priva de poder fer autocrítica de com, malgrat tenir estructures i xarxes socials i comunitàries fortes i consolidades en el temps, no hem sigut capaços de teixir un relleu generacional on la població jove doni continuïtat a aquestes lluites. I és aquest potser el problema, que creiem que no hi donen continuïtat, però simplement el què passa és que no ho fan ni amb els mecanismes clàssics ni per les mateixes vies, perquè senten que aquestes no les interpel·len, però sí que donen resposta a aquestes desigualtats, des de diferents espais i mitjançant diferents mecanismes, socials, comunitaris o polítics. Alhora, cal afegir-hi la nova esfera tecnològica que ha condicionat i determinat les noves formes d’autoorganització i ha acabat amb les antigues formes de militància.

És evident que el jovent d’avui està polititzat, i així ho viu en el seu dia a dia. Des d’inicis dels dos mil que es donen múltiples crisis, tant socials com econòmiques, que els afecten directament i que han esdevingut finestres d’oportunitat per la mobilització i la participació política i social. Els moviments més importants de resposta a aquests contextos, sempre han sigut de joves, malgrat el que es vulgui fer creure. El jovent està polititzat perquè viu en primera persona la dificultat d’accedir a un habitatge i pagar un lloguer, el trobar-se en situació de vulnerabilitat malgrat tenir feina, perquè es precària, l’emergència ambiental i els efectes del canvi climàtic que es fan palesos en el dia a dia i en les diferents èpoques de l’any, el racisme social i institucional que genera exclusió i priva de drets bàsics de ciutadania a una part de la població o la violència de gènere i la discriminació per orientació sexual que atempta contra la llibertat individual i física, tot lligat l’auge de moviments reaccionaris i feixistes. Totes aquestes lluites, interpel·len directament als joves perquè són ells qui directament les pateixen i requereixen del seu lideratge per fer-hi front i revertir-les perquè són qui ha de guanyar el futur que ha de venir.

El repte doncs, consisteix en entendre i articular aquesta relació entre l’experiència i tot el bagatge de tants anys amb les necessitats actuals. Atendre a l’expertesa i als coneixements de tantes persones, entitats i moviments que han obert escletxes i camí, i que han assolit moltes victòries, donant-li el valor i el respecte que requereix, però alhora, marcant un perfil propi, actualitzat als nostres temps i en què els joves en siguin protagonistes i actors principals, sense tuteles de ningú, on puguin crear els seus propis espais de trobada, de relació i de pensament crític. Els joves demanden formes d’organització, mobilització i lluita que els permeti tenir una relació directe amb la causa en la seva quotidianitat i que respongui a les seves màximes preocupacions i inquietuds, i necessiten que aquesta els interpel·li, trobant-li un sentit real i amb possibilitats de canvi. I això només pot donar-se si són ells qui ho lideren.