A Barcelona cada nit dormen més de mil persones al carrer. A Catalunya, més de mil tres-centes. Cada nit. Persones a les quals estem vulnerant una llarga llista de drets: el dret a l'habitatge, quan són persones que el necessiten i el volen; el dret a la seguretat, ja que moltes d'elles han patit agressions; el dret a la intimitat, perquè tota la seva vida i tot el que fan és visible als ulls de tothom; el dret a la salut, perquè la seva vida es reduirà fins a vint anys respecte la resta de ciutadans. I també el dret a la veritat perquè creiem que estan al carrer perquè volen, perquè són uns borratxos i perquè no accepten cap ajuda.

Si hi ha persones que dormen al carrer no és perquè ho vulguin sinó perquè ho acceptem entre tots. Finlàndia ha fet una aposta clara per evitar-ho i està demostrant que és possible aconseguint que cada cop hi hagi menys gent dormint al carrer. Tot i així, l'enfocament que fan de cara a les persones sense documentació és molt qüestionable.

A casa nostra la xifra va en augment i no hi ha cap indici que la situació es reverteixi. Tenim un parc d'habitatge públic molt i molt reduït que està augmentant a un ritme molt i molt lent. Si una persona dorm al carrer és perquè no té habitatge i sense habitatge no aconseguirem que ningú es vegi obligat a dormir al carrer. La pregunta és: mentrestant què fem? Si la solució és l'habitatge, no tenim habitatge i per tenir-lo es trigarà molt de temps, ens hem de resignar? La resposta és: no!

Mentrestant hem de buscar solucions d'emergència que, encara que siguin pedaços, poden millorar la situació de les persones. Espais petits distribuïts per la ciutat que permetin passar la nit amb els dos ulls tancats i descansar en un lloc segur i acollidor. Això ara mateix és perfectament factible i cal fer-ho mentre no es resol el tema de l'habitatge. I no són només suposicions o idees; des d'Arrels fa quasi un any que en vam obrir un al Raval i funciona. Ara estem buscant opcions per obrir-ne més.