Crisi i voluntariat

1. El voluntari ha de ser agent de transformació social i de defensa de drets socials. No poden ser mà d’obra allà on els recursos econòmics s’han reduït, i substituir retribuïts per no retribuïts. Aquest mirada de fons ha d’estar present en les nostres organitzacions. Cuidar el sentit i les pràctiques és clau per a mantenir persones vinculades al projecte.
2. No hem d’esperar que l’estat ho faci tot. I més enllà dels drets socials que hem de reivindicar, emergeixen noves necessitats o possibles maneres diferents d’intervenir que demanen noves accions. El voluntariat pot augmentar el grau d’independència de les nostres entitats i ens pot permetre orientar les accions allà on creiem, sense haver de seguir els serveis o models dictats per les administracions públiques. De fet el legislador ja va consagrar les associacions com a entitats de base personalista (els socis) per al interès general, la força de les qual rau en la iniciativa de moltes persones que treballen en el bé comú. http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/73/1204922.pdf
3. El voluntariat s’ha de gestionar i planificar. No val només la bona voluntat. Sinó tenim el risc de “cremar” persones per a la nostra causa, i per a la societat. Això vol dir tenir cura de la captació i selecció, de l’acompanyament, del reconeixement i de la formació, entre d’altres.
4. Fixar els límits de la col·laboració del voluntariat tant dins de les nostres pròpies organitzacions com en les administracions públiques. Amb un atur superior al 25% hem de tenir molta cura de quines accions fan els voluntaris i quines el personal retribuït, i com articulem aquesta relació en base a la complementarietat de manera dinàmica. Les administracions públiques han de cedir a la societat civil l’enquadrament i dinamització dels voluntaris, respectant i potenciant el paper de les entitats com sembla que encertadament es dibuixa en la nova legislació catalana sobre voluntariat.
5. Trobar mecanismes diversos de fer voluntariat a les nostres organitzacions. Estem lluny del compromís únic on calia dedicar moltes hores i d’una única manera. Les persones i les necessitats són diverses i hem de potenciar i reconèixer dedicacions flexibles que contribueixin de manera diferent a la millora de la qualitat de vida de les persones i de l’entorn. També hem d’estar oberts a nous col•lectius, com ara famílies en el seu conjunt, professionals, persones discapacitades... i a fer-ho de manera presencial o a distància.
6. Incorporar la reflexió sobre el voluntariat i les seves pràctiques com a element clau de la millora de l’atenció social i de la participació. En aquest sentit ens calen investigacions que permetin conèixer millor i proposar camins d’avançament.

Els voluntaris reben molt en la seva acció, més enllà d’una retribució econòmica. Se senten útils, creixen personalment i socialment. Ara bé són determinants en un model proper, humà i de qualitat en el treball amb les persones, i la seva vinculació a una causa contribueix una prova de legitimitat de les nostres organitzacions. Aporten dignitat, hospitalitat i esperança en un món freqüentment deshumanitzat, perquè com deia el poeta Pablo Neruda “¿Quienes son los que sufren? No lo sé, pero son míos”.


Article original al Bloc de la Fundació Pere Tarrés