Opinió
De jove, anava a escoltar mítings i mireu què em va passar...
Comparteix
Quan era estudiant de Ciències Polítiques tenia el costum de passejar-me pels mítings electorals de diferents partits. Una vegada en pocs dies de diferència vaig assistir a dos mítings protagonitzats per dos líders de renom.
Sobre l'autor/a:
Politòleg. Professor de la Universitat Ramon Llull i consultor en participació i tercer sector a la Fundació Pere Tarrés.
El del primer dia, un líder de primera categoria, es va posar seriós i en un moment determinat va explicar que al món, i en el nostre propi país hi havia molta gent que s’ho passava malament. Gent gran sola, treballadors sense feina, gent que havia perdut els éssers estimats. Talment com si fóssim en una església aquell dirigent polític ens preguntà si cadascú de nosaltres feia el possible per donar un cop de mà a la gent que s’ho passava malament. Era un toc d’alerta vibrant que arribava al fons de les nostres ànimes. I tu..., que vius tant bé en les teves coses..., ja fas el possible per atenuar el dolor dels altres? Ja dediques part del teu temps a les persones que ho necessiten? L’auditori es va sentir molt interpel·lat.
Pocs dies més tard vaig assistir al míting de l’altre partit. L’orador, també brillant, explicà que al món i al nostre país hi ha gent que s’ho passa malament. Gent que viu en països amb als índexs de pobresa, persones que pateixen exclusió social, joves que el mercat laboral se’ls blinda. El to semblava el mateix, però arribà un gir argumental. En comptes de parlar de què podia fer cada un de nosaltres per arreglar-ho, es preguntà a què es devia aquesta situació d’injustícia. El patiment no ve per casualitat; no és veritat que no s’hi pugui fer res, si hi ha gent que s’ho passa malament és perquè està patint una situació de desigualtat (Sí, DE-SI-GUAL-TAT!) provocada per un sistema econòmic. Si el sistema es canvia, si es transformen les causes que produeixen aquesta situació, la desigualtat i per tant el patiment desapareixeran o almenys s’atenuaran.
Crit a la consciència individual i crit a la consciència col·lectiva. Hi ha persones que ofereixen la seva generositat personal per pal·liar el patiment dels altres. N’hi ha d’altres que dediquen hores a la lluita contra les desigualtats fent crítica social. Finalment, també hi ha aquells que fan les dues coses, perquè ni la primera ni la segona, només faltaria, són incompatibles.
Pocs dies més tard vaig assistir al míting de l’altre partit. L’orador, també brillant, explicà que al món i al nostre país hi ha gent que s’ho passa malament. Gent que viu en països amb als índexs de pobresa, persones que pateixen exclusió social, joves que el mercat laboral se’ls blinda. El to semblava el mateix, però arribà un gir argumental. En comptes de parlar de què podia fer cada un de nosaltres per arreglar-ho, es preguntà a què es devia aquesta situació d’injustícia. El patiment no ve per casualitat; no és veritat que no s’hi pugui fer res, si hi ha gent que s’ho passa malament és perquè està patint una situació de desigualtat (Sí, DE-SI-GUAL-TAT!) provocada per un sistema econòmic. Si el sistema es canvia, si es transformen les causes que produeixen aquesta situació, la desigualtat i per tant el patiment desapareixeran o almenys s’atenuaran.
Crit a la consciència individual i crit a la consciència col·lectiva. Hi ha persones que ofereixen la seva generositat personal per pal·liar el patiment dels altres. N’hi ha d’altres que dediquen hores a la lluita contra les desigualtats fent crítica social. Finalment, també hi ha aquells que fan les dues coses, perquè ni la primera ni la segona, només faltaria, són incompatibles.
Afegeix un nou comentari