El diàleg entre esperit i institució

Som un país amb una alta tradició associativa, des de sempre. Inicialment, va haver-hi grups per advocacions religioses o els gremis els quals van ser claus per recuperar els regidors municipals, imposats des de Castella després de la desfeta del 1714. És anys després que es van multiplicar les associacions per protegir-se i poder defensar els seus drets, interessos, motivacions. I tornar a vertebrar el país.

Consultar l'Institut Ramon Muntaner ajuda a copsar la magnitud i diversitat, sobretot des de mitjans del segle XIX quan el país es transforma en un bullidor d'associacions de tota mena (polítiques, culturals, de lleure), que tenen prou energia per superar la desfeta de 1936-39. Cada població, cada barri té iniciatives, les quals amb l'excusa de les diverses motivacions, la major part d'elles volen vertebrar el país, des de les tradicions, la cultura, la llengua, l'estimació de la terra, el lleure.

Totes comencen amb un esperit inicial que té molta força. Però els caldrà una certa institucionalització si es vol una continuïtat més enllà de la primera generació. Des dels orígens, s'estableix sempre la dialèctica entre ambdues: sense Esperit no hi ha missió i sense Institució, no hi ha futur.

L'equilibri es fa difícil, tal com ens recorda la història. Sovint les estructures traeixen l'esperit. També ho fan els "egos", ja que molts inicis es trenquen creant dos grups de castellers, tres esbarts, quatre grups de teatre. Però també, l'esperit es manifesta en persones que són nusos i vertebren tota l'alta diversitat de grups en la població.

Tan perillós com els "egos" en la Institució és el mercantilisme, quan importa més el benefici que la missió i es manté l'estructura sense sentit, solament pel seu manteniment econòmic. Això ho hem viscut en moltes iniciatives que s'han anat creant, les quals sembla que generin necessitats per justificar la seva missió i on l'estructura es perpetua.

Per vèncer la dialèctica de l'Esperit i la Institució, cal que la gent que formi part del projecte, sigui quin sigui, tingui en el seu centre i com a motivació vital, la Transformació Social. I això és tan necessari per a les persones que ho fan sense contraprestació econòmica, com les que es precisen contractar, les quals estan al servei del projecte col·lectiu. Ens cal tenir militància en aquesta lluita contra la desigualtat i la discriminació i que no ens deixem endur pel mercantilisme.

I també requerim persones que liderin projectes des del servei i no des del desig de poder. Que assumeixin que són simples vies de transmissió de l'esperit inicial, sense esperar deixar record i amb capacitat d'aglutinar.

Tot projecte ha de formar part de l'entramat d'iniciatives, des de l'anonimat, com tantes que ens trobem en la història de l'associacionisme. Es fa difícil perquè l'individualisme multiplicat des de les darreres dècades, impregna massa l'actualitat i ens fa oblidar que formem part d'un projecte comú.

Per això, el record d'aquelles iniciatives que ho van fer possible en el passat, ens pot fer creure que un projecte diferent és possible i imprescindible, tant per la nostra comunitat, com el país i com el món.