Parlar d'igualtat no és del tot senzill, encara menys si volem fer-ho d'una forma entenedora i integradora de les diferents vies en què la igualtat pot ser entesa. Encara que independentment de com s'analitzi, és a dir, des de debats filosòfics, econòmics, polítics o jurídics, en tots es parteix, arriba o transita en l'intent de donar resposta a les ja clàssiques preguntes: Iguals en què? Iguals de què? Iguals per a què?

De totes aquestes possibles preguntes i respostes, m'interessa destacar aquí la noció d'igualtat davant la llei, que apareix sobretot com l'exigència que tota la ciutadania (en el Dret Constitucional clàssic), o totes les persones (en el Dret Internacional dels Drets Humans), es trobin sotmeses a les mateixes normes i tribunals, que se'ls apliquin les mateixes lleis, amb les mateixes conseqüències, quan es trobin en els mateixos supòsits i se'ls diferenciï quan no ho estan. És a dir, que la llei ha de ser idèntica per a tothom, sense que hi hagi cap tipus de privilegi ni jurisdicció especial per a uns quants, sense que es consideri com a tal una diferència objectiva i raonable que busqui eliminar la desigualtat.

Però si és així, per què persones històricament discriminades segueixen en molts àmbits sense trobar justícia? Per què els sistemes legals i de justícia invisibilitzen les desigualtats? Per què els sistemes legals i de justícia no han aconseguit posar fi a la discriminació i el racisme?

Respostes n’hi ha moltes i des de diversos angles, però totes tenen un mateix "fil conductor" que sol oblidar-se tot i que està ancorat a l'origen conceptual de la igualtat: les primeres idees d'igualtat es van construir excloent. Eren iguals "els homes", "els ciutadans", "els homes lliures". La igualtat es va construir per limitar alguns privilegis, però sense incloure a tota persona, sinó tan sols a aquells "homes ciutadans lliures".

Davant dels "punts cecs" d'aquesta igualtat desigual d'origen es va desenvolupar la idea de no-discriminació i es van anomenar les persones que havien estat excloses pel seu gènere, el seu color de pell, el seu origen nacional, el seu origen ètnic, la seva posició social i totes les altres persones que amb el pas del temps ens hem adonat que també havien quedat excloses de la igualtat. El que ja no es va poder revertir amb el nou concepte és l'opressió i les estructures de desigualtat que es van generar; els estigmes, càrregues i desavantatges que va crear aquella primera exclusió.

Avui no es poden eliminar simplement amb lleis o termes nous totes aquestes estructures visibles i invisibles pensades només per a un tipus de persones. Especialment, perquè no es pot perdre de vista que gran part dels sistemes legals que busquen revertir les desigualtats, inclosos els de drets humans, s'han creat des del privilegi per "els no discriminats", moltes vegades només després de la mort, rebel·lió o apoderament de les que històricament han estat excloses. Però en tot cas, els punts i comes finals s'han posat des del privilegi. I des d'aquí mateix s'han construït moltes de les teories que es popularitzen com a solucions noves.

Així, si bé els sistemes legals i de justícia recullen i reconeixen els triomfs i concessions per la igualtat i no discriminació, en la seva essència, l'origen i funcionament es mantenen ancorats en aquests privilegis històrics que, per norma general, els fan immunes a un sentit ampli d'humanitat, insensibles davant de les desigualtats estructurals, passius davant la continuïtat de les opressions i fidels defensors de les bases d'aquests privilegis.

Situacions totes fàcils de demostrar quan es llegeix una sentència del tribunal de drets humans d’Europa que condiciona l'exercici de drets fonamentals de persones migrants en un país europeu a la "legalitat" de la seva entrada o la conducta que tenen al pretendre entrar, com si aquest fet els fes "menys humans". Quan un tribunal constitucional no troba rellevant el analitzar si les identificacions i detencions que per perfil ètnic practica la policia respecten els drets fonamentals, com si fos normal tractar així a qui sembla diferent a les majories d'un país. Quan jutges i magistrats prefereixen arxivar investigacions que denuncien actes racistes o xenòfobs abans de posar en dubte actuacions policials o valorar sense prejudicis les declaracions de persones que no tenen els seus orígens en aquest país. Quan s'ha normalitzat que lleis de migració i estrangeria o tractats de drets humans excloguin el reconeixement de drets, per exemple, de participació política a persones que viuen en una comunitat però no tenen la nacionalitat d'aquest lloc, entre molts exemples més que es podrien posar.

D'aquesta manera, la realitat ens demostra que una "justícia per iguals" és injustícia en potència, ja que els sistemes, institucions i, en molts casos, persones que tenen al seu càrrec aquesta funció només són capaços o estan obligats a veure l'àmbit de desigualtat que els sistemes de justícia creats des del privilegi els permeten veure.

Res de l'anterior vol dir que tot el que existeix no serveixi o sigui temps perdut. Tan sols dir que si en veritat volem transformacions de fons, "justícia per a totes i tots", primer hem de ser conscients que fins i tot des dels drets humans seguim excloent.