És necessària una adaptació que requereix processos formatius que van més enllà de qüestions purament instrumentals: no és tan sols saber omplir formularis a una pàgina web; són temes com la seguretat, la privacitat o la gestió documental.
Pedagog per la transformació social a la cooperativa Colectic.
L’ús de les TIC per part de les persones fa temps que va deixar de ser un fet excepcional, tot i que en determinades situacions aquest ús encara era opcional. Però una pandèmia i totes les seves derivades: confinaments, tancaments d’espais, aforaments limitats... ha afectat els nostres hàbits quotidians, alhora que també ha impulsat processos de canvi en àmbits com l’administració pública.
En aquest sentit l’administració pública s’ha afanyat en la creació de nous aplicatius o l’adaptació d’aquests a la nova realitat amb l’objectiu d’afavorir la realització de tràmits en línia de manera més eficient. Un procés tan necessari com, a priori, positiu, tot i que no sempre (o gairebé mai) ha estat homogeni i amb criteris comuns entre administracions.
Aquests canvis i aquesta dispersió en els procediments, però, han afectat més enllà de les persones individuals tocant de ple en el funcionament d’associacions, agrupacions, cooperatives... és a dir, un gran nombre d’entitats i persones que treballen pel bé comú de barris, pobles i ciutats. El canvi produït en la sistemàtica habitual d’aquests tràmits ha afegit un grau de dificultat al seu dia a dia i ha incidit directament en els hàbits quotidians de les entitats i els seus equips de gestió, els quals han hagut de fer un esforç addicional per poder-se adaptar a aquesta nova realitat, que en molts casos ha arribat per quedar-se.
Sabem que aquestes entitats sovint es nodreixen d’equips petits de professionals i en molts casos de persones voluntàries que s’encarreguen de les gestions pròpies d’una organització: ajuts, subvencions, concursos, gestions bancàries... són tràmits que tradicionalment es realitzaven davant d’una finestra física amb algú que interactuava amb aquestes persones.
Per fer aquest tràmit és necessari un certificat digital? Aquest certificat no ens serveix per aquesta operació? La nostra contrasenya és segura? La signatura digitalitzada és una signatura digital? Podem representar més d’una entitat amb un únic certificat digital? Cal adjuntar fitxers però... només podem adjuntar un; podem adjuntar més d’un però d’un tamany no superior a XX Mb; els hem d’adjuntar en format comprimit; ... Aquestes i moltes altres són preguntes i comentaris freqüents de les persones que vetllen pel bon funcionament de les entitats del nostre país, en un moment en el què moltes altres persones pensen que allò de la bretxa digital és cosa del passat.
Davant d’això és important reflexionar que de la mateixa manera que les tecnologies i l’accés a la informació evolucionen de la mà d’interessos comercials (no sempre inqüestionables) d’una forma natural, s’aboca també a les persones a una evolució constant, afectada directament pel perfil d’aquestes, i on la seva edat, formació, experiència i expertesa prèvia tenen una influència directa.
Aquella finestra física, ara és la finestra d’un navegador d’internet i és necessària una adaptació que requereix processos formatius que van més enllà de qüestions purament instrumentals: no és tan sols saber omplir formularis a una pàgina web; són temes com la seguretat, la privacitat, la gestió documental i d’altres, els que conflueixen en un mateix currículum.
De la mateixa manera que fa gairebé 20 anys ja parlàvem de la web 2.0 i fa temps que sentim parlar de la web 3.0... no hem de començar a pensar en l’alfabetització digital 2.0? O potser hem d’entendre aquesta alfabetització com la nova formació contínua de la ciutadania?
Afegeix un nou comentari