La realitat de les llars catalanes que lluiten per sostenir les mínimes condicions materials per a l’existència s’ha endurit

Fa molt poc temps, en l'escenari de la postpandèmia, es va convidar a un grup de persones a pensar què era això de la vida bona o d'una vida digna de ser viscuda, i si, en la sortida d'un sotrac tan inesperat com la covid, es podia generar un nou espai per viure diferent. L'experiència de la solidaritat a través de la resposta col·lectiva al virus, va propiciar reflexions esperançadores entorn de mons millors. Tímidament, es deia que la pandèmia obria un marge per imaginar, tot i la falta d'atreviment que anàvem arrossegant.

Avui, gairebé dos anys després, sento formar part del grup de persones que no detecten aquest marge. La concatenació d’esdeveniments postpandèmia ens ha fet oblidar no només que la vam travessar sinó com ho vam fer. Crec que qualsevol imaginari dels que vam pensar que podíem traçar quelcom de nou, ja s’ha esvaït. La realitat de les llars catalanes que lluiten per tal d’aconseguir sostenir les mínimes condicions materials per a l’existència s’ha endurit. Per una banda, l’escalada de preus, primer de l’energia i més recentment dels aliments, ve a engrandir l’ofec que moltes llars ja estan patint per l’alt cost de l’habitatge. Recordo, el 2013, quan començàvem a parlar sobre la pobresa energètica, explicàvem el debat que moltes famílies tenien entorn la prioritat entre menjar o escalfar-se - eat or heat-. Ara, ni sacrificant una part de l’equació podem mantenir l’altra. 

Les dades de les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida 21/22 presentades aquesta setmana per l'Institut Metròpoli mostren que, tot i la recuperació de les rendes a les llars metropolitanes, la situació de carència material i social severa no ha disminuït i es manté en el 10,3%. Aquest estancament està relacionat amb la inflació i, concretament, amb l’increment del preu de l’energia i dels aliments. Un exemple que il·lustra aquesta relació i que a vegades no és tan evident el veiem sovint a les llars amb baixos ingressos, on assumeixen un cost extra pels béns i productes bàsics (poverty premium) perquè mantenir un electrodomèstic de baix cost, per no haver pogut comprar-ne un de més eficient, és més car, o escalfar una casa ineficient energèticament, suposa una despesa extra. 

Per l’altra banda, les prioritats de les institucions públiques, que en un moment de pandèmia van desplegar un suport social inaudit, ara es queden curtes o potser no són massa encertades. Si tornem a les dades facilitades per l’Institut Metròpoli, veurem que les prestacions per jubilació i supervivència són les més eficaces per reduir la situació de pobresa. D’aquí que mesures com la rebaixa de l’IVA dels productes alimentaris han despertat molts dubtes, ja que pel seu caire generalista no sembla reduir prou la inseguretat alimentària en aquell grup de persones que tenen més possibilitats de patir-la en un context inflacionista i inestable com l’actual que, a més, pot estar generant nous patrons instal·lats en la carència material i social severa.

I finalment, durant els moments més durs de la pandèmia, les entitats, les organitzacions de barri, els moviments socials, i els veïns i les veïnes en general, es van organitzar. Moltes recordem com va esclatar un entramat col·lectiu per fer front a la inseguretat alimentària. Avui, diria que, de nou, tot queda invisibilitzat sota la supervivència anònima que ha de fer front a la vida que cada vegada és més cara. 

Les entitats socials, els moviments i molts dels equips de base dels municipis sí que posem cara a les que sobreviuen en aquest context cada cop més flagrant de despossessió. Veurem quines dades aporten les pròximes enquestes quan analitzem els anys 2022/23 i quan comencem a palpar els efectes de la crisi climàtica en els aliments i l’energia amb exemples tan propers com l’augment del preu de l'oli per les sequeres i la recentment anunciada pujada de l’aigua. 

Tanmateix, si bé la sortida de la pandèmia no ens ha ofert noves solucions crec que no hem de renunciar a pensar que la lluita contra la desigualtat social, el canvi climàtic i els múltiples impactes que genera, ha de centrar-se en la recerca d’alternatives al sistema econòmic que associa benestar amb creixement i l’impuls de pràctiques basades en la solidaritat, la reciprocitat i la sostenibilitat.