Un infant exposa a l'adult aquesta necessitat, i el més probable és que l'adult li respongui "fes alguna cosa" "utilitza la teva imaginació" o alguna resposta semblant. Però no és el que demanava l'infant. Quan un infant li diu a l'adult "m'avorreixo, no sé que fer", espera que l'adult li doni la solució, li resolgui la papereta a aquesta necessitat. Però si un infant, en un estat de temps lliure, sense res programat, sense activitat dirigida, no sap què fer, tant se val el context i els recursos que tingui a mà en aquell moment, estem parlant d'infants morts d'imaginació, programats per fer i fer.

És molt probable que en aquests casos ens trobem amb infants sobrecarregats de calendari: escola, activitat extraescolar, una altra activitat, dutxa, deures, sopar,... en definitiva què he de fer avui.

Tenir infants sobreprogramats vol dir que no els queda temps per no fer res, una de les principals necessitats que han de tenir per satisfer les etapes evolutives de desenvolupament. En el moment en què un infant està acostumat a passar temps lliure, a fer joc lliure, sense programació, sense activitats dirigides, baixant el ritme, i amb temps, estimula la imaginació i la creativitat, i crea el seu propi joc, sigui on sigui i amb els recursos que tingui. Amb tres pedres pot crear un joc.

Perquè el joc és el llenguatge de la infància, a través d'aquest desenvolupen la part neuronal, motriu i social (sí, perquè amb el joc es relacionen) entre altres coses. És una necessitat, i estan "programats" per imaginar i crear un joc. Per tant, un "m'avorreixo" dels infants pot ser un detonant, una alarma que la seva part creativa no està entrenada, a no tenir temps de no fer res. Creem calendaris infantils des de l'adultocentrisme, programats per fer, aprendre i ser, deixant de banda la necessitat primitiva de no fer res.

Els adults estem creant i criant la nova generació dels "híper"? Som els responsables. Els híper-estimulats, els híper-programats, els híper-protegits, els híper-consumidors, els híper-estressats, els híper-formats, i una sèrie d’hípers que no ens deixa clara la línia que separa les expectatives que volem dels nostres fills i filles, d'allò que esperem, i la queixa constant d'estar connectats a les pantalles, potser en la recerca de la desconnexió com fem els adults, utilitzant la pantalla en comptes de la imaginació.