Què estan fent Turquia i Grècia, amb el consentiment dels estats membres de la Unió Europea, contra les persones refugiades? Podem no indignar-nos en veure el tracte que reben, per exemple, a Lesbos per part de la policia i de grups xenòfobs? Com podem acceptar aquesta manifesta proclamació d'un estat d'excepció permanent contra les persones que busquen refugi? Com és possible aquest horror i aquesta barbàrie?

Són moltes les preguntes que ens podem formular, però n'hi ha una que, sobretot en aquests moments, és clau i que, depenent de la resposta, ens permetrà acabar d'una vegada per totes amb aquestes atrocitats: mitjançant quins procediments jurídics i polítics hem permès que les persones refugiades s'hagin pogut veure privades de molts dels seus drets i llibertats sense que això sigui constitutiu de delicte?

Ja sabem les clàssiques respostes dels estats: estem davant d'una qüestió de sobirania nacional i, donat que la situació ho requereix, els drets es poden suspendre. Doncs bé, no són certes cap de les dues respostes. Ja va sent l'hora que denunciem aquesta hipocresia i la doble manipulació discursiva que hi ha al voltant de la condició de les persones refugiades.

La primera manipulació rau a defensar una concepció absoluta de la sobirania i no reconèixer que aquesta ha patit una progressiva erosió. Avui en dia, la sobirania dels estats ve limitada, entre altres motius, per la necessitat de respectar els interessos i les expectatives legítimes de les persones refugiades i pel respecte dels seus drets fonamentals. Aquesta resposta ens permet desarmar i denunciar totes les polítiques i pràctiques d'apartheid social contra les persones que pateixen persecució, com les que estem veient ara a Grècia, i invalida els comportaments estatals que, amb el suport de la Unió Europea, actuen com a protectors cap els seus i com a depredadors respecte als qui consideren com a enemics (les persones que han de fugir dels seus estats).

La segona manipulació estatal gira al voltant de l'efectivitat dels drets humans de les persones refugiades i de la decisió grega de suspendre durant un mes el dret a sol·licitar l'asil, reconegut, entre d'altres, en el Conveni de Ginebra del 1951 i en el Protocol del 1967 sobre l'Estatut dels Refugiats. Aquesta decisió, contrària al Dret Internacional general i a l'establert a l'article 78 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, es fonamenta en l'afirmació simplista que les persones refugiades tenen drets reconeguts només per ser refugiades. Això no és cert. Ens correspon alçar la veu i denunciar la falsedat i el perill d'aquesta afirmació: les persones refugiades tenen drets per ser persones i compten amb una protecció complementària a causa de la situació de vulnerabilitat en què es troben -protecció complementària en origen, en trànsit i en destí-. D'aquesta forma, suspendre, en general, l'exercici dels drets humans de les persones refugiades i, en concret, els tractats internacionals que els hi atorguen una protecció complementaria enfront de la seva vulnerabilitat, és una violació flagrant del Dret Internacional dels drets humans. A aquestes manifestes violacions, que vénen interessadament justificades per motius de seguretat, de manteniment de l'ordre i control de la migració, podem afegir també l'intent de criminalització de la solidaritat amb les persones refugiades i la generalització, per part dels governs i de grups xenòfobs, de narratives tòxiques contràries al dret humà a l'asil.

Denunciant aquestes manipulacions denunciem també l'alteració interessada del règim de l'asil -dret humà i no privilegi- que se sustenta en la representació de la persona que busca refugi com l'estranya, i la seva condició com una amenaça, justificant així un canvi en la retòrica: la protecció ja no és cap a ella, sinó enfront d'ella.

Això, en poques paraules, és el que està passant a Grècia; això és el que està permetent que passi la Unió Europea i els seus estats membres; això és una deshumanització de persones que es troben en una situació d'extrema vulnerabilitat; això, sigui per acció o per omissió, hauria de ser perseguit penalment i comportar responsabilitats.

Davant d'aquesta forma d'exercir poder i produir submissió, que nega el dret a una vida digna de ser viscuda, ens cal no defallir davant de les manipulacions discursives i saber defensar els nostres arguments i els drets de les persones refugiades.