La darrera sentència del Tribunal Suprem Espanyol que imposa que el 25% de la docència a Catalunya sigui en castellà, ha acabat d’obrir el meló de la situació lingüística al Principat.

Parlem una mica de xifres, sempre fredes, i intentem veure com hem arribat a la situació actual. Fixem-nos en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que es fa cada cinc anys. La darrera correspon a dades del 2018.

Resumint molt, i amb xifres arrodonides, un 73% de la població sap parlar català i un 95% l’entén. Malgrat aquest ampli coneixement a nivell oral, el català només és la llengua habitual d’ús en un 36% i només un 23% inicia una conversa en català. Només el 12% de catalanoparlants mantenim la llengua en converses bilingües.

La conclusió és força clara. A Catalunya, la llengua no marcada, la llengua que els habitants d’un país fan servir per defecte i que es prioritza en les comunicacions interpersonals, és el castellà.

Hi ha molts factors que ens han conduït fins a aquesta situació que podem qualificar ja com “d’emergència lingüística”. Entre altres, l’arribada massiva de gent de fora de Catalunya durant el franquisme, quan no disposàvem de cap tipus de mitjà ni tan sols perquè aprenguessin la llengua. També, en el període del 2006 al 2016, Catalunya va rebre més d’un milió i mig de persones vingudes de fora de l’Estat espanyol. Persones de 187 nacionalitats i que parlen fins a 300 llengües diferents arriben al territori català.

La immersió lingüística que va tenir uns inicis esperançadors i, en molts casos, espectaculars, ha anat reculant amb els anys. La immersió a la Primària funciona prou bé. A partir, però de Secundària (12-16 anys) ja s’ha reconegut oficialment el fracàs, només un 47% dels mestres reconeix fer la classe en català. La resta és en castellà.

No tot, però, és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han portat fins a la situació actual.

Com a catalanoparlants tenim una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no canviar mai (o gairebé mai) de llengua.

Som els únics culpables? Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat, els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la seva feina.

Per intentar redreçar la situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la implicació decidida de l’Administració en aquest Pla Nacional Per la Llengua que s’ha començat a engegar.

Un Pla Nacional per la Llengua que ha d’implicar l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que impliqui també empreses i entitats. Un Pla que segurament arribarà amb molt de retard, però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera redreçar la situació.

I sobretot, transformant la frase de l’enyorat Jordi Carbonell: “Que el consens no ens faci traïdors”.