En les arts en el temps: la música, la dansa, el teatre… hi trobem unes característiques singulars que, ben aprofitades, faciliten la generació d’espais i temps de participació, trobada, convivència i cooperació.

La naturalesa efímera, per una banda i el fet que són llenguatges que s’enriqueixen amb la participació diversa i complementària, fa que aquests llenguatges artístics temporals facilitin processos de trobada, inclusió, participació diversa, cooperació…

Participar fent música, dansa i el teatre implica:

• “L’ aquí i ara”, perquè no són aturables, repercuteix en la creació de climes de participació i en la necessitat de “ser-hi” de manera activa, amb l’atenció en el moment compartit i viscut.

i són una oportunitat per:

• La possibilitat d’expressió conjunta i simultània però alhora no uniforme i diversificada (persones diferents, amb destreses diverses, toquen, canten, ballen, actuen alhora i en resulta una expressió estètica harmònica, que no seria completa si faltés alguna d’elles).

Una altre tret comú de les expressions artístiques, és que la seva vivència desperta i interconnecta els nostres canals emocionals. Són camins facilitadors per generar condicions de benestar compartit, de plaer i seguretat, necessàries per al benestar i la vida en dignitat de les persones.

Quan fem música, dansa, teatre… som una petita comunitat on s’entrecreuen, en un espai i temps finits, les fortaleses i debilitats d’una sèrie d’individus que interaccionen.

Des del meu punt de vista, és en aquest espai i temps on hem de buscar i trobar aquest sentiment comunitari, a partir de la creació de clima, a partir d’una pedagogia de les condicions (Philippe Merieu) en un espai i un temps de trobada. L’exploració sensorial, la manipulació individual i col·lectiva dels elements que configuren els propis llenguatges artístics, de la seva relació entre ells, del despertar al gaudi estètic a través del món de les emocions, seran alhora eines i objectius, camí i fita.

I vet aquí que en aquest espai i temps compartits hi té cabuda tothom, vingui d’on vingui i sigui com sigui. Perquè l’accés a la pràctica cultural i artística són drets humans (que recullen diverses declaracions universals i textos legislatius), i ho són perquè són patrimoni intangible de la humanitat i contribueixen de manera palesa al creixement de les persones en la seva dignitat.

I aquest espai i temps es poden generar des d’una mirada inter i transcultural, entenent aquests llenguatges des de la seva dimensió comunitària i participativa (més pròpia de cultures africanes, afroamericanes, llatinoamericanes o de determinades comunitats asiàtiques), enfront de la idea més pròpia del món occidental de la música com a “producte estètic”, executada per experts, a consumir en qualitat d’oient per part de la majoria de la comunitat (Christopher Small).