Repensem l’associacionisme des d’una perspectiva feminista

L’associacionisme juvenil és un mirall de la societat que l’envolta. Això és evident, però sovint no en som prou conscients ni veiem les actituds en les que recau el món associatiu o els rols que repeteix.

A nivell global, les dones estem més presents en associacions dedicades a la cura i al servei als altres, a les culturals i a les socials. En canvi, trobem menys presència a les entitats sindicals o de caràcter polític. Tanmateix i dins dels rols que desenvolupem a les entitats, també hi ha menys dones als òrgans de decisió i representació.

En el nostre dia a dia les dones tenim doble jornada, perquè un cop sortim de la feina ens hem de fer càrrec de les tasques reproductives. A la nostra associació fem les feines que ens pertoquen, i a més, ens imposem la comesa d’assegurar-nos que tothom estigui a gust a l’entitat: no només tirarem endavant el projecte comú, sinó que serem el suport i la coordinació de tota l’estructura. D’altra banda, ens trobem amb un sostre de vidre i una escletxa salarial que ens impedeix arribar a càrrecs de més seguretat, reconeixement i remuneració. A la teva associació és possible que et passis el dia fent tasques administratives però no apareguis mai a la foto ni arribis a posicions públiques. I no entrarem en la conciliació familiar perquè aleshores el panorama esdevé completament desolador. Tot i això, som precisament el jovent qui estem liderant el canvi feminista cap a un model de societat més horitzontal i igualitari. Estem repensant dia a dia les dinàmiques i els rols a les nostres organitzacions i prenent totes les mesures possibles per acabar amb aquestes desigualtats.

Pensa en la teva entitat i pregunta’t: qui s’encarrega de fer les tasques de manteniment de la seu? Qui s’encarrega de netejar el local? Qui imparteix les formacions i dinàmiques de caràcter intern i, per contra, qui assumeix les que són públiques? Qui porta la logística del dia a dia i qui la dels actes extraordinaris? Qui apareix als discursos i actes públics? Qui demana i justifica les subvencions i qui es reuneix amb les administracions? Qui recorda els aniversaris i es fa càrrec de resoldre els conflictes? Si les respostes d’aquestes preguntes encaixen en un sistema binari tancat, cal seguir treballant en cosir l’escletxa de gènere a la teva associació.

Amb tot això, no hem de ser derrotistes ni culpabilitzar a l’associacionisme, que com he esmentat anteriorment, és mirall del món que l’envolta. Simplement és important posar èmfasi en la necessitat que tenim de seguir treballant en erradicar les estructures patriarcals i els privilegis i problemàtiques que aquestes comporten a les nostres associacions. Hem de seguir esforçant-nos en posar en valor les feines reproductives i invisibilitzades, treballar en plans d’igualtat a les entitats i crear protocols contra les agressions masclistes. En definitiva, aquest 8 de març tornem a sortir per demostrar que l’associacionisme ha estat i segueix sent una eina de canvi i transformació social no només cap enfora, sinó també portes endins.