El procés de dol és individual e intransferible però també és un procés social que requereix el suport de l’entorn, de la família i amistats i de les entitats de les quals formem part.
Responsable assistencial i de formació al Servei de suport al dol de Ponent. Màster en dol, pèrdues, final de vida i trauma IPIR-UB. Infermera a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.
La pandèmia de la Covid19 ha arribat a les nostres vides com un tsunami, arrasant gran part del que donàvem per fet. Ens afecta de manera individual i col·lectiva i, per tant, afecta també a les entitats.
Al voltant de les col·lectivitats es desenvolupa gran part de la vida dels éssers humans: trobades familiars, d’amics, d’associacions i vincles que donen sentit a la nostra vida. Ara resulta impossible trobar-nos físicament però l’ésser humà té la fantàstica habilitat d’adaptar-se, símptoma inequívoc de la seva intel·ligència.
Tot procés de canvi requereix adaptació, diria que també acceptació, i això ho fem amb un procés psicològic que és el procés de dol. Aquest procés és individual e intransferible però també és un procés social que requereix el suport de l’entorn, de la família i amistats i de les entitats de les quals formem part, sigui l’empresa on treballem o l’associació a la qual pertanyem.
Moltes de les nostres persones associades, professionals, persones voluntàries o usuàries patiran durant aquests dies alguna pèrdua significativa. Com a entitat hem de poder oferir suport, mostrar el nostre condol, mostrar a la persona que malgrat la distància física estem al seu costat acompanyant el seu dolor. En aquests casos, serà també important reflexionar si, per quan s’acabi el confinament, convé organitzar un acte d’homenatge i record per totes les persones que hem perdut durant la crisi de la COVID-19. Els rituals ens mantenen units i donen significació a la nostra experiència.
Com a associació som un ens viu que també està en procés d’adaptació i dol. Ens hem hagut d’adaptar al teletreball i també hauríem de fer el dol per tot allò que no podrem fer durant aquests dies de confinament: les activitats programades que ja no tindran lloc o que forçosament hem hagut d’ajornar.
Però també hem tingut l’oportunitat d’aprendre i decidir reorientar els nostres serveis per atendre les noves necessitats socials, tant col·lectives com individuals. Les associacions aquests dies estem demostrant el teixit que ens uneix: la solidaritat. Més que mai les sinergies creades i la bona voluntat estan fent que les dificultats esdevingudes es vagin superant força bé, si més no, fent la vida a les persones més humana i fàcil. Aquest és un indicador positiu de què estem fent un bon procés de dol i adaptació com a associacions. Hem de seguir, però, cuidant-nos com a individus. S’ha fet una gestió logística fantàstica; ara ens falta gestionar igual de bé la part més emocional.
Moltes entitats i professionals a títol personal hem unit els nostres recursos per tal que l’acompanyament de les emocions no quedi en un segon pla. Hem de generar espais on poder expressar el dolor, la ràbia i la desesperança, perquè tenir aquests sentiments ara és tan lícit com sentir felicitat quan neix un nadó sa a la nostra família. Tot anirà bé? Doncs esperem que sí, però si, malauradament, no és així, nosaltres seguirem al vostre costat. Recordeu sempre que inclús un cor trencat conserva sencera la capacitat intrínseca d’estimar.
Afegeix un nou comentari