Els països se’ls coneixen per moltes coses. Catalunya ha destacat pels seus paisatges, els seus artistes, els seus esportistes i clubs de futbol, la seva capital... i fins i tot, darrerament, pels seus cuiners. Però el que realment fa diferent aquest petit tros d’Europa encarat al mediterrani és la força i l’originalitat de la seva societat civil.

Un petit país que fins ara no ha tingut estructures d’estat, però sí una societat civil forta i cohesionada amb alguns trets prou originals que la fan diferent i interessant.

Per una banda, milers d’entitats culturals de base, arrelades als pobles, que ja han reinventat la cultura popular fent-ne un element festiu i sobretot obert a la participació. Grallers, corals, sardanes, geganters... i sobresortint els castellers, capaços de fer torres humanes de més de 10 pisos a partir de la col·laboració altruista i disciplinada de centenars de participants. Un país que per fer festa al carrer no ha de contractar companyies d’artistes sinó que n’hi ha prou en fer sortir a les seves associacions. Un país farcit d’Ateneus i Casals on la gent es troba per col·laborar, ajudar-se i teixir complicitats fent de paraigües de projectes i associacions de tot tipus.

Un país que ha lluitat per defensar la seva identitat cultural i lingüística sota els 40 anys de la dictadura franquista, i on la seva gent ha aconseguit que la seva llengua no sigui minoritzada com ha passat en casos semblants. Una gent orgullosa de la seva llengua que l’ha posat a internet a temps i que avui és un exemple reconegut de revitalització. Com a exemple d’aquestes ganes de modernitzar la llengua, recordeu que la segona versió mundial de la Wikipedia, després de l’anglesa, va ser la catalana!

Destaca també per ser un país líder en l’educació en el lleure per a infants i joves amb centenars d’agrupaments escoltes i centre d’esplais que han generat un estil propi d’educació en el lleure. En alguns altres països miren sorpresos i amb un punt d’enveja els milers i milers de voluntaris joves que cada cap de setmana destinen les seves hores, amb rigor i metodologia, a l’oci educatiu dels infants.

Un país que a falta històrica d’estructures estatals de benestar, ha anat teixint tota una xarxa de protecció ciutadana a partir d’associacions i fundacions d’atenció social per atendre a les persones necessitades. Avui, ja amb col·laboració amb les institucions públiques conforma un potent tercer sector social atent a les noves necessitats de la ciutadania.

Un país petit però que amb la metròpolis de Barcelona al capdavant ha sigut protagonista de les manifestacions més grans de tot Europa per la pau al món, tant en contra de la guerra d’Iraq (2003) com aquesta primavera passada a favor de l’acollida de refugiats. Un país que tot i ser víctima fa pocs dies d’un cruel atac terrorista ha cridat en positiu a favor de la pau al món i contra el racisme, essent reconegut com a referent internacional en aquest àmbit.

Un país que, en definitiva, ha crescut a partir de la suma de lluites compartides de la seva gent i de la col·laboració ciutadana per millorar el seu entorn. De fet, la principal característica de Catalunya com a país és que tot allò que han fet o promogut les institucions, és perquè anteriorment ho havien iniciat o promogut la ciutadania des de la base.

Aquest país que us parlo, de poc més de 7 milions d’habitants, aquest primer d’octubre celebrarà un referèndum per decidir el seu futur i molt probablement presentarà immediatament la seva carta de presentació com a nou Estat d’Europa. Catalunya té molts reptes pendents i pot aprendre molt dels altres països però també pot aportar moltes coses. Sobretot, compartir aquesta manera d’entendre l’associacionisme, la força de la ciutadania, el nervi de la societat civil... i que els projectes i les iniciatives exitoses són sempre aquelles que venen pensades i forjades des de baix cap a dalt.