En primer lloc cal dir que, tot el que vam aprendre del voluntariat per correu postal quan les persones voluntàries d'organitzacions com Auxilia s'escrivien cartes amb les persones ateses, tot segueix essencialment vigent. Cal no oblidar-ho.

El col·lectiu de ‘ciber’ voluntaris ha de tenir la voluntat d'incidir sobre la millora de la societat. Sense aquesta voluntat, les accions gratuïtes que es fan a distància no ens ajudaran a crear el món en el qual ens agradaria viure.

M'explicaré amb un exemple. Es temptador posar un núvol de persones voluntàries a fer clics a les xarxes socials amb l'objectiu d'arribar a més públic o de fer veure que tenim una base social més ample. Però fent això, (sense la voluntat d'incidir) estem advocant pel món del ‘fake news’, (noticies falses) i el ‘fake it till you make it’ (Fes-ho veure fins que ho aconsegueixis).

Aquestes estratègies comporten riscos importants. No només perquè ‘se’ns ha anat el llautó’, sinó també perquè el voluntariat que es descobreix en aquestes salses acaba parlant malament de l'organització, de la causa i del sector.

Ara bé, si fem un lleuger canvi de matís i mantenim una relació amb el voluntariat que asseguri una implicació amb la causa i una voluntat transformadora de la societat, generarem un millor posicionament, arribarem a un públic més ampli i enfortirem la base social.

Per fer la diferència, calen dos requisits. Per una banda, que el procés de selecció del voluntariat prioritzi les candidatures que demostren una voluntat transformadora i que tenen punts de connexió amb la causa. Idealment la cantera del voluntariat a distància la tenim molt a prop de la base social autèntica.

Per l'altra banda, cal pensar que el voluntariat online no és un recurs gratuït per a les associacions. Requereix inversió en la coordinació i el seguiment i cal establir directrius clares que minimitzin els riscos i converteixin l’esforç en resultats.

Una fórmula provada per evitar riscos i aprofitar oportunitats és establir rutines que guiïn el voluntariat per facilitar la tasca també dels coordinadors.

Per exemple, a la Fundació iWith.org tenim un ordre establert per a tothom que inicia qualsevol activitat. Per aquest ordre: primer cal visitar el calendari comú per tenir un context d’allò que passa en tots els projectes, a l’aquí i a l’ara.

Després cal consultar la llista de tasques a fer. En el nostre cas sobre un taulell del Trello compartit, i finalment, es pot consultar el correu electrònic. Això evita que els voluntaris comencin a actuar al seu aire sense disposar d’un context suficient i es desviïn de les necessitats consensuades en el si de l'organització.

Una altra rutina que ens ajuda i apliquem absolutament en totes les tasques és el PIE (Planifica. Informa i Executa). Qualsevol activitat necessita un mínim pla que respongui a preguntes senzilles, com ‘Per a qui ho faig’, ‘Per què ho faig’, ‘Què passarà quan jo acabi la tasca’, etc.
Aquesta senzilla rutina impedeix que el voluntariat fracassi per errors de logística o que les tasques quedin a mitges, o que diferents voluntaris les engeguin simultània i descoordinadament.

En resum, el voluntariat a distància és una gran oportunitat de participació per a la ciutadania, i una oportunitat per enfortir les bases socials que donen suport a les causes que incideixen en la millora de la societat.

El voluntariat a distància no és una manera de sumar etiquetes de solidaritat amb poc esforç, ni una forma fàcil perquè les entitats disposin de més recursos.

Emprar el voluntariat a distància per simular base social o omplir el món d’accions descoordinades té efectes negatius. És preferible fer menys coses, fer-les bé i comunicar-les correctament.

Ni la societat ni els beneficiaris milloren a partir de la quantitat de feina que fem, si no a partir de la feina de qualitat que som capaços d'acabar.