5 tècniques principals d’avaluació econòmica de polítiques públiques
Comparteix
Aquests mecanismes permeten quantificar i analitzar el rendiment i l’eficiència social dels projectes, és a dir, si els beneficis són superiors als costos i en quina mesura.
L’avaluació econòmica, com a principal tipologia d’avaluació de polítiques públiques, centra la seva atenció a analitzar els impactes o beneficis socials generats per la intervenció pública en relació amb els costos socials associats. Aquest mecanisme permet quantificar i analitzar el rendiment i l’eficiència social dels projectes, és a dir, si els beneficis són superiors als costos i en quina mesura. L’objecte de l’avaluació econòmica és informar de decisions sobre quin és el millor ús dels recursos limitats disponibles.
L’avaluació econòmica no és una anàlisi de naturalesa financera o pressupostària, sinó que es tracta d’una avaluació orientada als rendiments i eficiència econòmica i social. Es considera un intent sistemàtic d’identificar, mesurar i comparar costos i resultats de polítiques i intervencions públiques. De fet, la finalitat última de l’avaluació econòmica és la maximització dels beneficis socials de la intervenció pública i hi ha diverses tècniques d’aplicació, de les quals a continuació se’n desgranen breument algunes.
Per aprofundir-hi, es pot consultar el document, publicat per Ivàlua.
Anàlisi cost-benefici
Consisteix a identificar, quantificar i monetitzar els beneficis i costos d’una intervenció pública. És a dir, traduir els resultats d’una intervenció en termes econòmics i comparar-los, facilitant així l’obtenció de valors numèrics de síntesi. Els resultats se solen anomenar beneficis, però és important no confondre’ls amb els beneficis comptables, que són el resultat de la resta entre ingressos i costos comptables. És un mètode que s’ha utilitzat sobretot en l’avaluació de polítiques de transport i de medi ambient.
L’ús d’aquest mètode consisteix a restar els beneficis i els costos, i si el resultat de la resta és positiu, significarà que la intervenció és rendible. Si el resultat és negatiu, voldrà dir que no és aconsellable dur-la a terme. També hi haurà casos en què, tot i no ser rendible, es decidirà tirar endavant el projecte perquè socialment és millor que l’opció de no intervenir o perquè políticament s’ha pres la decisió d’actuar en aquell àmbit concret.
Anàlisi cost-efectivitat
Aquest mètode quantifica el volum i costos a incórrer atenent diverses opcions o alternatives d’intervenció pública. Permet obtenir quant costa cada unitat de benefici o impacte en les diferents alternatives plantejades, en termes absoluts o bé en termes incrementals, essent la socialment més favorable aquella que suposi un menor cost per unitat de benefici. Es caracteritza per utilitzar com a unitat de mesura dels resultats d’una política la unitat “natural” del resultat, de manera que és més fàcil computar-los.
Per exemple, si el resultat d’una intervenció és la reducció en el nombre de persones sense sostre en una determinada àrea, el resultat es computarà utilitzant com a unitat de mesura el ‘nombre de persones’. Així mateix, si el resultat principal d’una intervenció és la reducció de robatoris, la unitat de mesura del resultat de la intervenció serà, per exemple, el ‘nombre de robatoris’. Una vegada definit i mesurat el resultat, es calcula la ràtio cost/resultat de les polítiques a comparar i es fa un rànquing en funció d’aquestes ràtios.
Anàlisi cost-minimització
Amb aquest mètode es tenen en compte només els seus costos, a l’hora de comparar dues polítiques alternatives. És l’anàlisi més senzilla que existeix, ja que no comporta la identificació ni la quantificació dels resultats de les polítiques comparades. Per fer ús d’aquest mètode, cal suposar que les polítiques a comparar estan assolint o assoliran un nivell igual de resultats. Això fa que sigui un mètode particularment adient per dur a terme avaluacions de programes destinats a assolir uns objectius fixats per llei o per acords internacionals.
Anàlisi cost-utilitat
Es pot considerar com una variant de l’anàlisi cost-efectivitat, però aplicable a una política amb multiplicitat de resultats. Consisteix a sintetitzar els múltiples resultats obtinguts en un de sol i comparar costos i resultats de polítiques amb objectius de diferent natura, ordenant les diferents polítiques en funció del seu cost-resultats. Per aconseguir condensar tots els resultats en un, es fa referència a conceptes amplis com ara nivell de satisfacció, benestar o la qualitat de vida.
El principal repte de l’anàlisi cost-utilitat és la traducció del conjunt de resultats d’una política en un nombre que denoti el nivell d’utilitat que la política avaluada reporta a les seves persones beneficiàries. Per exemple, si es vol analitzar l’eficiència d’un programa destinat a proporcionar recursos formatius a un de persones sense feina amb la finalitat que aconsegueixin treball, aquest mètode requereix definir els guanys d’utilitat per a cada una de les persones beneficiàries i comparar-los amb els costos.
Anàlisi cost-conseqüències
L’anàlisi cost-conseqüències parteix de la presentació d’un llistat de tots els resultats d’una política juntament amb el seu cost. En aquest mètode es deixa en mans de qui ha de prendre les decisions la tasca de ponderar els resultats en funció de la seva importància, convertint-se en un mecanisme especialment adient per avaluar polítiques complexes, on la multiplicitat de resultats és significativa. S’utilitza principalment quan no es poden quantificar ni monetitzar els diversos beneficis existents d’una intervenció pública.
Ara bé, el mètode presenta com a principal limitació que no permet establir un rànquing de polítiques diferents en funció de la seva eficiència, precisament perquè diferents tipus de resultat vindran expressats en diferents unitats de mesura. Per altra banda, la principal utilitat d’una anàlisi cost-conseqüències és oferir una idea clara i exhaustiva de tots els resultats d’una política, i pot ser una eina molt útil per combinar-la amb una anàlisi cost-efectivitat.
