Hisenda ha de provar la culpa per reclamar deutes fiscals a les persones administradores de les entitats

Per a les entitats del tercer sector, aquesta sentència té un impacte especialment rellevant. Moltes associacions i fundacions funcionen amb juntes directives o patronats formats per persones voluntàries, que no participen en la gestió econòmica quotidiana. Amb el criteri anterior, aquestes persones podien veure’s afectades per reclamacions fiscals sense que s’analitzés el seu paper real en la presa de decisions. 

La nova doctrina reforça la protecció d’aquests òrgans de govern, ja que impedeix que la responsabilitat es derivi de manera genèrica. Hisenda haurà de demostrar que la persona administradora tenia capacitat d’actuació, coneixement de la situació i que, tot i això, no va actuar amb la diligència exigible. Això és especialment important en entitats amb equips tècnics, gestories externes o repartiment clar de funcions, on no totes les persones del govern tenen accés directe a la gestió fiscal. 

Tot i el reforç de garanties, la sentència no eximeix les persones administradores de les seves obligacions legals. El Tribunal Suprem deixa clar que, si es demostra una actuació negligent, una omissió greu o una conducta dolosa, l’Administració tributària pot continuar exigint responsabilitats com fins ara. Això inclou situacions com no presentar impostos de manera reiterada, ignorar notificacions oficials o incomplir els deures legals en situacions d’insolvència. 

Per tant, les entitats han d’entendre aquesta resolució com una protecció addicional, però no com una immunitat. La clau continua sent la diligència en la gestió i la capacitat de demostrar que s’ha actuat correctament. En aquest sentit, la sentència posa l’accent en la necessitat de justificar les decisions preses i d’acreditar que l’òrgan de govern ha vetllat pel compliment de les obligacions fiscals dins de les seves possibilitats reals. 

Un dels aspectes que reforça aquesta doctrina és el valor de la gestió documental dins les entitats. Disposar d’actes de junta actualitzades, correus electrònics amb l’assessoria fiscal, informes econòmics i registres de decisions és clau per acreditar una actuació diligent. Aquesta documentació permet demostrar qui pren les decisions, en quin moment i amb quina informació disponible. 

En el cas de procediments de derivació de responsabilitat, aquesta traçabilitat pot esdevenir la principal eina de defensa. El Tribunal Suprem assenyala que la diligència no es demostra només davant d’una inspecció, sinó en el funcionament ordinari de l’entitat. Per això, mantenir una organització interna clara, amb rols definits i registres accessibles, és una bona pràctica que reforça tant la transparència com la seguretat jurídica dels òrgans de govern.

La sentència també té efectes sobre procediments de derivació de responsabilitat que ja estiguin en curs i que no siguin ferms. En aquests casos, les persones administradores poden invocar la doctrina del Tribunal Suprem per exigir que sigui Hisenda qui acrediti de manera clara la seva culpa o negligència. Això obre una finestra d’oportunitat per revisar reclamacions basades en arguments genèrics o poc fonamentats. 

Per a les entitats del tercer sector, aquest criteri reforça la necessitat de revisar els seus procediments interns, La resolució no només té un valor preventiu, sinó que pot tenir un impacte pràctic en expedients oberts, contribuint a més seguretat jurídica per a les persones que assumeixen responsabilitats de govern.