Acompanyar des de l’experiència de sobreviure al càncer

Una de cada quatre persones ha tingut un familiar proper amb càncer. Una dada recopilada per l’Observatori de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) que mostra fins a quin punt és present aquesta malaltia a la nostra societat.

Maria Gracia Villa és voluntària de l’entitat: comparteix la seva experiència després que als 26 anys passés el que recorda com “un any dolent”. Ara després de sobreviure al càncer pot parlar d’igual a igual amb persones que estan afrontant la malaltia. Unes converses en què poden parlar de qüestions “molt personals”, d’aquelles que només es poden compartir amb qui ha estat al mateix lloc que tu.

Com a voluntària a l’AECC, què és el primer que tens en compte per fer un acompanyament?

Fer una aportació a la societat. L’AECC fa una tasca fantàstica i acompanyar a algú que està passant pel mateix que vaig passar jo em sembla una manera bonica de fer la meva a aportació a la societat. No parlo de la meva vivència, només escolto. A vegades es necessita a algú que hagi passat pel mateix, que entengui perquè ha tingut la mateixa vivència. A mi la societat m’ha donat i aportat molt.

Des de la teva experiència, què és el que valora més una persona acompanyada?

El que noto més és que aquestes persones se senten lliures i tranquil·les a l’hora de parlar amb mi. Quan passes per una malaltia així comparteixes coses amb la teva família i amics, però a vegades no són capaços d’entendre-ho del tot si no han passat per aquí. A mi m’han explicat coses molt íntimes, molt personals. És una alegria perquè sé que és un alleujament per qui ho explica.

Pots ajudar-los a encarar el seu futur, els seus dubtes. Ajudes aportant un punt de vista positiu, o no.

Sempre s’ha de ser positiu?

No visquem en el “món de ‘Yupi”, cal ser realistes. La meva funció no és dir que “tot anirà millor” ni tampoc les coses dolentes. S’ha de ser realista, afrontar les coses com venen i torejar-les. Tampoc els dic que quan acabin serà tot fantàstic, tot i que segurament serà així. No venc fantasia, tenim una malaltia molt complicada.

Tot i que no soc metgessa, si un càncer s’agafa a temps -depèn del tipus- es pot superar passant un any dolent, sobretot pels joves. El càncer es propaga més ràpid, però un cos jove ho afronta amb força. Passa i després te’n pots arribar a oblidar. A mi em passa que durant dies, o setmanes, no me’n recordo que he passat per un càncer i una quimioteràpia. La vida és dura, però hi ha sortida. “Un any dolent i te’n surts”, a mi em serveix pensar-ho així.

Com ajuda el voluntariat a mantenir unes bones relacions amb l’entorn?

Jo intento prendre-m’ho tot amb naturalitat. No cal publicar-ho tot a Instagram ni explicar-ho a tot el món. A la feina li pots comentar-ho al teu cap i segueixes treballant sempre que puguis. Amb els companys el mateix. Jo vaig continuar treballant perquè la meva vida es modifiqués el mínim i això és el que tracto de transmetre: que seguim fent tot el que puguem fer.

Hi ha entorns que no saben com relacionar-se amb una persona que està passant per un càncer?

Abans de tenir el càncer jo estudiava francès. Quan em vaig posar malalta vaig deixar d’anar-hi un temps i la professora va explicar als companys que no hi aniria una temporada. Doncs un dia que em sentia amb forces em vaig presentar a classe. La professora em va mirar com si fos una morta vivent, però els companys em van abraçar i en acabar vam anar a prendre un cafè, com fèiem sempre. Tot el món està acostumat a això, és el dia a dia de moltes famílies.

Què representa per a tu fer 'voluntariat testimonial'? Què et va moure a començar-lo?

És una forma molt fàcil d’ajudar. A la meva família moltes persones han tingut càncer: el meu pare va morir a causa d’un, la meva àvia en va tenir diversos, uns quants tiets també van passar per la malaltia. La meva mare ajudava molt a l’AECC i jo en tinc molt bons records.

Tant de bo tingués més temps i poder acompanyar a les persones a l’hospital, però no tinc el temps material, així que ajudo des del testimoni. Sempre havia tingut la idea, per la meva història familiar, que tindria un càncer. El vaig tenir amb 26 anys, no esperava que fos tan aviat. Aquesta joventut em permet explicar-ho de manera propera a la gent jove.

Les xarxes serveixen per augmentar la sensibilització?

Les xarxes estan plenes de gent amb problemes i hauríem de posar un límit. El primer noi que ho va compartir, el malagueny Pablo Ráez, era molt genuí. Compartia un gest de força, sense voler ser més que ningú, era molt bonic.

Compartir-ho pot ajudar en el càncer i en els problemes de la vida, amb positivitat i naturalitat. Potser el cas de la noia sevillana que va morir fa poc és una mica massa, però si a ella li va servir, meravellós. No hem de ser pesats ni monopolitzar, però potser aquesta és la seva manera de desfogar-se.

Animaries a fer un voluntariat com el teu?

S’ha d’ajudar. La societat ens dona molt, encara que no ens n’adonem rebem molta ajuda. Hi ha persones que fan molt pels altres i nosaltres hem de posar la nostra part. L’AECC i altres associacions de lluita contra el càncer, entitats que ajuden a la gent gran o malalts... el que sigui.

Penso que, com a ciutadans, hauria de ser obligatori fer voluntariat. I a les escoles incloure-ho com una assignatura. Encara que tinguis poc temps, com és el meu cas, segur que hi ha alguna activitat o tasca que pots fer.