Antonio Centeno és llicenciat en Matemàtiques, activista social, membre fundador de l’Oficina de Vida Independent de Barcelona i responsable del projecte 'Tus manos, mis Manos'. Ha impulsat la sèrie de televisió 'Trèvols de 4 fulles' (2018) com co-guionista i actor; a la pel·lícula 'Vivir y otras ficciones' (2016) como actor; ha codirigit el documental 'Yes, we fuck' (2015) i és co-guionista i actor al curt de postporno tullit 'Nexos' (2014). També col·labora amb el col·lectiu 'En torno a la silla' que aborda el disseny lliure i col·laboratiu de productes de suport, i amb el projecte d’art inclusiu Artransforma.

En el marc de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), Centeno participarà a la conferència 'Cos, sentiments i política' el 3 de juliol, de 16h a 18h, a la seu de CCOO (Via Laietana, 16 7è Barcelona).

Què és i quines funcions desenvolupa l’Oficina de Vida Independent (OVI)?

L’OVI és una agrupació de persones que autogestionem l’assistència personal des del 2006 amb un projecte pilot de l’Ajuntament de Barcelona. Avui som 13 persones que ens ajudem unes a altres.

"L’autoplaer dels cossos no normatius xoca amb la mirada reduccionista de la sexualitat".

Per què s’invisibilitza la sexualitat de les persones amb diversitat funcional?

En primer lloc, perquè com a societat tenim, en general, un problema amb la sexualitat, sobretot la no lligada a la reproducció. La publicitat només ofereix uns cossos i unes pràctiques sexuals concretes. Tot el que surt de l’esquema porno Disney és castigat. Hi ha una contradicció molt forta a superar perquè vivim en una societat molt sexualitzada, però des d’una única òptica de cossos i desitjos. És una mirada reduccionista.

Amb les persones amb diversitat funcional encara és pitjor. Cal descentralitzar la sexualitat imperant per a que tot tipus de cos sigui considerat territori de desig i de plaer. L’autoplaer dels cossos no normatius xoca amb la mirada reduccionista de la sexualitat. Les persones amb diversitat funcional tenim accés a programes de reproducció assistida però no a suport per a l’autoconeixement sexual. És començar la casa per la teulada. No té sentit.

Existeixen eines/comunitats específiques per a que les persones amb discapacitat lliguin?

Que jo conegui no. Les eines telemàtiques que fa servir tothom. Més enllà d’això tampoc hi ha espais habituals d’oci i cultura específics. Els espais públics són poc accessibles física i simbòlicament. Fins i tot quan pots accedir a un bar no està gens clar que algú et pugui convidar. Ens veuen com a a persones asexuals. Som llegides en termes de desgràcia i que no podem donar o sentir desig. No es tracta de crear eines específiques, sinó de trencar les barreres simbòliques per poder usar les eines que fa servir tothom.

En què consisteix el projecte ‘Tus manos, mis manos’?

D’una banda, fem pedagogia explicant què s’entén per assistència sexual. I de l’altra, en termes pràctics, generem una plataforma gratuïta de contacte per a persones que vulguin donar suport. Amb llibertat, i sense que ningú intervingui mes enllà de les interessades. L’autonomia no és només fer les coses per un o una mateixa. Nosaltres aconseguim autonomia a través de les mans d’altres, mentre prenem les nostres pròpies decisions. En aquesta pràctica no hi ha cabuda pel coit o pels petons, que no són pràctiques d'autoplaer. És plaer amb la masturbació o tocant qualsevol part del nostre cos.

"Cal un nou relat que trenqui amb la mirada infantilitzadora permanent".

Com superar els prejudicis, les barreres materials i simbòliques de l’assistència sexual?

Cal treballar dues vies en paral·lel. Una és la convivència: hem d’acabar amb els llocs especials per a gent especial (residències, centres de dia, ocupacionals, etc.) per avançar cap a espais inclusius per a totes i tots. La convivència és transformadora. I l’altra via és a través de la cultura i els mitjans de comunicació. Són responsables de generar un relat més ampli, ric i realista del que tenim ara sobre les persones amb diversitat funcional: o el gran desgraciat o el geni, com si enmig no existís res. Cal un nou relat que trenqui amb la mirada infantilitzadora permanent.

Quines persones poden fer d’assistents sexuals?

Nosaltres no posem condicions. Cada persona cerca, des del seu propi coneixement i voluntat, els assistents que li van bé. El suport assistencial només ofereix les mans. L’assistència sexual és el dret a tenir suport per accedir al propi cos. I com tot dret, per a que sigui efectiu, ha de garantir-se dins d’un sistema professional.

Quina cobertura laboral tenen?

La web és un espai de posada en contacte, no estableix condicions laborals. Cada assistent posa les seves. Poden estar en règim d’autònoms amb l’epígraf ‘altres feines’, per exemple. Hi ha un marc laboral general mal resolt sobre l’expressió del desig d’homes i de dones, al marge de l’existència de diversitats funcionals. En la proposta que fem d'assistència sexual no hi ha accés als genitals de la persona assistent, per tant, aquesta podria treballar de forma assalariada i legal, com en els salons de massatge eròtic.

Quan s’intercanvien diners per plaer és treball sexual. Però els marcs normatius s’han de distingir entre massatges eròtics, streaptease, prostitució, etc. Només a la prostitució es poden acordar les pràctiques sexuals. No estigmatitzem més la prostitució. Necessitem sortir del "pobrets, aquests no poden follar, amb ells fem una excepció i permetem la prostitució". Ho aclarim per evitar jerarquies morals.

Hi ha més dones o homes que s’ofereixin com a assistents sexuals?

La majoria són homes, de fet. Interpreto que molts d’ells s’apunten per tenir sexe amb persones amb diversitat funcional, no com una feina, sinó com una manera de viure la seva sexualitat. Perquè no hi ha bars ‘d’ambient de diversitat funcional’. Qui sent aquesta atracció no té espais de lligar amb aquest públic, diguem. Això no passa en cap altre treball sexual.

També respon a que els homes, en general, se senten més autoritzats a expressar el seu desig, sigui quin sigui. Davant d’això, vam intentar corregir-ho activant un espai per lligar al web, per distingir les necessitats de cadascun, però no acaba de funcionar. Hi ha una confusió entre viure el desig i la sexualitat entre iguals, i la pràctica d’un exercici professional.