Jordi Esteban: "Els resultats de la CAL són lingüístics, cohesius i inclusius"

A través de la llengua s’aconsegueix una societat més cohesionada i s’afavoreix la interculturalitat. A la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), una organització autogestionada que treballa per fomentar l’ús social del català, ho tenen clar. La seva història és la història de la gent del país, tal com recorda el director del programa 'Xerrem Junts', Jordi Esteban: fa anys, acompanyaven persones nascudes a altres indrets de l’estat i ara, sobretot, són de països americans, africans i asiàtics.

"Tenim el repte i la responsabilitat -diu- d’oferir-los el contacte i la pràctica del català per obrir oportunitats d’inclusió social i laboral”.

La CAL neix la Diada de Sant Jordi de 1996. El seu eix d’acció és la llengua, però la realitat la converteix, com a entitat, en una eina de cohesió social. Ja la vau pensar així als inicis?

La CAL va néixer sota el lema ‘Llengua, cultura i llibertat’ amb la voluntat de ser una força impulsora de la llengua als Països catalans i un espai que treballés per la dignificació nacional d’una Catalunya inclusiva de tots els que hi vivim. Aquest compromís d’inclusió és el que ens fa ser, també, una eina de cohesió social.

Un dels exemples seria el programa ‘Xerrem Junts’? Esteu treballant amb joves migrats sense referents familiars...

Sí, el projecte ‘Xerrem Junts’ és un oferiment d’espais socials de convivència en català on la conversa és una potent i triple font d’adquisició lingüística, de cohesió i intercanvi intercultural i d’apropament a la realitat del país. El fet de considerar preferents i de cercar els col·lectius que puguin estar més distanciats de la realitat catalana ens ha portat, indefectiblement, a pensar en aquests adolescents i joves sense referents.

Com és aquesta experiència?

Difícil i engrescadora. Difícil per les condicions d’inestabilitat que suporten. Penseu que sovint necessiten molta formació, tenen problemes en el procés de regularització jurídica, arrosseguen càrregues emocionals que necessiten atenció, no tenen recursos, sovint no tenen on dormir... Parlar català en aquest context no sempre es veu com una oportunitat immediata de sortida del túnel.

És també una experiència engrescadora, perquè en els grups de conversa s’hi comparteix humanitat, la necessitat més bàsica i universal. El grup es converteix en un referent de plaer comunicatiu on, sense entrar en espais d’intimitat, guies i xerraires es comporten com amics de tota la vida.

Com ho valoren les administracions i les entitats que fan l’acompanyament als joves?

Ho hem parlat amb les administracions i ho veuen bé. Molt bé. Però no hem pogut anar més enllà a pesar de tenir el projecte prou definit. Els centres que acullen aquests nois ho veuen com una molt bona aportació cívica, entre les que ja s’hi estan fent i les que s’hi podrien fer si els que no tenim tantes precarietats hi poséssim el coll.

On s’ha fet? Hi ha idea de portar-ho a tot Catalunya?

Hem fet grups a Dosrius, al Masnou i a Barcelona i ho hem intentat en altres punts. Actualment, enmig encara de la pandèmia, som a Maria Freixa, un centre municipal de joves extutelats, i al Casal Concòrdia del Poble-Sec, a Barcelona. Som en procés de creació de grups a Tarragona de mans de la Fundació EVEHO.

Veure les persones que s’acostaven a la CAL per aprendre o practicar català el 1996 i les que s’hi acosten ara deu ser una mostra de com ha canviat el país...

És evident. Inicialment venien persones nascudes a altres indrets de l’estat i ara, sobretot, en venen d’una pila de països americans, africans i asiàtics. Tenim el repte i la responsabilitat d’oferir-los el contacte i la pràctica del català per obrir així oportunitats d’inclusió social i laboral i fer-los saber de veritat que Catalunya compta amb ells per fer país.

“Més que parelles lingüístiques som espais socials de trobada i comunicació en català” deies ja fa uns anys. Uns espais socials de trobada cada cop més necessaris?

Els entesos en sociolingüística i en sociologia així ens ho diuen. Pel que fa al català, que recula en ús social, la conversa col·loquial continuada és una necessitat peremptòria. I en la nostra societat tan comunicada digitalment hi ha cada cop més gent que està sola, comunicativament parlant. Necessitem tots plegats espais de companyia, de gent que “menja el mateix pa”, el pa de l’emoció, de la memòria, de l’expertesa i de l’opinió.

Com heu viscut des de la CAL i com viviu el temps de pandèmia amb una crisi sanitària, però també econòmica i social?

La impossibilitat d’apropament físic entre persones ens va afectar a totes les entitats. En el cas del cent-cinquanta grups de conversa que hi havia al març de 2020, ja us ho podeu imaginar. Vam posar-nos, com tothom, a crear espais virtuals de comunicació i deu n’hi do la recuperació que vam aconseguir: una cinquantena de grups en línia! Vam donar la nostra resposta a la necessitat de superar solituds de tanta gent que ha patit i pateix els estralls de la pandèmia. Hi hem fet tot el que ha estat al nostre abast.

Col·laboreu amb entitats, parròquies, centre cívics, ateneus, col·lectius que acompanyen persones migrades. Com està el teixit associatiu?

Cooperar amb les altres entitats és l’essència del projecte de la CAL. Fan d’amfitriones, estan en contacte directe amb les necessitats de la gent i tenen espais propis on fer petar la xerrada. Els resultats de la CAL són lingüístics, cohesius i inclusius. Tenim un teixit associatiu molt extens i divers al qual, a més de les virolles, li cal fer cada cop més xarxa. Hem de comunicar-nos més, saber què fem i com ho podem compartir o entomar perquè generi més efectivitat i arribi a més gent.

Sou una entitat de voluntariat. Quin perfil teniu majoritari?

Tenim, sobretot, gent gran jubilada, amb majoria de dones, atès que no és una dedicació puntual, sinó contínua i això reclama disponibilitats que sovint no tenen els qui treballen o estan criant canalla. N’hi ha que han estat professores, però no és un requisit per fer conversa.

Com està la salut del català?

Tal com ens deia Joan Solà, el català té mala salut social, lingüística i política. La prevalença al món digital globalitzat de poques llengües amb molts parlants fa que les altres ho tinguin més pelut. El català i totes les altres llengües que no són “principals” hem de trobar maneres d’enfortir-nos per anar constituint un món de pobles més que un món d’estats i potències uniformadores.

Cap on ha d’anar el futur de la CAL? Quines línies estratègies de futur teniu?

La CAL és una entitat petita amb grans projectes necessaris per difondre el coneixement i l’ús de la llengua i crear consciència col·lectiva de país. Per dur-los a terme ho fa sempre mitjançant acords amb entitats i organismes. En cooperació. En xarxa. El futur de la CAL està en la consolidació i creixement dels lligams amb els agents socials que treballen per la llengua, la gent i el país.