Jordi Gusi: “L’impacte és més fort per als que ja patien precarietat, plou sobre mullat”

Com està afectant el brot de coronavirus a les persones en risc de pobresa o d’exclusió social a Catalunya?

L’impacte de l’emergència sanitària i de la situació d’excepcionalitat que ha provocat és encara més fort per als col·lectius en risc perquè disposen de menys eines i recursos, materials i emocionals, per fer front a les dificultats.

Hem de recordar sempre que la pobresa és multifactorial, no es tracta només de no disposar d’ingressos suficients, hi ha altres variables i factors de risc.

Ens pots posar exemples?

D’entrada, a l’inici de la crisi, les persones sense llar van ser l’exemple més flagrant, però les situacions de vulnerabilitat són nombroses: els infrahabitatges en condicions insalubres, de vegades sense subministraments bàsics, i l’amuntegament en pisos amb habitacions rellogades és una altra de les problemàtiques que ens preocupa molt perquè el volum de persones afectades és gran i sovint es tracta de famílies amb fills, amb tot el que això comporta.

A més, per a aquests infants i adolescents, la interrupció del curs escolar significa majors desigualtats des del punt de vista acadèmic, però també emocional i de desenvolupament en general, perquè tenen menys eines per continuar aprenent, viuen en espais inadequats i els adults de la casa no els poden ajudar en la mateixa mesura.

Què ens pots dir del creixement de la violència a les llars?

En casos com el de les dones víctimes de violències masclistes o el dels menors que pateixen abusos, la situació de confinament dispara el risc i dificulta trencar el silenci.

I de les famílies monoparentals?

Per a les famílies monoparentals, encapçalades en més d’un 80% dels casos per dones, la impossibilitat de fer compatible la cura dels fills amb la feina i amb tasques domèstiques tan bàsiques com anar a comprar, és molt estressant.

L’angoixa i els problemes de salut que poden generar la incertesa i la por són més acusats quan les persones ja estan prèviament en condicions precàries, amb un pitjor estat de salut. Perdre la feina, quedar-se sense ingressos, veure que no pots ajudar els fills, pensar que et poden desnonar... Són moltes les situacions que empitjoren, per no parlar de les persones grans que es queden més soles que mai, o dels migrants en situació irregular, que no tenen reconeguda ni la seva condició de ciutadans de ple dret.

Estan arribant les ajudes que reben aquests col·lectius?

Abans d’aquesta crisi les ajudes ja eren insuficients i molt fragmentades, i per desomptat no arribaven a tothom que les necessita. La Renda Garantida de Ciutadania, que havia de ser l’últim recurs per assegurar que ningú visqués per sota del llindar de la pobresa, no ha assolit en cap moment la cobertura que esperàvem, i ho he denunciat reiteradament.

Ara, des del tercer sector hem reclamat que s’acceleri l’aprovació del reglament i confiem que servirà per unificar i flexibilitzar els criteris d’accés.

És suficient la Renta Garantida a la Ciutadania per superar aquesta crisi?

No es pot resoldre tot amb la RGC. Són imprescindibles altres ajuts complementaris, que en molts municipis s’estan assegurant, especialment aquestes setmanes per fer front a l’emergència actual,  per evitar mals majors com la pèrdua de l’habitatge o l’exclusió per causa administrativa, com els passa no només als migrants ‘sense papers’ sinó a totes aquelles persones a qui se’ls nega el dret a l’empadronament per no poder acreditar un domicili fix.

I les entitats socials, compten amb els recursos necessaris per desenvolupar la seva tasca?

No, els professionals d’atenció directa en centres residencials, a domicili, en llars residències o en pisos de suport, entre altres, no estan rebent material de protecció (EPIs) i necessiten també protocols d’actuació clars i seguretat pel que fa a la continuïtat dels programes d’intervenció.

Estem treballant 24 hores per responsabilitat i compromís, adaptant-nos i responent a tot el que sorgeix. En aquest sentit està funcionant molt bé la col·laboració amb organitzacions d’emergència humanitària com Metges Sense Fronteres, amb àmplia experiència en situacions com aquesta.

Ens trobem en una situació on moltes persones que no estaven en risc de pobresa abans del brot han vist com es quedaven sense feina o els seus ingressos disminuïen de manera significativa mentre les despeses són les mateixes. Podem parlar ja de nous pobres?

Com dèiem abans, l’impacte és més fort per als qui ja patien precarietat, i el gran problema ara mateix és que plou sobre mullat: la crisi de 2008 ens havia deixat un escenari de gran inseguretat i vulnerabilitat per a un segment molt ampli de la població.

Hi havia moltes famílies i llars en situació de risc que encara no es computaven com a ‘pobres oficials’, començant per totes les persones migrants en situació administrativa irregular que no apareixen a les estadístiques. Probablement hi haurà ‘nous pobres’ perquè la recessió econòmica serà fortíssima i colpejarà sens dubte el mercat laboral, però el pitjor és que la precarietat ja estava molt estesa i la pobresa s’estava cronificant i intensificant.

Amb aquesta nova crisi, si no s’activa un pla de xoc social potent i ambiciós, la tendència s’accentuarà encara més: hi haurà més pobresa i més severa.

Quines són les professions més afectades?

D’entrada les professions no qualificades en tots els àmbits i sectors, que ja són les més inestables, insegures, precàries i mal pagades. L’economia ‘en negre’, una altra realitat que no reflecteixen les estadístiques, i el mercat regulat amb un 87% dels nous contractes a temps parcial i temporals. Les treballadores de la llar i de les cures, el sector serveis (restauració, kellys...) o el petit comerç. L’impacte serà generalitzat, però el patiran altra vegada les classes treballadores i desafavorides.

I si parlem de col·lectius?

Quant a col·lectius, els joves van ser els grans damnificats de la crisi anterior, els més castigats per la precarietat laboral, i ara ho tindran de nou més difícil perquè no tenen coixí. Això pot tenir un gran cost per a la societat a mitjà i llarg termini pel que comporta en clau de futur i de construcció de projectes de vida.

De retruc, i també de manera directa per les conseqüències de la crisi (estat d’alerta, confinament, etc), els infants de llars vulnerables patiran fortament els efectes de tot el que ens ve. Amb la gravetat afegida que té per a la infància i l’adolescència en tant que futures generacions que, si no ho evitem amb polítiques públiques valentes i contundents que garanteixin la igualtat d’oportunitats, perpetuaran la pobresa intergeneracional.

Quines mesures immediates creieu que calen per pal·liar aquesta situació?

És imprescindible un pla de xoc per al tercer sector i d’inversió en l’àmbit social. D’entrada cal fer possible la garantia d’ingressos per a tota la població. També cal actuar en clau de drets i de justícia social, consolidar l’Estat de Benestar amb les seves quatre potes: salut, educació, serveis socials i dependència.

El sistema sanitari és fonamental per superar aquesta emergència i poder afrontar millor les properes, però també cal més inversió en ciència, en recerca i desenvolupament. I per combatre de manera efectiva les desigualtats i revertir la polarització actual, atacar les causes redistribuint les riqueses i garantint la igualtat d’oportunitats.

Amb quin escenari preveieu que ens trobarem quan superem el brot de coronavirus?

El que està emergint ja sota l’emergència sanitària és una gran crisi social i s’haurà d’afrontar amb un pla director en el terreny de l’ocupació per la inserció sociolaboral dels col·lectius en risc i un pla específic contra la pobresa que compti amb l’expertesa de les entitats socials.

Quin paper jugaran les entitats socials en aquest possible nou escenari?

El model de coproducció de polítiques públiques té ara una bona oportunitat per demostrar el seu potencial. A ECAS estem treballant al voltant de tres grans eixos: la intervenció en plena emergència sanitària amb totes les seves derivacions socials, la sectorialització dels diferents àmbits en què intervenim (pobresa, famílies, migracions, gènere, inserció sociolaboral, àmbit penitenciari i d’execució penal, VIH-sida i exclusió...) i la sostenibilitat de les organitzacions a mitjà i llarg termini.

Estem responent a present i pensant en futur per tenir propostes sobre la taula i poder comptar amb els recursos necessaris per dur-les a terme.