"La llengua és comunicació. Per viure a Girona m’he de comunicar amb la gent i entenc que si ho puc fer en català molt millor". En Mohamed Arhim fa un any que viu a Girona i, tot i que especifica que encara l’està aprenent, s’expressa perfectament bé en català tant en una conversa telefònica com participant en una taula rodona el Dia del Voluntariat en un acte a Girona.

De llengua materna amazig, Arhim parla francès, anglès, àrab, darija, castellà i català. Reconeix que va tenir la sort d’anar a parar a Càritas Girona on el procés d’acollida en català i la possibilitat de fer classes de llengua l’han acompanyat perquè l’aprengui i l'utilitzi. "Com tot, t’has de trobar amb l’oportunitat per poder-t’hi interessar", diu. I hi afegeix que no dubta que "el català és una oportunitat".

En la conversa surten tots els tòpics que tristament són realitat, afirma ell mateix. Que en moltes feines no et demanen que sàpigues català, que el 90% de persones se li dirigeixen en castellà pel seu aspecte i pel seu nom, i també que la majoria de nois que han arribat del Marroc, com ell, parlen poc o gens el català. “No puc canviar els pensaments ni les decisions dels altres”, afirma i resumeix la seva situació així: “Tenia curiositat per integrar-me més amb la gent i gràcies a Càritas em sento de la comunitat".

Qui sap parlar català?

La darrera ‘Enquesta d’usos lingüístics de la població’, realitzada per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), és de l’any 2018 i exposa un augment del percentatge de població que sap parlar català entre els nats a Catalunya i els nats a la resta de l’Estat, però no pas entre els nats a l’estranger.

Sí que entre les persones arribades de l’estranger, les que han après català han augmentat en nombres absoluts: hi ha 90.000 persones més que l’entenen, 46.000 més que el saben parlar, 145.000 més que el saben llegir i 115.000 més que el saben escriure.

El fet que la llengua d’acollida de les persones immigrants, tant en contextos formals com informals, acostumi a ser el castellà és una de les preocupacions de les entitats que treballen per la difusió i consolidació de la llengua. “Que puguin aprendre el català és donar-los més oportunitats. És un element de cohesió i d’integració social”, afirma la cap de l’Àrea Social de Plataforma per la Llengua, Eulàlia Buch.

El Consorci per a la Normalització Lingüística, per exemple, va impulsar el 2020 un total de vint-i-cinc acords amb agents socials i més de la meitat eren per fomentar l’ús del català en l'acolliment de les persones acabades d'arribar a Catalunya. Entre les entitats que van signar convenis hi havia la Fundació Privada Integramenet de Santa Coloma de Gramenet; Càritas Diocesana de Solsona i de Girona; l'Associació Àkan de Girona i de Salt; l'associació Vincle, amb seu central a Barcelona, i la Fundació Sant Vicenç de Paül de Figueres.

“Hi ha entitats que veuen que és necessari i aposten pel català -diu Buch-, però en la majoria la llengua que s’ensenya és el castellà”. Alerta que fent això ja es produeix una discriminació d’oportunitats. A més, subratlla que les persones que fan l’acollida esdevenen referents lingüístics per a les que acaben d’arribar i això vol dir que és important la llengua que utilitzen.

La directora general de Migracions, Refugi i Antiracisme, Eunice Romero, està d’acord amb el rol de la llengua per generar un sentiment de pertinença a la comunitat, però adverteix que ho és entre molts altres elements i subratlla que “no és cap vareta màgica”. Nascuda a Mèxic i llicenciada en Ciència Política i Postgrau en Polítiques Públiques pel Tecnológico de Monterrey, Romero va treballar a Òmnium Cultural en projectes relacionats amb la generació del sentit de pertinença, la lluita contra les desigualtats i l’ús social de la llengua catalana.

La persona al centre

“La llengua té potencial inclusiu -raona- i s’ha de treballar perquè així sigui, però cal tenir en compte totes les dimensions de la persona per assolir la inclusió i això vol dir les seves aspiracions, les condicions de vida i la dignitat”. En aquest sentit, defensa que l’objecte no sigui la llengua, sinó el o la parlant i planteja la qüestió lingüística en un marc de vida digna i de polítiques socials, perquè, diu, “no és només supervivència identitària”.

Pel que fa al polèmic 25% de castellà en l’àmbit educatiu considera que “minva oportunitats a una població que no té altres espais d’aprenentatge del català”. I per experiència pròpia, tot i que té clar que “tothom ha de tenir dret a ser reconegut com un català més”, adverteix que sovint això es fa des d’un “innecessari paternalisme”.

Mohamed Arhim no creu haver viscut situacions de paternalisme, sinó que troba bonic que se li reconeguin els esforços i l’interès per parlar català. Segueix amb les classes de llengua amb el cap posat a poder entrar un grau d’audiovisuals.