Una de les conseqüències més importants de les violències masclistes és l'efecte que tenen en la salut mental de les supervivents. De fet, segons l'estudi 'Violència de Gènere contra les Dones: una enquesta a escala de la Unió Europea', el 32% de les dones supervivents de violència física tenen ansietat i, el 20%, pateixen depressió. A més, aquests percentatges augmenten encara més en els casos de violència sexual. Però, una altra casuística que sovint no és tan visible és la de les dones amb diagnòstics de salut mental que pateixen violències masclistes derivades de la seva condició. De fet, segons dades de Salut Mental Catalunya, el 75% de les dones amb problemes de salut mental ha patit violències masclistes.

Lourdes da Costa és integrant del grup de dones de Salut Mental Catalunya. El seu activisme ha estat centrat en la intersecció entre gènere i salut mental i, en diverses ocasions, ha denunciat públicament la incapacitat que tenen moltes dones per escollir els seus mètodes anticonceptius i els impediments que tenen per ser mares. En el marc del 25 de Novembre, Da Costa ens ha explicat la seva història.

Explica’ns una mica sobre tu. Qui és Lurdes Da Costa?

Doncs soc d'origen portuguès i porto a Barcelona més de trenta anys. Soc mare i m'hauria agradat tenir una vida molt més plena, la veritat, en el sentit de tenir una professió. No ho vaig poder fer perquè vaig arribar aquí amb vint-i-un anys, sense estudis, i he anat treballant del que podia. M'hauria agradat tenir la professió que tenia a Portugal, allà era perruquera.

A més, m'agraden molt els animals, la muntanya... M'agrada acompanyar persones, per això faig el meu activisme... i no sé què més dir-te, és molt difícil parlar d'una mateixa!

Durant els teus anys com a activista, has denunciat que sovint es redueix a les persones només al seu diagnòstic. Per què és important mirar més enllà?

Mira, jo tinc una companya activista també a Salut Mental Catalunya, la Mercè Torrentallé, que diu sempre que "no som una malaltia amb potes", perquè, normalment, quan algú et coneix i sap que tens problemes de salut mental, només veu el diagnòstic, independentment de totes les circumstàncies de vida que puguis tenir, tot acaba passant a un segon pla.

És allà on deixes de ser humà i comencen a decidir per tu. Quan vas a les consultes, veus com ja no es dirigeixen a tu o quan vas a urgències per alguna cosa física, veus que només tenen el compte el teu trastorn... Hem de veure a les persones, que tenen una vida, una feina, que són mares, que són filles i que tenen dret a tenir un projecte de vida que, sovint, se'ls hi nega.

També en el marc del teu activisme i en moltes entrevistes que has concedit has explicat com no se’t permetia escollir el mètode anticonceptiu que usaves. Què va suposar això per tu?

Per mi va ser molt violent perquè, per exemple, després de tenir la meva filla, em vaig posar un DIU i, quan va passar el temps, com uns cinc anys després, tenia em va començar a generar moltes molèsties i me'l vaig voler treure i, l'única solució que se'm va donar des del meu centre de salut, era que me'l podia treure, però havia de posar-me un altre.

Jo els vaig dir que era perfectament capaç de decidir quin mètode anticonceptiu utilitzava, perquè, en aquell moment, ja tenia més de quaranta-cinc anys i pensava que tenia aquest dret. A més, també és molt habitual que a moltes dones amb problemes de salut mental se'ls hi negui poder ser mares.

Coneixes molts casos en què s'hagi obstaculitzat aquesta voluntat de tenir criatures?

Sí, de fet, moltes vegades no s'expliquen els efectes de les medicacions o no es donen alteratives. A causa de l'estigma, es creu que una dona amb diagnòstic de salut mental és una dona incapaç de ser mare. Als homes se'ls tracta d'una manera molt diferent, precisament perquè ells no es poden quedar embarassats.

Per sort, fa relativament poc, després de molta lluita, vam aconseguir que es legislés en contra de les esterilitzacions forçoses, perquè, abans, era bastant habitual esterilitzar les dones sense advertir-les. Les dones amb diagnòstic de salut patim aquestes violències diàriament.

Més enllà de les esterilitzacions, des de Salut Mental Catalunya, i també tu mateixa, heu denunciat que sovint també es coacciona a les dones perquè no siguin mares.

He escoltat moltes vegades preguntes com ara 'com vols ser mare si no ets capaç de cuidar ni de tu mateixa?' o 'ets conscient que pots passar la teva patologia al teu fill?'. També conec companyes a les quals se les ha dit que eren 'egoistes' perquè després no podrien cuidar del seu fill o filla.

Conec companyes que han denunciat aquesta situació i que, en el moment de fer-ho, tenien una vida 'estable', és a dir, marit, feina, i, així i tot, se'ls hi ha negat el fet de ser mare biològica o, fins i tot, d'adoptar una criatura. És important tenir en compte que no estem brotades els 365 dies de l'any i que això no ens defineix.

Totalment i, a més, es frivolitza moltíssim amb el tema de la salut mental. Hem de ser conscients que una de cada quatre persones – però, després de la pandèmia, potser encara més – patiran un problema de salut mental al llarg de la seva vida. Però, com en tot, fins que no ens toca a nosaltres, no ho veiem des d'un altre prisma.

L'altre dia, una persona amb un diagnòstic de salut mental m'explicava que havia anat a urgències i que, després de quatre hores esperant, li va donar un atac d'ansietat. Quan li va anar a explicar a la persona que l'havia d'atendre, li va contestar de molt males maneres. I això que estava a unes urgències quan li va donar l'atac. És a dir, si molts professionals ja no entenen aquestes problemàtiques de salut mental, com podem demanar a la resta de la societat que les entengui?

Falta, per tant, més sensibilització i educació.

Falta molta educació i sensibilització. I, d'aquesta manera, també es parlarà dels casos de violència i de les vulneracions de drets que es produeixen. Perquè, moltes vegades, amb les violències tendim a ser molt previngudes, perquè sovint són coses molt dures i amb els professionals tampoc rebem aquest suport per expressar-ho, sinó que et sents jutjada. Costa molt trobar un espai segur.

De fet, els psicòlegs, els psiquiatres, els tècnics de les associacions no són conscients de les violències que estan patint o que han patit la majoria de les dones a les quals atenen.

Què es pot fer per generar aquests espais segurs on compartir vivències?

Doncs fent grups de suport mutu. Aquí a Catalunya, per exemple, fem grups en línia per parlar de violències de gènere i, en aquests grups, molts cops surten coses que les dones diuen que mai han explicat a un professional o a cap persona del seu entorn.

I davant situacions tan dures, els recursos que et donen, almenys des de la meva experiència, és solucionar-ho tot amb medicació. Jo m'he arribat a prendre vint-i-sis pastilles al dia i quedava completament incapacitada per tenir una vida normal.

Què caldria per millorar l’atenció cap a les dones amb diagnòstics de salut mental i acabar amb aquest tipus de violències?

Crec que molts professionals són conscients del que està passant, però no tenen eines o no saben com acompanyar-nos. Per això, penso que és clau formar a les professionals en perspectiva de gènere, perquè sovint no es tenen en compte les desigualtats, la pobresa, la violència, etc. que patim i que no es poden tractar amb una pastilla, fa falta molt més.

Què li diries a una dona que estigui llegint aquesta entrevista i que es trobi en una situació similar a la teva?

Doncs que hi ha molts recursos per ajudar-les i que poden reconstruir-se una altra vegada, poden tornar a tenir una vida plena. També els diria que és molt important demanar ajuda.