Paqui Perona: "Malgrat el sistema individualista i neoliberal, trobem eines per fer vida en comunitat"

Paqui Perona viu i treballa pel reconeixement del poble gitano. A més de presidir l'associació Veus gitanes, porta gairebé trenta anys com a mediadora. Amb la Fundació Surt i el Consorci del barri de la Mina acompanya dones gitanes de Sant Adrià del Besòs.

M’agradaria explicar com és el poble gitano. Què t’hauria de preguntar?

El poble gitano és molt divers. Em pots preguntar sobre els nostres valors, la nostra història, per què un tant per cent de gitanos vivim en barris segregats, quina diversitat hi ha i quins són els gitanos que no es veuen...

D’on ve el poble gitano? Per què és com és?

Som un poble molt divers i n’hi ha arreu del món. No soc al 100% igual que una gitana que viu a Romania o a Iugoslàvia, tot i que tenim factors en comú, perquè som gitanes, però tenim especificitats, perquè vivim en llocs diferents. I a dins d’Espanya i de Catalunya passa el mateix. Segons on neixes, com et cries, la vida que has tingut, la família que t’ha envoltat i els factors socials que ha anat adquirint la persona serà d’una manera o d’una altra, però, tot i això, tenim en comú la cultura gitana, que és la que ens uneix com a poble.

Com és la cultura gitana?

És una cultura que fa mil anys que alimentem de factors culturals que hem anat agafant de diferents llocs del món per on hem anat passant. Amb el temps, hem creat el que som: un poble amb cultura gitana. I la cultura gitana sempre s’ha basat en la solidaritat entre el poble, la unió de la família i uns valors lligats a la vida comunitària. Per a mi, ser gitana és això. Potser si li preguntes a algú altre, et dirà alguna cosa una mica diferent. El que tenim sempre en comú és el sentiment de pertinença a la cultura gitana.

Us tenim molt a prop, però alhora us tenim molt lluny...

Sí. Perquè els factors de discriminació durant molts anys van fer ignorar-nos com a poble. La cultura àrab o la jueva van ser expulsades i negades per la cultura espanyola. La gitana també va ser negada ètnicament. Mai se’ns va admetre el fet de ser una minoria o una cultura o un poble. Es deia que els gitanos fèiem de rodamons pel món i que no teníem ni cultura, ni ètnia, ni llengua.

Els gitanos vam venir fa sis-cents anys i portàvem els nostres costums, les nostres tradicions, els nostres oficis, una cultura i una llengua. Com que se’ns va negar tot això, que és ser gitano, i es va intentar que les diferències desapareguessin, es feia com si no existíssim. La negació feia que no se’ns reconegués com a poble minoritari a dins del poble català.

"Els factors de discriminació durant molts anys van fer ignorar-nos com a poble"

Sovint parles de sobreviure...

Amb la democràcia, quan va arribar gent d’altres llocs, no van tenir més remei que obrir la mirada, perquè si creaven polítiques cap a les persones migrades, no van tenir cap més remei que fer alguna cosa amb nosaltres. Es va reconèixer que érem una minoria que feia sis-cents anys que érem aquí, però no hi va haver un acostament per conèixer-nos, ni se’ns volia conèixer. I la realitat és que part de la cultura catalana i espanyola és un llegat que nosaltres hem deixat aquí.

Un llegat que no veieu encara reconegut?

Les persones volem que el nostre llegat, la nostra cultura, el que anem deixant com a poble sigui un vincle, però si ve d’un poble com el gitano, no considerat digne, l’aportació serà invisibilitzada o absorbida.

Amb el temps es va coneixent?

Ens està costant. Tot i que les colònies fa temps que van desaparèixer, les mentalitats colonials segueixen aquí. Reconèixer que una cultura blanca, heterogènia i d’occident té part d’una cultura minoritària com la gitana costa molt. Des de les entitats treballem per aquest reconeixement, per recuperar els factors culturals que formen part de la societat. Que tot plegat es reconegui i que s’oficialitzi que és nostre. Costa, i sense mitjans econòmics, molt més.

Vist des de fora, fa la sensació que teniu més veu, que quan es parla de feminismes, hi sou, per exemple.

Som com una quota que hem de ser-hi... No és un de tu a tu o una relació lineal. És la cultura blanca que fa la seva lluita i les seves reflexions i per sentir-se més justa hi inclou un gitano o una gitana feminista. Però això no és avançar en drets. Sí, tenim un altaveu, però no és això.

El que hauria de ser és començar a revisar el sistema entre tots i totes, veure amb quina perspectiva es crea i veure com hi ha gent que té privilegis i sempre són els mateixos, sempre són els blancs hegemònics i d’una classe social força alta i, a l’altra banda, estem els desposseïts. I hi som perquè el sistema ens hi ha portat, no pas perquè ho hàgim triat. L’antigitanisme ve precisament del costat de qui té el poder.

L'antigitanisme el patiu profundament encara?

Hauríem de fer una revisió com s’ha fet amb el feminisme. Fins llavors no tindrem un món més just. Quan parles de feminisme, però, és el 50% de la població. Per això la igualtat de gènere avança. Queden coses per fer, però les dones no estem igual que fa seixanta anys. Amb el racisme, en canvi, no passa el mateix. Quan parles de diversitat hi ha cabuda, perquè en aquesta diversitat, com en el cas de l'homosexualitat, hi ha el blanc. Igual que quan parles de les violències contra les dones. Però quan parles de racisme no hi ha els blancs...

El sistema s’ha de revisar i s’ha de començar a admetre que hi ha racisme i que està construït des d’una piràmide racista. Llavors es començaran a prendre mesures, abans no. No és qüestió de persones sensibles amb la qüestió, el que cal és tocar el sistema.

Aquesta frase és teva: “La gent coneix més els costums dels esquimals que de les persones gitanes”.

És així. És que si no valores a qui tens al costat és antigitanisme.

Doncs parla’m de valors...

És complicat, perquè com et deia som un poble molt divers. Et puc dir que un dels valors del poble gitano és la supervivència com a poble. No hi ha poble més trinxat que el poble gitano, fa mil anys que ens prohibeixen i ens menyspreen i seguim aquí. El valor a la resistència, a continuar essent, és un dels valors del meu poble. Ser un poble camaleònic, saber sobreviure, no caure, saber renovar-se, tornar a inventar la gitanitat quan no tens a on agafar-te... tot això són valors. El 90% dels gitanos vivim en barris segregats, però aquí estem.

"Un feminisme hegemònic, individual i on la dona arriba a emancipar-se sola no em serveix"

I amb una cultura profunda...

Una cultura on el valor és la comunitat. Malgrat viure en un sistema individualista i neoliberal, trobem les nostres eines i maneres de fer per continuar mantenint, com podem, la vida en comunitat i donar valor a la família.

Dius que no es pot parlar de feminisme gitano, però sí de gitanes feministes.

Sí. He anat a conferències on es parla de feminisme gitano, però al meu barri, que és la Mina, quan li preguntes a una dona gitana si és feminista no sap ni de què li parles. En la nostra cultura qualsevol avanç ha de ser des d’una perspectiva comunitària, per tant, un feminisme hegemònic, individual, on la dona arriba a emancipar-se sola no em serveix. Em serveix un feminisme replantejat des de la comunitat i des de la família.

Tan lluny us sentiu del feminisme hegemònic?

Em travessa la interseccionalitat de raça, classe i de ser dona. Si no és des d’aquesta perspectiva, no podem parlar de feminisme gitano. Cap dona gitana ha d’agafar la bandera de ser el feminisme gitano. La majoria de les que ho fan són dones gitanes que viuen allunyades de les comunitats, que han fet projectes professionals individualistes.

El feminisme gitano no l’ha de decidir ningú per nosaltres. Hem de ser nosaltres les que decidim com volem que sigui el nostre feminisme. I aquest moment encara no ha arribat. Hi ha moltes gitanes feministes, però no hi ha un feminisme gitano, perquè no està consensuat. Està per construir i ha de ser un moviment que surti dels barris. El que hi ha ara és un feminisme de laboratori.

Expliques que a la teva època cap dona gitana acabava EGB...

En els barris segregats no. Ara això ha canviat, per sort. Però hem de tenir clar que les dones sempre hem treballat. Quan vam arribar a Espanya érem dones lliures, teníem uns rols molt lliures, estàvem al carrer i a les places i teníem independència econòmica... Érem un perill per a les dones blanques, que eren les que estaven a casa.