Rosa Carbonell i Laura Forteza són l'equip de Teatre La Llavor. Amb experiència i formació en l’àmbit escènic, social i sociocultural, creen i duen a la pràctica tallers de teatre personalitzats per a les persones ateses, voluntàries i professionals d'entitats socials. L'objectiu? Des de l'autoconeixement i el reconeixement del grup, fins a la capacitat de cooperació, l'autoestima i el reforç del sentiment de pertinença. Tot plegat, diuen, en el marc d'una reivindicació d’una societat més humanitzada.

Us definiu així: Vetllem pel dret a la creació artística de les persones en situació de vulnerabilitat. És un dret la creació artística?

Rosa Carbonell: Sí, sens dubte. És un dret recollit a l’article 27 de la Carta dels Drets Humans. L’accés a la creació, al coneixement i a la cultura ha de ser per a tothom, en igualtat de condicions. Vinguem d’on vinguem, tinguem els estudis que tinguem i sigui quina sigui la nostra condició física, intel·lectual, de gènere, totes tenim dret a crear i gaudir de la cultura. Desgraciadament, però, una bona part de la nostra societat no pot exercir aquest dret. El món encara està fet per a cossos i vides normatives i benestants. Si no ets dins la norma, et quedes al marge de tot.

Són persones en situació de vulnerabilitat i sovint amb les necessitats bàsiques no cobertes, amb problemes de salut greu, que porten una motxilla molt carregada de males experiències... No us costa que entre totes les preocupacions s’interessin per fer teatre?

R.C.: Precisament perquè són molts els maldecaps i obstacles que han de superar en el dia a dia, tenir un espai on crear a partir de les seves experiències esdevé quelcom quasi terapèutic. Riure dels propis problemes, fer-los emergir a través de l’art, o simplement gaudir d’una disciplina artística pot tenir un poder sanador. L’art ens cura perquè ens dona un espai amplíssim per expressar-nos. Allà on la vida ens constreny, l’art ens dona un espai diàfan i enorme per gaudir de nosaltres mateixes tal com som, un espai lliure de judicis i prejudicis.

"L’art ens cura perquè ens dona un espai amplíssim per expressar-nos"

Quina és la clau per què s’hi impliquin?

R.C.: Acompanyar-los en el camí de conèixer l’immens plaer de crear! I també, posar sempre les eines del teatre a la seva disposició. És a dir, a les ordres de la vida mateixa, i no al revés. Deixar que sigui el grup el que acabi prenent les decisions més transcendents sobre la temàtica de l’espectacle que estem muntant, o sobre la improvisació que farem. Un cop coneixen l’eina, l’han de poder fer servir al seu gust.

“L’art ens permet connectar amb nosaltres mateixes i amb el grup al que pertanyem”, dieu. Treballeu l’autoestima, l’autoconfiança, la responsabilitat... Com es fa això?

R.C.: Per crear una peça teatral en grup cal molta escolta, molta generositat, molt de treball mil·limetrat. Cal fer que l’engranatge funcioni com una sola peça. Aquesta és l’altra gran màgia del teatre: fa que les persones donin el millor de si mateixes perquè el grup tiri endavant la peça artística. El teatre no va d’individus, sinó del col·lectiu i d’un objectiu comú. Aquí és quan el grup nodreix també a tothom que en forma part: ens fa sentir orgulloses d’allà on arribem, ens fa ser responsables per no fallar a l’altre, ens fa donar-ho tot perquè l’altre també està donant-ho tot.

Feu tallers a Can Banús, la llar residencia de la Fundació Acollida i Esperança, a Badalona. Com és aquesta experiència?

R.C.: És una experiència meravellosa que fa anys vàrem engegar gràcies a la confiança que la Lucía, la directora de Can Banús, va fer cap al projecte. Ens sentim molt afortunades de poder aportar els nostres coneixements teatrals dins un projecte tan potent com el de la Fundació Acollida i Esperança. Gràcies a la genial experiència amb Can Banús vam decidir iniciar un segon grup de teatre amb una altra entitat de Badalona, Aspanin.

"El teatre fa que les persones donin el millor de si mateixes"

Creeu peces pròpies per fer més intens el vincle?

R.C.: Creem peces pròpies perquè sempre és més enriquidor fer que els participants al taller no només actuïn, sinó que també aprenguin a escriure una escena. Si ,a més a més, aquesta escena parla d’ells mateixos, estem visibilitzant històries i vides que sovint són silenciades i que és necessari posar sobre la taula.

El mes de juny vau estrenar a la sala El Círcol, de Badalona. Com és una estrena després d’haver treballat tant en el taller de teatre?

Laura Forteza: L’estrena va ser màgica, l’espectacle va agafar una dimensió que ni ells ni nosaltres havíem experimentat durant el muntatge i els assajos. Per a moltes d’aquestes persones, era la primera vegada que vivien un procés de creació i formació artística i no van ser conscients de la potència del que estaven creant fins que es van veure a dalt de l’escenari amb el públic escoltant-les, mirant-les i sentint-les.

De sobte, aquestes persones eren les protagonistes, se les escoltaven i de la manera com van llegir i dir tot el que havíem preparat, tot el que sorgia de les seves vides, les seves inquietuds, els seus somnis i pors, van impactar al públic. Perquè són exactament les mateixes inquietuds, somnis i pors que tenim tots. I aquest apropament emocional trenca estigmes. Van ser molt valentes perquè es van obrir en canal, i el que van rebre a canvi va ser enorme. Totes tenen ganes de tornar-hi!

Treballeu diferent segons la situació de les persones? És diferent si són persones que estan en tractament per addiccions, són persones sense llar o amb discapacitat?

R.C.: Sí i no. Treballem de manera específica amb les particularitats de cada grup, però mirem de no posar la mirada en les mancances, sinó en les capacitats. Amb quins llenguatges artístics se sent còmode aquest grup? Quin ritme d’aprenentatge necessita? Com s’integra la classe de teatre en la seva rutina diària? Són aquestes les preguntes que fem en començar, perquè és el que més ens interessa per posar-nos al servei dels participants i de la creació col·lectiva.

Com és l’experiència amb Aspanin?

L.F.: Les persones amb discapacitat intel·lectual també viuen estigmes i prejudicis. Fins i tot moltes vegades amb la millor de les intencions, reben un tracte paternalista, es pensa que no tenen capacitat de decisió i se’ls dona tot fet. Però al teatre, ells són els protagonistes. Parlem molt i busquem de quina manera ens podem expressar. Activem el cos i la ment. Hi ha moltes maneres d’expressar-nos i busquem quina és la millor per a cadascú. Sobretot intentem buscar què és allò que volen expressar.

A partir del treball d’expressió, el grup es va coneixent, es va entenent i va sortint la seva capacitat de joc teatral de creació de l’imaginari. Es van despertant capacitats que ells mateixos creien que no tenien. Guanyen confiança, autoestima, gaudeixen i descobreixen el món del teatre. Cada grup és diferent i, dins de cada grup, cada persona és diferent i és molt important escoltar-les i ajudar-les a treure el seu potencial.

El teatre és una eina molt poderosa per explicar-se. Com us sentiu essent el pont perquè persones en situació de vulnerabilitat ho aconsegueixin?

L.F.: Per a nosaltres el que és més potent és ajudar-los a situar-se al centre de les mirades. Que s’obri el teló i surtin ells. Tenir aquest escenari perquè el públic s’hi apropi. Un públic que potser els ha vist pel carrer i ha canviat de vorera, o se’ls ha mirat amb llàstima o menyspreu, fins i tot.

Poder aprofitar la nostra experiència, formació i passió en el món del teatre i la nostra sensibilitat amb les persones per convertir-nos en aquest pont, per a nosaltres, és necessari també. Es converteix en la nostra necessitat d’expressió i de reivindicació d’una societat més humanitzada.