Eduardo Melero: “Hi ha nombrosos paranys i obstacles per dificultar un control efectiu del comerç d'armament”

No hi ha dubte que vivim temps convulsos, amb una guerra oberta al cor d’Europa i un genocidi en marxa a Palestina, entre altres conflictes. Paral·lelament, assistim a una creixent militarització a escala global que es tradueix en un repunt de la despesa militar arreu i estimula la lucrativa indústria de la guerra al llarg i ample del planeta.

En aquest context, controlar i regular el comerç d'armes emergeix com un dels reptes cabdals que cal afrontar amb urgència si volem generar seguretat al planeta. En parlem a fons amb l’Eduardo Melero, expert en la matèria, doctor i professor de Dret Administratiu a la Universitat Autònoma de Madrid i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. 

Com es regulen les exportacions d'armes a nivell internacional?

Hi ha diversos mecanismes per fer-ho. Un d’ells és el Tractat sobre el Comerç d'Armes (TCA), que va entrar en vigor el desembre del 2014. L’acord estableix uns criteris generals que cal tenir en compte a l'hora d'autoritzar exportacions d’armament. No obstant això, té alguns problemes. 

De quins problemes parlem?

Per exemple, no estableix en cap cas sancions per incompliments. Tampoc formalitza cap organisme internacional o interestatal que vetlli pel control de la seva aplicació. El resultat d'això és que, en última instància, tot es deixa en mans dels estats, que són  els encarregats reals de garantir i assegurar-ne el compliment. És a dir, que depenem de la bona fe dels estats.

Qui més podria actuar en aquest àmbit, i estic pensant en el cas d’Israel?

El Consell de Seguretat de Nacions Unides pot imposar embargaments d'armes en casos d’amenaça de trencament de la pau o actes d'agressió, però no s'ha fet, ni es farà, perquè si es plantegés segurament els Estats Units (EUA) utilitzarien el seu dret de veto.

"El control del comerç d'armament depèn de la bona fe dels estats".

La Unió Europea (UE), per exemple, podria decretar un embargament d’armes?

Ho podria fer encara que el Consell de Seguretat no aprovés aquest embargament, perquè ho permet el tractat de funcionament de la UE. Amb tot, tampoc sembla que hi hagi cap intenció, tot i un cas tan flagrant com el d’Israel. Un dels països que hi estaria és Alemanya, per exemple.

L’estat espanyol ho podria fer?

Sí, Espanya també podria fer-lo unilateralment, via decret llei. De fet, diferents organitzacions de la campanya en contra del comerç d'armes amb Israel vam presentar una proposició de llei per incloure l'embargament en la llei espanyola de comerç d'armes. Amb caràcter general, però especialment perquè s’apliqui a Israel.

Com avança aquesta proposta?

Actualment, es troba en el registre del Congrés dels Diputats. En primer lloc, el govern ha de pronunciar-se sobre si considera que s’ha de tramitar o no; després, la càmera ha de votar per majoria simple si es tramita. Veurem quin recorregut té tot plegat.

Són habituals aquests embargaments d’armament?

No a Israel, però el Consell de Seguretat de Nacions Unides i la UE acorden embargaments d'armament a determinats països habitualment. El que sol fer la UE és adoptar un embargament si l’aprova el Consell de Seguretat, tot i que és veritat que alguna vegada ha posat en marxa aquesta mesura abans que es pronunciés Nacions Unides.

Per què no s’aplica el TCA en el cas d’Israel?

Si ens fixem en l’article 6.3 del text, diu clarament que es prohibeixen les exportacions d'armament si aquest s'utilitza per cometre delictes de genocidi, crims contra la humanitat i altres crims de guerra. Per tant, en un cas tan extrem com el d'Israel, encaixaria perfectament. No obstant això, com he comentat, al final tot queda en mans dels estats. En aquest escenari, s’han situat al costat dels EUA o del mateix Israel i no estan adoptant pràcticament cap mesura real per impedir el comerç d'armes amb l’estat hebreu.

El Govern espanyol assegura que no ha autoritzat noves llicències de vendes de material militar a Israel.

Ens han dit que no s’han atorgat noves autoritzacions d'exportació d'armament a Israel, però han mantingut en vigor les autoritzacions que estaven atorgades abans del 7 d'octubre de 2023. A més, l'investigador del Centre Delàs, Alejandro Pozo, va descobrir que el novembre l'empresa Nammo Palència havia exportat gairebé 900.000 euros en municions a Israel. Aquesta informació no s’havia donat. De fet, van dir el contrari, però s’ha demostrat que menteixen. 

‼️Desde el 7 de octubre el Gobierno ha aprobado la compra de armamento israelí por más de 1.000 millones

🚫El comercio de armas entre España e Israel no cesa pese al genocidio en Gaza#SinEmbargoSeguimos

🧐Lo desvela el NUEVO INFORME "Business as Usual"https://t.co/UY6yITpuMp pic.twitter.com/ptZN5VlYbA

— Centre Delàs (@CentreDelas) July 9, 2024

Quins altres mecanismes té la UE per regular el comerç d’armament?

Existeix la Posició Comuna 2008/944/PESC, que vol ser un reglament per a les exportacions d’armes dels estats membre. En aquest cas, però, les limitacions són similars a les del TCA. No hi ha sancions previstes per als estats que incompleixin els criteris. Tampoc estableix prohibicions taxatives sinó determinats supòsits i elements que han de tenir en compte els estats, per tant, reconeix un cert marge a l'hora d'aplicar la norma. Lamentablement, els estats, Espanya inclosa, no estan sent gens exigents en la seva aplicació.

Alemanya ja ha deixat clar que continuarà exportant armament a Israel…

És així, i sembla que el dret de la UE no planteja cap problema perquè no hi ha institucions comunitàries que controlin el compliment d’aquesta posició comuna per part dels estats membres. 

Així, no hi ha cap institució europea amb competències en aquest àmbit?

Precisament, el Tractat de Funcionament de la UE exclou expressament la competència de la Comissió Europea (CE) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de les matèries de política exterior i seguretat comuna. Crida l'atenció perquè la CE, per exemple, controla el compliment del dret comunitari en matèries de competència o mediambiental, entre moltes altres. 

El comerç d'armament, en canvi, queda fora del seu control, i alhora tampoc es pot portar els estats davant el TJUE. Per tant, hi tornem a ser: l'aplicació d'aquesta llei queda en mans de la bona fe dels estats. En definitiva, tenim una legislació que, en principi, prohibeix o dificulta l'exportació d'armament als països que vulneren drets humans o cometen genocidi, però en la pràctica no existeixen mecanismes per garantir el seu compliment.

Si ampliem el focus, en el cas de l’estat espanyol, quina mena d’armament exporta principalment?

Si ens fixem en els últims deu anys, el principal material de defensa que ha exportat són aeronaus militars, el 75%, per valor d'uns 30.000 milions d'euros. Això no vol dir que només s'han exportat avions complets, sovint també són parts o components. Després hi ha els vaixells de guerra, que representen el 7% i suposen més de 2.600 milions. En tercer lloc, hi ha les municions, que representen el 4% de les exportacions i sumen uns 1.600 milions.

Cap a quins destins s’exporta aquest material?

Més del 50% va a països de la UE i de l'OTAN, per tant, en principi, des de la perspectiva dels drets humans no hauria de ser conflictiu. Sí que s'observa una tendència d’augment de les exportacions cap a l’Orient Mitjà, a països com l'Aràbia Saudita, Egipte o Emirats Àrabs Units, que són règims que vulneren drets humans o que estan en una situació de conflicte. També s’estan incrementant les exportacions cap a Àsia. Aquestes tendències es reprodueixen a escala global, amb els EUA com a principal país exportador.

Espanya té mecanismes específics per controlar les exportacions d’armament?

Tenim la llei de 53/2007, segons la qual el govern reconeix que el material exportat és sensible i aquest resta subjecte a una autorització administrativa. És a dir, no es pot exportar aquest material sense obtenir una autorització administrativa prèviament. Així, s’emet un informe preceptiu i vinculant, i després el secretari d'Estat de Comerç atorga l'autorització formal, però qui decideix realment si es tira endavant l'exportació és la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús (JIMDDU).

Aquest òrgan exerceix un control rigorós?

S'encarrega de garantir que no s'exporti material a països que poden dur a terme genocidi i vulnerar el dret humanitari. Ara bé, la realitat és que la JIMDDU fa una interpretació molt poc exigent i molt poc escrupolosa dels criteris legals. En aquest sentit, una de les novetats dels últims anys és que s’ha introduït la possibilitat que es duguin a terme inspeccions sobre el terreny, atès normalment es fa sobre el paper. Amb tot, aquest mecanisme és molt nou i no s’ha utilitzat massa fins ara.

"Els estats utilitzen la legislació per legitimar una política d'exportació d'armament que té molts forats negres".

Manca transparència en aquest sentit?

Un dels elements que no l’afavoreix és que, des del 1967, les actes de la JIMDDU es classifiquen com a secret d'estat. Si no són públiques, això dificulta que se sàpiga qui està demanant autoritzacions i perquè s'atorguen.

Aquestes decisions es poden recórrer davant dels tribunals?

Sí, de fet és un altre mecanisme per garantir el compliment per part de l’Administració. Hi ha hagut casos, per exemple fa deu anys diferents organitzacions de suport al poble sahrauí van sol·licitar que es revoquessin les autoritzacions d'exportació d'armament al Marroc i van arribar fins a l'Audiència Nacional. 

Quin recorregut va tenir la petició?

El secret oficial va suposar un problema i va dificultar enormement que es presentés un recurs ben argumentat, i també va ser un dels arguments que va utilitzar el tribunal per desestimar la petició. Ara, la Comunitat Palestina de Catalunya també ha sol·licitat que es revoquin les autoritzacions d'exportació a Israel. Fins al moment, però, l'Administració no ha respost i tot plegat està pendent de judici davant l'Audiència Nacional.

Per tant, l’accés a aquesta informació sempre és molt feixuc.

En general, hi ha nombrosos paranys i obstacles per dificultar un control efectiu del comerç d'armament. A més, malauradament, aquests temes no solen estar presents en l'opinió pública, excepte en dies puntuals. Potser arran del conflicte actual entre Israel i Palestina sí que hi ha una major atenció mediàtica cap al comerç d'armament, però en general aquest no és un tema rellevant ni està en l'agenda pública. Si no hi ha una pressió social, és molt difícil que se’n parli.

I sembla que la legislació tampoc és gaire útil en aquest sentit.

Realment, tant la legislació europea com l’espanyola serveixen per legitimar aquestes exportacions. El govern espanyol sempre s’escuda en el compliment estricte de la llei sobre la matèria, és a dir, que al final s’utilitza la legislació per legitimar una política d'exportació d'armament que té molts forats negres i que és molt criticable. Per altra banda, la llei també acaba atorgant una seguretat jurídica als exportadors.

Queda ben clar amb el cas de les exportacions a Israel.

Efectivament, la trista realitat és que els controls previstos no són efectius. I en un cas tan extrem com aquest, que la legislació no hagi suposat un canvi en pràcticament en res diu molt dels efectes reals que en la pràctica té aquesta legislació. Es tracta més de legitimar el comerç d'armament que de controlar-lo.

Preveus que això canviarà?

No soc gaire optimista, fa més de vint-i-cinc anys que treballo el tema del comerç d’armament i els avenços han estat mínims, sí que s’han millorat alguns punts de la legislació i s’ha avançat pel que fa a la legislació, però els resultats són pobres. Avui, Espanya amb prou feines denega un 1% de les sol·licituds per exportar armament. La realitat és que la protecció dels drets humans i la prevenció de conflictes no estan en l’agenda dels estats –tampoc l’espanyol–, o tenen un caràcter molt secundari. 

Això no és el que ens diuen públicament.

Perquè és molt més fàcil adoptar mesures simbòliques, com reconèixer l'estat palestí. En canvi, les relacions militars amb Israel s'han mantingut idèntiques en l'essencial, a més de mantenir els convenis i continuar venent i comprant armes a Israel.

Es parla molt més de les exportacions d’armament, però les importacions també tenen molta rellevància.

Sí, i el cas d'Israel ho posa de manifest, perquè és un país orientat a la importació i publicita els seus productes com provats en combat. Per tant, encara que sigui indirectament, la compra d'armament a Israel afavoreix aquest règim, la seva indústria armamentística i de retruc també l'ocupació dels territoris palestins. Sobre les importacions, i segons la legislació, la llibertat per als estats és total. El TCA no en diu res i tant la legislació espanyola com l’europea només regulen les exportacions.

Com pot ser?

Sobre les importacions d’armament convé millorar els instruments de control i establir, almenys, alguns criteris mínims. Una de les coses que plantegem és que cal prohibir expressament la compra d’armament a països que cometen genocidi o crims de lesa humanitat. És el mínim si no volem col·laborar amb aquestes injustícies.

Com sempre, tot acaba depenent dels estats.

És una de les raons per la qual soc pessimista. Hi ha molt poca voluntat política per part dels estats per fer una aplicació estricta del que diu la llei i usar els instruments que reconeix l'ordenament jurídic, com l'embargament d’armament, per citar-ne un. Els mecanismes existeixen, però manca voluntat política per aplicar-los de manera efectiva.