Sempre que esclata un nou conflicte armat, és una catàstrofe sense pal·liatius en què ningú guanya i perdem totes. No existeixen les guerres justes i si en comença una, forçosament vol dir que hem fet tard per evitar-la. El conflicte a Ucraïna, desencadenat arran de la invasió russa, n’és una mostra i ja fa gairebé tres anys que dessagna el país.

Com passa amb qualsevol guerra, especialment les que es lliuren als països occidentals, l’esclat dels conflictes desperta i alimenta debats en el marc de les nostres societats. En el cas d’Ucraïna, malauradament, hem vist com la guerra ha fet revifar un creixent sentiment militarista que ha avalat una majoria de la classe dirigent, i també una part significativa de la societat.

Tot plegat dibuixa un horitzó poc complaent per al moviment pacifista, que massa sovint s’ha vist arraconat per un discurs bel·licista dominant que atia els més baixos instints, justifica i promou l’ús de la força com la millor –i única– resposta per afrontar els conflictes.

Amb tot, han sorgit i ressorgit debats sobre els models de defensa, la implicació dels nostres països en guerres a tercers països, el comerç d’armes, el paper d’organismes internacionals en els conflictes mundials i la configuració de la geopolítica mundial, entre molts altres; però han tingut poc espai a l’escenari públic preguntes clau que haurien de tenir un paper central sempre que esclata una guerra: es podrien haver fet les coses d’una altra manera? El conflicte es podria haver evitat?

En aquest context, i des que va escalar el conflicte el febrer del 2022, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau ha bolcat els seus esforços a posar sobre la taula raonaments per confrontar el relat bel·licista hegemònic, rebatent arguments, debats i narratives que han sorgit en paral·lel a la guerra d’Ucraïna.

Així ho fa en el seu darrer informe, titulat ‘Contra les guerres: arguments i alternatives. A propòsit de la guerra d’Ucraïna’, elaborat per una desena d’experts en conflictes armats, seguretat i defensa, pacifisme i no-violència.

La publicació parteix de l’afirmació que “la guerra d'Ucraïna no és una guerra justa perquè no hi ha guerres moralment justes; ni és una guerra per la democràcia i per la llibertat”, i ho justifica pel fet que si observem per sota de la superfície dels relats d'ambdós bàndols, “trobem principalment raons o causes lligades a qüestions polítiques, econòmiques o socials relacionades amb l'ànsia de poder d'uns o altres”.

Per tal de raonar i aprofundir aquesta premissa, l’estudi qüestiona la justificació de la guerra en un primer bloc; exposa possibles alternatives a la guerra d’Ucraïna que es poden fer extensibles a qualsevol altra guerra remarcant la tasca de l’activisme noviolent, en un segon; i desenvolupa argumentacions polítiques valuoses per ajudar a prevenir i evitar nous conflictes.

A continuació, destaquem sis arguments força de l’informe per defensar, entre altres tesis, que hi ha molts escenaris possibles en què la guerra es podria haver evitat, així com que hi ha més casos d’èxit pel que fa a l’assoliment d’objectius polítics en els casos de resistència i mobilització no-violenta que en els de resistència armada.

• Sobre el qüestionament de la justificació de les guerres, des del pacifisme polític es plantegen dues idees essencials. La primera és que la guerra, en si mateixa, és una injustícia i, per tant, ha de quedar fora de qualsevol debat sobre escenaris en què es pugui justificar. La segona idea és la necessitat d’afirmar d’una coherència entre mitjans i fins: no es pot aconseguir la justícia per mètodes que no siguin justos.

• En el mateix àmbit, i enfront dels discursos que avalen guerres amb el benentès que Occident defensa valors liberals i aporta democràcia i llibertat a països on pren part activa de conflictes armats, com a Ucraïna, Iraq o Afganistan, entre altres, l’estudi anima a donar un cop d’ull als indicadors d’aquests països. El resultat evidencia que “no han millorat en termes d’increments de llibertat per a les dones, major igualtat, o seguretat en termes d’habitatge, alimentació, salut o educació”.

• L’informe posa sobre la taula experiències passades per defensar que les invasions militars no tenen per què confrontar-se militarment, sinó que es poden acarar de manera no-violenta. Se citen els exemples històrics exitosos en aquest sentit com els desenvolupats per les poblacions de la regió alemanya del Ruhr davant la invasió de França i Bèlgica el 1923; la de Dinamarca i Noruega el 1940 després de la invasió nazi; i la resposta txecoslovaca després de la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia i l’URSS el 1968, en uns fets coneguts com ‘La Primavera de Praga’.

• Sobre les alternatives a la guerra, la investigació del Centre Delàs posa el focus en els plans de resistència civil no armada que van tenir lloc a les tres repúbliques bàltiques el 1991, davant la perspectiva de ser envaïdes per un exèrcit regular. “El Govern de Lituània va elaborar un pla de resistència civil basat en la no cooperació i la desobediència; a Letònia es va crear un Centre de Resistència No-violenta, amb recomanacions per a una possible agressió militar; a Estònia el govern va elaborar un manual on es donaven instruccions concretes a la població civil per resistir en cas d’invasió”, explica el document.

• En la mateixa línia, s’insisteix en el fet, avalat per diversos estudis, que apunten a un major èxit de la resistència i mobilització no-violenta en comparació amb la confrontació armada pel que fa a l’assoliment d’objectius polítics. D’entre 258 campanyes –153 violentes i 115 de resistència civil– estudiades entre 1950 i 2014, el 51% de les de resistència civil van tenir èxit, enfront del 30% de les de lluita armada. Així, diu l’informe, “una societat civil ben organitzada pot resultar un seriós desafiament i una amenaça per al poder i les autoritats”.

• Sobre com i per què evitar la guerra, es fa palès que el dany més visible de les guerres és físic, però no és menor l’impacte a altres nivells, com salut mental de la població, destrucció cultural i del teixit comunitari. De la mateixa manera, també cal tenir molt present que la guerra comporta un reforç dels valors patriarcals i de confrontació, en perjudici dels d’afiliació.