He tingut l’oportunitat d’assistir a una xerrada de Wendy Kopp, fundadora i directora general de Teach for America, una organització no lucrativa dels EUA que proporciona professors i professores a les escoles de les zones més pobres del país, on les probabilitats d’èxit acadèmic dels infants i joves són molt baixes.

En síntesi, Teach for America promou que persones que acaben de llicenciar-se en qualsevol disciplina amb bons expedients, en comptes de cercar feina en el seu àmbit professional natural, dediquin els seus dos primers anys de vida professional a l’exercici de la docència en aquests centres educatius.

Malgrat que en un altre lloc de treball guanyarien molts més diners, cada any milers de joves acabats de graduar demanen poder participar d’aquesta iniciativa. A tall d’exemple, el 2010 hi hagué 50.000 candidatures per a 4.000 places. Una altra dada cridanera: el 15% dels llicenciats de Harvard s’hi presenten.

Amb els anys la iniciativa ha anat estenent-se pel món i actualment ja hi ha 19 països amb propostes similars, agrupats a la xarxa Teach for all. El proper curs començarà la primera experiència d’aquestes característiques a l’Estat, concretament a Catalunya i a Madrid, a través de la fundació Empieza por educar.

Al final de la sessió, una persona del públic preguntà a Kopp per quina raó no s’apostava per millorar la formació de mestres en actiu o de persones que estudiaven per ser-ho, és a dir, per gent amb vocació, en comptes de fer-ho per d’altres que, malgrat els seu talent, no havien orientat la seva carrera cap a l’àmbit educatiu. Amb cordialitat però també amb fermesa Kopp va respondre: “Quan decidim treballar amb una determinada escola és perquè els seus alumnes no estan obtenint bons resultats acadèmics que els permetin continuar els seus estudis en les etapes següents. Al nostre país molts docents d’aquests centres de zones deprimides no són persones de talent”.

Més enllà del cas concret, voldria destacar la naturalesa d’aquest sistema: una organització no lucrativa privada col·labora amb el sistema educatiu públic per millorar-ne els resultats.

Què passaria a casa nostra? Trobaríem entitats que pretenguessin aportar valor sobre l’espai públic sense la signatura del corresponent conveni remunerat de prestació de serveis? I de l’altra banda, hi hauria administracions, cossos professionals i sindicats oberts a col·laborar o potser apareixerien certs discursos queixosos per la privatització encoberta i l’intrusisme?

Jo ho tinc clar: davant d’un problema, compten les ganes de resoldre’l. Si aquest és el punt de partida, segur que ens entendrem i avançarem. Què en penseu?