En els darrers anys hi ha hagut diversos motors que han acostat les entitats del tercer sector a l’avaluació dels seus programes. Un d’aquests motors té a veure amb els requeriments, cada cop més importants, de rendir comptes (davant els finançadors, davant la base social d’una entitat o davant la societat en general). L’altre, és la consciència que l’avaluació és una eina útil per aprendre, amb la vista posada a la millora de les intervencions que es desenvolupen des de les entitats.

Sovint, però, queda en un segon pla que els aprenentatges que s’extreuen de l’avaluació tenen una implicació que va més enllà del radi de la pròpia entitat. És ben sabut que les organitzacions del tercer sector són espais on es desenvolupen innovacions que compten amb molt valor, per la proximitat amb les persones usuàries, l’expertesa en el seu àmbit d’actuació i la relativa flexibilitat amb què compten. Si aquestes innovacions es dissenyen comptant amb una avaluació rigorosa, generen un marc a partir del qual es poden extreure aprenentatges d’enorme valor per a trobar respostes que, de manera general, contribueixin a combatre una determinada problemàtica.

Des del punt de vista de les entitats socials, això és molt rellevant, perquè entronca clarament amb la seva missió. La missió de les entitats socials sol tenir a veure amb la lluita contra una problemàtica de gran abast, com ara un factor que produeix vulnerabilitat o una situació de desigualtat d’un determinat col·lectiu. No obstant això, el radi d'acció de la major part d'entitats és limitat. Pensem, per exemple, en una entitat que té per missió la lluita contra la soledat de les persones grans. A la pràctica, és molt probable que aquesta entitat acabi atenent un conjunt limitat de persones i actuant en un territori en concret, que poden ser uns barris, una o diverses ciutats.

La generació de coneixement a partir de l’avaluació de l'activitat d'intervenció directa de la pròpia entitat és quelcom que permet guanyar capacitat d’acció i influència, fent un gran salt des de l’àmbit d’actuació estricte de l’entitat fins a un camp més ampli: la possibilitat de contribuir a donar resposta a la problemàtica d’una manera més global, si aquest coneixement s’incorpora en el debat del procés de configuració d’una política pública basada en evidències. L’avaluació és l’eina de què disposem per poder saber si una intervenció funciona i per què ho fa, i ens ofereix un llenguatge i un marc per poder col·lectivitzar l’experiència i el coneixement de les entitats.

Grans organitzacions del món no lucratiu que financen i donen suport a la recerca, com Asthma UK i Partner for Economic Policy s’estan preguntant quin és l’impacte de les avaluacions que promouen a aquest nivell. Una de les lliçons que ens donen aquestes organitzacions és que, per tal que els aprenentatges generats en una avaluació siguin efectivament incorporats per les administracions públiques o altres organitzacions del tercer sector, cal dur a terme una tasca important d’incidència, que ha d’estar prevista des de l’inici. Tot plegat pot representar una tasca ingent per a entitats petites, però el rol de les entitats de segon nivell i de les fundacions i altres entitats que promouen la investigació pot ser molt rellevant per poder aconseguir que les experiències de les entitats serveixin per arribar a solucions de més abast gràcies a l’avaluació.

En definitiva, el tercer sector té encara un gran potencial per explorar a l’hora de contribuir a la definició de com han de ser els programes i polítiques públiques, i l’avaluació ha de ser una eina clau en aquest procés.