Lluitar contra la pobresa quan la feina deixa de ser l’integrador social

Amb el repte de posar fi a la pobresa en totes les seves formes, el pròxim dia 17 d’octubre se celebra el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa. Ja fa trenta anys, però pel que sembla encara ens queda molt: la pobresa a Catalunya no s’ha reduït. Malgrat els esforços, 1 de cada 4 catalans es troba en risc de pobresa i exclusió. Una xifra que es manté des de fa una dècada.

Quan intentem entendre què passa, algunes explicacions busquen un consens social que sovint suposa un impediment per tal de fer una anàlisi més profunda. Per exemple, les que vinculen la pobresa amb la falta de feina; i la falta de feina amb crisi econòmica. Les que expliquen la pobresa com un mal funcionament del mercat de treball.

L’informe INSOCAT núm. 15, que la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) publicarà properament, posarà en evidència les relacions entre els fenòmens de la pobresa i l’exclusió social amb el funcionament del mercat de treball i el repartiment de la riquesa. L’anàlisi des d’aquest marc permet noves significacions: fa possible vincular treball i ciutadania des de la lògica dels drets. Ens permet entendre que es tracta d’una relació que té un caràcter històric. I, per tant, està en moviment.

Quan el treball es va transformar en treball assalariat, al fet de tenir un salari s’hi van anar afegint altres drets, com ara proteccions laborals, cobertura per accidents o la jubilació. La societat salarial no acaba sent només aquella en la que la majoria de la gent treballa, sinó aquella on tothom pot accedir als drets de ciutadania a través de l’ocupació. La persona exclosa deixa de ser pobra i passa a ser desocupada. És un canvi d’estatus important, ja que a la segona l’empara el dret, a la primera no. Això explica que l’acció social sempre hagi tingut la integració laboral com un dels seus objectius principals.   

Però, què passa quan això deixa de ser així? Què passa quan tenir una feina no assegura l’accés als drets vinculats al treball? Hem de continuar insistint per aconseguir una feina encara que això no garanteixi drets?

Actualment, la simple dicotomia entre treballar i estar en situació de desocupació no permet entendre ni les noves modalitats de llaç social a través del treball, ni les noves lògiques d’exclusió. Alguns dels relats creats en relació a la pobresa generen incapacitat per produir nous sentits. Ens poden fer caure en la nostra pròpia trampa. Per exemple, impulsant certes polítiques ‘immediatistes’ que, en nom de la urgència per combatre l’atur, en realitat suposen l’acceptació d’un subjecte en precari.

D’això és justament del que ens adverteix el nou informe d’indicadors socials d’ECAS, l’INSOCAT 15. Ens recorda que tenir una feina ja no garanteix sortir de la pobresa. I més alarmant encara: sembla que ens hi hem acostumat. Socialment, no es qüestiona aquest model d’integració social. No ocupa el debat públic.

La lectura de l’informe és una invitació a entendre que l’actual model d’integració social és un model necessàriament en revisió. Una invitació a produir nous sentits. A desbordar la lògica de l’ocupació tal com ha funcionat fins ara i anar a la dels drets. A revisar el valor social del treball. A repensar que la pobresa no es vincula amb la desocupació sinó amb la desigualtat. A considerar que si la desocupació no és el problema, l’ocupació en precari no és la solució, sinó només una forma per justificar l’explotació i mantenir les desigualtats.