Carme Trilla és presidenta de la Fundació Hàbitat3 i de l'Observatori Metropolità Habitatge de Barcelona. En el currículum hi destaca que va ser directora general i secretària d'Habitatge de la Generalitat (2004-2011) i cap d'Acció Social de Càritas Barcelona. Reconeguda economista especialista en el sector de l'habitatge i en el disseny de polítiques públiques d'habitatge insisteix que, tant ara com abans, és un tema que sense recursos públics i voluntat política no té solució.

Has treballat en habitatge des del sector públic, del privat i de les entitats socials. Com ho veus ara?

Ens trobem en un moment molt complicat i molt difícil, perquè s’han ajuntat moltes coses que fan que el dret i l’accés a l’habitatge sigui un tema prohibitiu per a molta gent. S’han ajuntat situacions estructurals amb altres de més conjunturals que fan una barreja molt difícil de resoldre.

Les estructurals són que no hem estat capaços de generar uns parcs d’habitatge públic i habitatge social que no es regeixin per les lleis del mercat. Per tant, no disposem d’un àmbit en el qual es pugui donar cabuda a les persones que no poden accedir als preus del mercat. Això ho arrosseguem des de fa molts anys.

I a aquesta necessitat no resolta estructural se n'hi afegeixen de conjunturals...

A això s’hi afegeixen les crisis que hem tingut els últims anys: des de la crisi amb la bombolla immobiliària quan la gent es quedava sense feina i perdia l’habitatge, i ara les més recents per la Covid i les incerteses de la situació actual reaciondes amb Ucraïna.

És més greu que mai?

En cada moment es viuen les coses amb gravetat. El que crec d’ara és que és molt difícil trobar la solució. És de les vegades que és més difícil trobar solucions. Necessitem habitatge assequible i fora de mercat en quantitats importantíssimes i això no es pot improvisar ni es pot solucionar a curt termini. I tot plegat mentre les necessitats de la gent són molt grans i urgents. L'habitatge és més difícil de resoldre-ho ara que en altres èpoques.

"Necessitem habitatge assequible i fora de mercat en quantitats importantíssimes i això no es pot improvisar ni es pot solucionar a curt termini"

Però sí que hi ha molt d’habitatge buit...

No n’hi ha tant com es diu. Per a mi en els censos les dades surten inflades. Però sí que n’hi ha en mans d’entitats financeres resultat de la bombolla immobiliària. Són habitatges que no sempre estan en els llocs adequats, ni en condicions òptimes per ser utilitzats... però sí, aquí hi ha un potencial sobre el qual no s’han pres decisions dràstiques.

Què s’hauria de fer?

Fa temps que diem que amb el rescat bancari s’hauria d’haver obligat que els pisos buits es posessin en el parc públic o social. Es va perdre una gran oportunitat. No es va fer. Ara hi ha d’haver pressió en aquest sentit i s’ha de fer des de la vessant legislativa. Tot i que no és el mateix que si s’hagués fet en aquell moment quan amb el rescat bancari s’hi posaven uns diners. Era el moment.

Ara cal que sobre els pisos de la Sareb i dels bancs, que sobretot estan en mans d’inversionistes, hi hagi un pacte i passin al parc públic.

Tant la Generalitat com l'Ajuntament de Barcelona han tornat a demanar fa pocs dies poder gestionar els pisos buits de la Sareb, però sembla que no se'n surten.

És complicat, però és pot fer. Cal fer un registre, demostrar que estan buits, expropiar-los i comprar-los. Per fer això calen recursos públics... És tota una mecànica que s’ha d’articular.

Per tant, de solució n’hi ha. Hi ha una necessitat de pisos i de pisos n’hi ha.

Doncs on ens encallem?

La llei a Catalunya ja la tenim. Amb el registre d’habitatges buits de les entitats financeres i si passen dos anys buits ja es poden expropiar. Això vol dir que calen diners per poder comprar. I ara de diners públics per a polítiques d’habitatge pràcticament no n’hi ha. Els que vindran de les Next Generation seran per a rehabilitacions i una petita part per fer obra nova en sòl públic. Per a la resta no hi ha diners.

Seguirem dient coses, però no les podrem fer, perquè no hi ha recursos per fer-les. Cal una aposta claríssimament pressupostària per poder fer política d’habitatge. En habitatge els governs fan lleis, però no hi posen diners.

"Amb el rescat bancari s’hauria d’haver obligat que els pisos buits es posessin en el parc públic o social. Es va perdre una gran oportunitat"

Estem molt lluny de la mitjana europea?

Estem al 0.06% del PIB i hauríem d’arribar a l’1%. Tal com estem ara no permet fer res. No podem fer política sense diners. És parlar per parlar. El compromís hi és: tant a nivell d’Estat com de Generalitat s'ha dit d'incrementar el percentatge del PIB perquè s’assembli a la mitjana europea... S’ha dit que es farà, però no s’està fent.

Per què no s'està fent?

Potser perquè no hi ha prou pressió. Hi insisteixo: sense recursos públics és impossible fer política d’habitatge. És un tema de prioritats polítiques. Potser des de la base, des de la societat, no estem pressionant prou. Ho diem, però no hi ha prou incidència.

I mentrestant les entitats socials paguen lloguers, rebuts de serveis bàsics... Més d’un milió de persones viuen a Catalunya en habitatges inadequats.

En els temes d’habitatges inadequats potser amb els fons que arriben d’Europa dedicats a la rehabilitació es podrà fer alguna cosa... però tenim persones que no es poden emancipar, famílies que viuen amuntegades perquè no poden pagar un lloguer soles... Només hi ha dues solucions: ajudar les famílies a pagar, com es fa a Europa, i promoure habitatge des de l’àmbit públic i social a preus raonables i que no siguin de mercat.

I em diràs que per fer això calen diners...

Requereix inversió pública, subvencions públiques als promotors perquè facin els habitatges i una agilitat que no tenim perquè no hi ha recursos i perquè hi ha unes normatives que ho compliquen tot molt. Si s’aprova, tindrem a Catalunya un pla territorial sectorial d’habitatge que ens marcarà uns objectius en uns terminis concrets i esperem que vagi acompanyat de dotació econòmica per fer-ho. És una peça clau de futur.

Sobre els desnonaments, els has definit com "una bomba de rellotgeria". I és una bomba que no s’atura.

La fórmula que tenim és la del lloguer social obligatori. Ho veig lògic en el cas del sector financer, però no quan es tracta de persones particulars que tenen més de quinze pisos. Serà impugnat i no ens portarà enlloc.

Amb els propietaris privats el que s’ha de fer és arribar a acords: per descomptat, que no es faci el desnonament, però que sigui la Generalitat qui cobreixi el lloguer. Si el 90% d’habitatges són proveïts pel sector privat, cal arribar a acords amb el sector privat. No hem de barrejar els grans inversionistes amb els propietaris que lloguen, perquè fem lleis que són impugnades i no solucionem el problema de fons.

"Només hi ha dues solucions: ajudar les famílies a pagar, com es fa a Europa, i promoure habitatge des de l’àmbit públic i social a preus raonables"

Pel que fa al preu del lloguer, ets partidària de no limitar-lo, sinó d’estimular perquè baixi.

I de limitar-lo també perquè l’índex de referència em sembla bé. Com dèiem abans, hem de donar estímuls a la propietat perquè els llogui per sota de l’índex. L’estímul fiscal em sembla una bona via per aconseguir una certa rebaixa en els lloguers.

Ara ens passarem mesos parlant de la llei de l’Estat, que és innecessària, perquè a Catalunya ja tenim llei. Sí que una llei estatal hauria de parlar de topalls en l’augment dels lloguers, perquè la llei d’arrendaments urbans és estatal. I para de comptar. Perdrem el temps en una llei i el que fa falta són plans estatals amb recursos per poder fer promoció d’habitatge, per ajudar les famílies. Cal anar per la via dels plans d’habitatge i no pas per la de la llei.

En quin percentatge d’habitatge estem a Catalunya d’habitatge públic?

Entre un 1,5 i un 2% del parc d’habitatge. A Europa la mitjana és del 16 i el 18%.

Les entitats que treballeu en habitatge us sentiu soles per això que dius que no hi ha voluntat política?

Les entitats rebem una problemàtica dels col·lectius amb més dificultats, els més vulnerables... Sovint no estan ni comptabilitzats i és com si el seu problema no existís. Hi ha la persona desnonada, però també la que va amb cadira de rodes i necessita un pis adaptat, la que necessita una certa autonomia i no la pot tenir perquè no es pot pagar un habitatge...

Fa tres mesos vam fer un estudi on dèiem que es necessiten mil quatre-cents pisos. I és una quantitat ridícula. Aquí caldria un compromís polític, sobretot perquè es tracta d’una xifra molt petita i és assumible.

Un altre estudi d’ECAS conclou que l’habitatge es converteix clarament en un element d’exclusió social. El 97% de persones acompanyades per entitats socials tenen problemes de vivenda. L'habitatge és un gran problema.

Evidentment. Amb uns ingressos mínims garantits es pot menjar i tenim garantir anar a l’escola, anar a l’hospital. El que no pot la gent és pagar un habitatge. Per això estem en aquest risc enorme de desnonaments i en la impossibilitat d’accedir a un habitatge. L’habitatge encara és el que genera més desigualtat social.

.