Sovint relacionem la ciència amb persones vestides amb la seva bata blanca i manipulant instruments dins d'un laboratori. Ara bé, és una matèria exclusiva d'aquest col·lectiu? Pot la ciutadania fer ciència mentre realitza les tasques rutinàries del dia a dia? El creixement de la ciència ciutadana durant els darrers anys així ho constata.

Per conèixer més sobre aquesta disciplina hem parlat amb una de les entitats catalanes més actives en aquest àmbit, la Fundació Ciència en Societat.

Quan va néixer Ciència en societat i amb quina missió?

Érem un grup de persones que ens dedicàvem a fer activitats de divulgació científica per a diversos públics i vam detectar que ens faltava un NIF, un paraigües. Per aquest motiu vam crear la Fundació sota el lema ‘Per a la promoció i l’estímul de la cultura científica’.

La missió era no només fer difusió del coneixement sinó també de la forma de pensar del científic, un mètode filosòfic reforçat per l’experimentació.

Quines activitats dueu a terme? A qui estan dirigides?

Al principi organitzàvem activitats per a secundària, com per exemple, ensenyar la biodiversitat de Collserola. El nostre objectiu era traduir el coneixement del científic i passar-ho a un llenguatge que el receptor pogués entendre.

Amb l’arribada de la crisi però, tot va canviar. Es va desfer l’equip i, després d’un temps de letargia obligada, vam posar el focus en activitats de ciència ciutadana.

Una d’aquestes activitats són els cafès científics. En què consisteixen?

Va ser idea meva. Solia freqüentar la casa Orlandai, on anava a cantar, i un dia els hi vaig preguntar: com es que feu tantes activitats d’art i no en feu de ciència? Em van dir que proposes. Vaig buscar diversos models de cafès científics, no volíem fer conferències clàssiques, i va sorgir el model sarrianenc de cafè científic.

D’aquesta manera, el gener de 2009 vam posar en marxa aquesta iniciativa. Cada tercer dimecres de mes ve un científic que explica la seva recerca a un grup de persones assegudes al voltant d’una taula tot prenent un cafè o un té. És una activitat molt participativa on el públic interactua convertint la conferència inicial en una tertúlia.

Com és aquest públic?

Tenim públics de tota mena. Hi ha persones llicenciades però n’hi ha d’altres que s’han format ells mateixos gràcies a la seva passió per la ciència.

Cal estar en un laboratori per fer ciència?

Quan jo estudiava la carrera classificàvem els biòlegs entre els de bata i els de bota, els de laboratori o els que anaven a fer història natural. Ara ha aparegut una nova forma, els ‘In Silico’, que són els que amb les noves eines informàtiques poden establir models amb les dades recopilades i treure conclusions que no serien possibles amb els mètodes tradicionals.

A la pregunta d’on es pot fer ciència, durant molt de temps s’ha pogut fer ciència a casa. Ara això cada vegada és menys possible perquè l’aproximació a la ciència que es feia abans ara no es pot fer així. S’ha de fer amb instruments que van molt més enllà de la resolució d’un microscopi i els equips han de ser multidisciplinars, cal una visió conjunta per als reptes actuals.

Per què és important promoure la cultura científica entre la ciutadania?

Existeixen molts arguments per afirmar que la cultura científica enriqueix la població. Per una banda, és un coneixement pagat amb els nostres impostos i per tant, és una forma de veure què es fa amb les nostres contribucions. D’altra banda, ens permet descobrir els comportaments de la natura i adquirir coneixements per saber, per exemple, quin és el mecanisme que no funciona bé quan tens una malaltia i com tractar-la millor. També permet cultivar un pensament crític que et defensa de xarlatans.

Quin és el paper de la ciència ciutadana dins la societat?

El fenomen creixent de la ciència ciutadana està justificat, en part, per la crisi. Fer ciència és car i necessita de finançament extern. Quan amb la crisi es van retallar les subvencions, molts científics van adreçar-se cap a la ciutadania. Aquesta, que sempre n’ha fet de ciència, té la capacitat de dur a terme observacions que els científics no poden.

Ens pots posar un exemple?

El projecte de nius de l’oreneta cua blanca a Barcelona. Aquesta espècie fa el niu entre les illes de les cases, espais on el científic no té accés. Per tant, en aquest estudi és clau el paper dels ciutadans. A més, en molts casos calen nombroses observacions que no es podrien pagar per falta de pressupost. En canvi, el que sí que hi ha a tothora són ciutadans, només cal convence'ls perquè participin.

Tothom pot participar en projectes de ciència ciutadana?

És clar, només cal interès. N’hi ha molts! Hi ha una oficina de ciència ciutadana que depèn de Barcelona Cultura i en recull alguns, però n’existeixen moltes més. Al Museu de Ciències Naturals de Barcelona també hi ha una exposició on es poden trobar projectes de ciència ciutadana i que conviden els visitants a participar-hi. Nosaltres en tenim dos.

A l’hora d’organitzar les activitats, amb quines dificultats us trobeu?

El problema més gran és el finançament, els fas com pots. La gran majoria de científics participen de manera voluntària però els que organitzen els projectes viuen d’això i han de cobrar.

El paper del voluntariat és llavors imprescindible?

És clau. En general, els científics com estan tan il·lusionats amb la seva feina, ho fan de manera voluntària.

Quin és l’estat de salut de la ciència a Catalunya?

La ciència a Catalunya té un bon nivell. La creació d’una llei reguladora als anys vuitanta i l’aparició del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) van ser moments crucials que van permetre dotar la ciència de recursos humans i materials.

Però creieu que està prou valorada?

Falta molt. Cal convèncer els polítics. Amb la crisi, els països que no van retallar en investigació són els que la van superar millor. La ciència no és una despesa, és una inversió. Si volem tenir un paper rellevant en l’àmbit internacional s’ha de fer inversió en ciència.

Per acabar, ens pots fer cinc cèntims del moment més emotiu viscut a la Fundació?

Per a mi els moments més emotius són quan estàs amb persones que no tenen un determinat coneixement científic, els hi expliques la idea i veus que els hi canvia la cara. Saps que ho ha entès i que s’endurà a casa un coneixement en l’adquisició del qual tu has participat.