Està present la cura comunitària a Catalunya? A partir d’aquesta pregunta, la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament ha articulat un treball en xarxa per al qual ha comptat amb la veu de diferents entitats, qui han compartit sabers i reflexions sobre la cura comunitària. El resultat d’aquest procés es pot llegir a l’informe ‘Cura comunitària per sostenir la vida’, i es pot veure al documental titulat ‘Cures comunitàries en context de migració i racisme’. Ambdós es van presentar a la seu de Ladede.cat a principis d’aquest mes de maig.

Una de les conclusions principals del rosari de veus que aplega l’informe i el documental és que la cura no és una prioritza com una acció col·lectiva i que queda molt camí per recórrer per assolir una cura comunitària a Catalunya. A més, el 42% del centenar de persones enquestades d’entitats d’arreu del territori sosté que la cura comunitària és “una estratègia de resistència enfront de l'embat del capitalisme, on prima l'individualisme, la competència i la indiferència es perpetuen com a part del procés civilitzatori colonial”.

La Bombo Ndir és activista i feminista descolonial, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la seva important acció social a favor de les dones, i especialment de les dones migrants, i presideix l’Associació de Dones Subsaharianes de Granollers (ADIS). La Bombo ha estat una de les persones que ha participat en l’informe i el documental. Amb ella, coneixem què és la cura comunitària i perquè és important que tots plegats treballem per assolir-la.

Què entenem per cura comunitària?

És una decisió comunitària en què les persones, la natura i tot allò que ens envolta convivim sota la condició que cadascú té molt present a l’altre. La cura comunitària és una dependència mútua, des de la pau i la cohesió social, però també des de l’empatia, és a dir, posar-se en el lloc de l’altre. Ho entenc com una mirada conjunta dels éssers humans que compartim un espai. Jo ho relaciono molt amb la filosofia africana Ubuntu, que significa que jo visc perquè tu vius, i jo soc qui soc perquè tu ets qui ets.

És una mirada de la vida des de la comunitat.

Exacte. Per exemple, Ubuntu és que jo soc la Bombo, fa vint-i-cinc anys que visc a Catalunya i encara tinc present la meva comunitat. Estic molt lluny, sí, i la meva identitat s’ha anat transformant durant la meva vida, però això no vol dir que no soc dona, que no soc africana, que no soc musulmana o que no pertanyo a una comunitat ampla. Ubuntu és això, ser conscient del present i de totes les dificultats que té la persona que tinc al davant.

Manca mirada comunitària a les polítiques públiques?

Segur que sí. Jo, per exemple, he estat molt en contacte amb els Serveis Socials, i noto que aquesta eina comunitària, que hauria de ser una porta oberta a totes les persones, no ho acaba de ser. M’hi he trobat una certa comoditat, o poca proactivitat, per dir-ho d’alguna manera. Les persones que hi treballen estan esperant que vinguin les persones a demanar els serveis. I aquesta porta sovint resta tancada per a persones que provenen d’altres comunitats i necessiten aquesta implicació dels Serveis Socials. Cal més compromís en la vida comunitària de les persones.

No hauria de ser així.

No, per això jo sempre demano que es trenqui aquesta barrera en un servei que és comunitari i que sempre tingui la porta oberta per a tothom, que es facin esforços per fer sentir a les persones que són part de la comunitat. Aquest seria el camí per aplicar aquesta perspectiva de cura comunitària.

Cal, doncs, un canvi de perspectiva?

En molts sentits. La meva perspectiva és la feminista descolonial i, des d’aquest enfocament, penso que encara hi ha una visió que predomina que és molt colonial. Això són coses que hem de canviar perquè no cal continuar evolucionant. Amb la diversitat que avui existeix a Catalunya, no podem deixar fora realitats que estan presents al nostre país.

Tot plegat també és fruit d’un sistema en què la comunitat queda anul·lada per l’individualisme i promou la desigualtat i la discriminació.

Efectivament, jo sempre dic que les dones migrades, o que venim de fora, som les altres de les altres. I estem patint constantment situacions de molta dificultat. Ens hem de reivindicar el doble que la resta i se’ns continua veient amb una mirada tancada, no es vol veure la nostra realitat, malgrat que també formem part de la comunitat. És una necessitat que se’ns consideri per frenar situacions que ens destrossen com el racisme. En aquest sentit, la cura comunitària és una eina per frenar el racisme.

L’informe insisteix en el fet que la vida comunitària no és possible si persisteix el racisme.

Hem participat en aquest projecte tan maco i tan humà per compartir les nostres experiències i sabers, i també les dificultats que ens travessen. I l’hem fet per cridar tothom a participar. Ara bé, potser hem rebut poca implicació de certes institucions, a qui demanem més implicació i compromís davant d’aquesta eina per a la convivència de les persones.

Perquè, malauradament, la mirada racista continua molt present a la societat. Moltes vegades, no es consideren racistes certes situacions que les persones que les pateixen sí que viuen com una violència racista. Cal desaprendre aquesta mirada i continuar treballant en aquesta direcció, perquè queda molta feina per fer.

També pel que fa a les dones que duen a terme les tasques de cures, a qui no es reconeix aquesta feina.

Jo he treballat en l’àmbit de la inserció laboral i a les entrevistes que faig amb moltes dones elles em diuen que no estan treballant. I clar, els pregunto què fan a casa, i em diuen que cuinen, netegen, tenen cura de les persones grans de la família, dels infants… i jo els dic que i tant que estan treballant. Les cures també són una feina i gairebé sempre recauen en la dona. Som nosaltres qui fem aquestes cures i sostenim la vida.

Nosaltres reivindiquem que s’ha de reconèixer i valorar molt més aquesta tasca, perquè és essencial. I la covid ha demostrat clarament que aquestes feines són imprescindibles, i les persones que les duen a terme, també. Per això les hem de reconèixer com es mereixen i donar-los les gràcies.

Des de l’ADIS heu començat a treballar la cura comunitària des de l’àmbit de la salut.

Tenim clar que la salut és un dret que tenim totes. I no parlo de la salut entesa com no estar malalta, sinó que són moltes coses més que això per considerar que una persona està sana. Si, per exemple, una persona treballa fins a les 10 de la nit i després s'ha d'aixecar a les 5 del matí per treballar en una altra feina, això no és tenir salut. I només si tenim cura de la salut podem desenvolupar-nos com a persones. I un dels problemes en l’àmbit sanitari és que no hi ha una atenció que respecti els drets de tothom. Volem incidir en això.