Ja fa més de tres anys que el terme covid-19 ens és conegut i, avui dia, encara són moltes les persones que en continuen patint les conseqüències. Tot i que les probabilitats de contagi són menors que en el context pandèmic, la malaltia existeix. De fet, les autoritats sanitàries han detectat un repunt de contagis les últimes setmanes, on la incidència de casos per cada 100.000 habitants ha augmentat un 70%.

En l'actualitat, és tractada com una malaltia respiratòria més i ja no compta amb un protocol específic, tot i que es mantenen certes recomanacions com fer ús de la mascareta per evitar nous contagis. A simple vista, la situació s'ha normalitzat, però no per les persones que arrosseguen des de fa mesos els símptomes tot i haver superat la infecció. Segons les expertes sanitàries, entre un 5 i un 10% de les persones que es contagien acaben desencadenant covid persistent.

El Departament de Salut estimava a principis d'any a través de l'informe 'Situació actual de la COVID-19 persistent a Catalunya. Càrrega estimada, recursos assistencials, experiències internacionals i àrees d'incertesa' que, des de l’inici de la pandèmia, al voltant de 240.000 persones haurien patit la malaltia de forma persistent. Ara, els resultats d'un estudi han permès fer un pas endavant, identificant determinats factors que afavoreixen el risc de desenvolupar covid persistent.

Factors mèdics i socioeconòmics influencien l'aparició de la covid persistent

L’estudi s'ha publicat a la revista 'The Lancet Regional Health' i ha estat impulsat per la Unitat de Covid Persistent de l'Hospital Germans Trias, la Fundació Lluita contra les Infeccions i l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa. "Hem recollit durant dos anys els símptomes i les característiques d'aquests pacients per intentar fer una descripció de quin és el perfil que té més risc de desenvolupar covid persistent", explica la doctora Cora Loste, metgessa de l'Hospital Germans Trias i investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions.

A la recerca han participat 548 persones contagiades, de les quals 207 es van recuperar totalment, i 341 van desencadenar covid persistent. Entre les conclusions de la investigació titulada 'Determinants of the onset and prognosis of the post-COVID-19 condition: a 2-year' prospective observational cohort study' s'han pogut determinar que són factors mèdics i socioeconòmics els que fan augmentar o disminuir les probabilitats.

Els resultats permeten "tenir una fotografia de quins són els factors de risc o les característiques que més poden influenciar la seva aparició", afirma la metgessa. S'ha identificat el ser dona, patir malalties autoimmunitàries prèvies, la fatiga, la taquicàrdia, els ofecs o alteracions neurocognitives i neurosensitives com els aspectes que augmenten la predisposició a desenvolupar covid persistent.

Aquests resultats també han permès concloure la part contrària, és a dir, qui en pateix menys o té més probabilitat de curar-se. El perfil predominant és el d'home amb un nivell sociocultural elevat. A més, destaquen les persones que han estat ingressades a l'UCI, han patit més d'un trastorn cardiovascular, falta de gana o alteracions al gust i l'olfacte.

"Pel fet de ser homes, creiem que pot haver-hi una relació immunitària important o inclús una afectació hormonal", explica Loste. Afegeix que l'escala sociocultural pot ser causada pel fet que al tenir estudis més avançats, poden "destinar més recursos per solucionar els seus problemes". Pel que fa a l'UCI, no poden determinar si es tracta de pacients amb aquest diagnòstic o són seqüeles d'una covid greu, ja que els símptomes són molt similars.

Un tractament futur per combatre els símptomes encara molt llunyà

Al llarg d'aquests dos anys d'investigació, les institucions que l'han encapçalat han pogut constatar que tan sols un 7,6% de les persones amb covid persistent, a les quals se'ls ha fet un seguiment, s'han recuperat, la majoria presentant pocs símptomes. Parlem de vint-i-sis persones recuperades, vint-i-quatre amb un diagnòstic menys simptomàtic. Les dades també indiquen que es van recuperar menys persones durant els primers dos anys de malaltia.

Avui dia, no hi ha un tractament per combatre els símptomes i s'ha de tenir en compte que, tot i els resultats, es tracta d'un "estudi molt descriptiu que ens ajuda a entendre quina pot ser la base de la fisiopatologia", pas clau per saber on i com s'ha d'atacar. Actualment, les pacients afectades són sotmeses a tractaments per pal·liar els símptomes i millorar la qualitat de vida.

Caldrà veure quins seran els propers passos, sobretot els resultats de nous assajos clínics. Per exemple, Loste explica que recentment ha finalitzat un assaig del qual encara no hi ha resultat, però que esperen poder publicar aviat. D'altra banda, estan treballant en la "possibilitat de fer assajos clínics amb antivirals, moduladors o teràpies".

Els orígens de la covid persistent i la lluita per la visibilització de la malaltia

El primer pas per donar el lloc que necessita la covid persistent va ser el projecte científic 'CIBERPOSTCOVID'. La investigació va establir les bases de la malaltia, oficialitzant el terme, indicant la simptomatologia més freqüent, quin impacte té sobre la qualitat de vida de les persones i les condicions del diagnòstic.

En el context pandèmic, l'Hospital Germans Trias de Badalona va crear una unitat per a persones afectades per la malaltia, de la mà de la Fundació Lluita contra la Sida. La intenció va ser oferir respostes a totes aquelles persones amb covid persistent, sobretot per la gran invisibilització que patien. Més tard, va aparèixer la Unitat Funcional de Covid Persistent Pediàtrica, per la gran afluència de pacients amb símptomes similars mesos després de superar-la, especialment infants i joves.

Per mitjà de la interacció a les xarxes, les afectades van començar a compartir experiències, interacció que les va portar a crear un grup de suport, el Col·lectiu d'Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, d'on la Sílvia Soler, també afectada, n'és portaveu. "Sempre és una alegria rebre notícies, perquè això vol dir que s'està investigant i fent recerca i que per algunes persones i col·lectius mèdics la nostra malaltia no està oblidada", constata amb la publicació de l'estudi.

"El que no ens agrada tant és saber que només un tant per cent molt petit de persones amb covid persistent s'acaba curant", conclou. "Confiem que la feina que s'està portant a terme permeti trobar un tractament, però perquè la recerca sigui efectiva s'han de destinar diners i recursos a la investigació", reclamen des del Col·lectiu.

Socialment, Soler destaca que hi ha un fort grau de desconeixença sobre la covid persistent. "Crec que cap organisme de salut de cap país del món ha fet prou incidència en campanyes preventives, un aspecte que hem reclamat moltes vegades", afirma, i afegeix que "si s'hagués fet més incidència, potser la gent hauria estat més prudent. La societat no té clar en què consisteix".

En aquest aspecte, la doctora Loste hi està d’acord. Ella posa el focus en la conscienciació social i la visibilització d'aquesta malaltia, molt "infradiagnosticada i poc coneguda", tenint en compte que qualsevol persona pot desenvolupar-la. "És important que la gent sàpiga que existeix en l'àmbit sanitari i sobretot en els pacients diagnosticats de covid, ja que han de saber que no és normal tenir una persistència", apunta.

El dia a dia de les afectades, una rutina sense certeses

"Els símptomes varien segons la persona, però normalment es pateixen brots cada quinze dies, cada mes, que limiten la vida, no pots preveure més enllà de l'endemà o el mateix dia", explica Soler. Moltes van infectar-se per primera vegada durant la primera onada amb la variant provinent de Wuhan, inclosa ella mateixa, moment en el qual encara no existia la vacuna. Des d'aquell moment, la portaveu en pateix els símptomes, tot i haver-se reinfectat fins a cinc vegades més.

"És difícil de portar, és una malaltia que al principi incapacita físicament i neurològicament, per la boira mental, l'insomni, etcètera. Tens mil coses que no et deixen fer la teva vida diària, ni incorporar-te a la vida laboral ni tenir vida social", destaca. "No saps quan vindrà el brot, no saps quants dies seguits et trobaràs bé entre parèntesis, perquè mai és un bé com abans de contagiar-te, és un estat de bonança", narra la Sílvia.

La situació actual es fa especialment difícil, tenint en compte que la majoria de la població ha eliminat gairebé de forma forçada tot el que va comportar la pandèmia i, per conseqüència, la malaltia. "Amb el pas del temps patim una estigmatització de la malaltia, passem el mateix que la gent que es va infectar de VIH al principi. La gent no els entenia, de nosaltres es pensen que encara estem infectats", argumenta.

Soler ho anomena com a "subpandèmia", una que ha vingut per quedar-se i que, si no es fa res, no marxarà. "Hi ha un problema de salut pública que alhora és un problema social, perquè han estat acomiadats i no poden pagar la hipoteca". Per tant, denuncia que la situació sanitària s'ha extrapolat a altres àmbits i "s'ha d'obrir un passadís social per a les persones que no poden continuar treballant i atenent a les seves famílies". A més, posa èmfasi en el jovent, ja que el diagnòstic pot afectar-los en l'àmbit educatiu.

Al llarg del temps, el Col·lectiu ha anat augmentat, tot i que amb les noves variants hi ha menys afectats gràcies a la vacunació. "Arriba gent infectada el 2021 que s'ha assabentat de la nostra existència i de la seva possible patologia persistent a través dels mitjans o coneguts", explica. En l’actualitat, la xarxa de suport compta amb unes les 1.500 persones.