Enric Canet: «Al teixit associatiu, la gent es mira als ulls»

  • Enric Canet, director del Casal dels Infants del Raval (foto: Toni Galitó)

    Enric Canet, director del Casal dels Infants del Raval (foto: Toni Galitó)

  • Enric Canet a l'Ateneu del Clot, Barcelona (foto: Toni Galitó).

    Enric Canet a l'Ateneu del Clot, Barcelona (foto: Toni Galitó).

  • L'Ateneu del Clot és l'únic amb una ràdio autogestionada (foto: Toni Galitó).

    L'Ateneu del Clot és l'únic amb una ràdio autogestionada (foto: Toni Galitó).

  • Façana de l'Ateneu del Clot (foto: Toni Galitó).

    Façana de l'Ateneu del Clot (foto: Toni Galitó).

Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants per a l'acció social als barris, apel·la a la proximitat personal que proporciona la convivència i participació comunitària que es viu als ateneus.

Què és el Casal dels Infants?

Som una associació nascuda al i per al barri l’any 1983, amb la voluntat d’ajudar la infància. Sobretot, és una entitat de transformació social. El Casal ha evolucionat i hem tornat als seus orígens, a ser una entitat de territori que, a partir del barri, construeix comunitat. 

Quines peculiaritats té l’associacionisme cultural català?

Al teixit associatiu, la gent es mira als ulls. A l’ateneu, tant hi fa els teus orígens, ets de l’ateneu. Es trenquen fronteres. Com en els castellers, tothom fa pinya i l’important és mirar al capdamunt, on són els febles, els petits.

I de què peca?

El teixit associatiu català peca de duplicar centres culturals, ateneus, corals, esplais, colles castelleres, etc. en un mateix territori. Però això no té per què ser un inconvenient. De fet, el sector és ple de persones que estan a tot arreu i que fan de nus d’unió d’aquest ordit que es crea perquè comparteix espais socials: són nodes associatius, podríem definir.

Quina és la funció, a parer teu, dels ateneus?

Transformar la societat a partir del teixit comunitari. Les entitats de l’àmbit cultural i social han de treballar des de la generositat i des de la humilitat. I ho han de fer generant mecanismes afectius i efectius de participació.

«Epigenètica associativa: els càrrecs o la implicació passen de pares a fills, es mamen»

Quins tipus de participació hi trobem?

La participació en els ateneus pot ser més o menys activa. La implicació és tan vàlida dels socis que assisteixen a actes, com dels socis que els organitzen. Existeix un fenomen curiós al sector: l’epigenètica. Els càrrecs o la implicació dins de l’associacionisme passen de pares a fills, es mamen.

Així, l’associacionisme permet la proximitat?

Sí. Però a Catalunya encara ens falta treballar més el veïnatge i el comerç de proximitat. Entitats com els ateneus són molt més conscients de les crisis socials i econòmiques que Benestar Social, perquè viuen els problemes de les persones de prop. El veí sap què passa a la porta del costat. I el comerciant del barri sap qui i què li compra. Els ateneus aprofiten la proximitat, tot i que no suficientment, però sí que hi arriben més que qualsevol administració.

«Els ateneus s’haurien de promoure com a espais de diversitat»

Els ateneus són una porta d’entrada a la integració social de persones amb risc d’exclusió social?

Els nouvinguts, per exemple, inicialment s’agrupen en associacions vinculades als seus orígens i/o interessos, com fem tots els ciutadans. I el que aniria bé és que es pogués connectar amb aquestes associacions perquè hi hagués una veritable interrelació en la diversitat i crear un sentiment de pertinença desacomplexat. Els ateneus s’haurien de promoure com a espais de diversitat. 

«La xarxa de solidaritat que es crea als ateneus difícilment genera desigualtats»

Quins mecanismes posen les entitats a l’abast de les relacions ciutadanes?

Qualsevol persona té la capacitat per transformar la realitat. La meva estratègia és buscar la persona amb més sensibilitat social perquè ocupi el lloc més elevat de responsabilitat en entitats i empreses. La xarxa de solidaritat que es crea als ateneus difícilment genera desigualtats.

Quins reptes té l’associacionisme?

Les entitats culturals i socials són privades amb una funció pública. Perquè fan un servei universal. Així és que hem de canviar el paradigma segons el qual l’Administració s’encarrega del que és públic i, les entitats, del que és privat. I la cultura de les subvencions sovint propicia una lluita entre entitats, en comptes de compartir projectes. Cal pensar com s’estructuraria el país si l’administració s’encarregués de vetllar per la universalitat i el rigor professional. Sense caure en assistencialismes, sinó en direcció a la igualtat. I només ho aconseguirà treballant en xarxa i facilitant que el teixit s’implanti als territoris.

«Al final, totes les entitats han de ser comunitàries. (...) Cal esvair fronteres i que desaparegui el “nosaltres” i el “vosaltres”»

Voluntariat i associacionisme són les dues cares d'una mateixa moneda?

Hem caigut en un error classificant el voluntariat en social, cultural, comunitari, cooperatiu... Al final, totes les entitats han de ser comunitàries. En tot cas, cadascuna, a través del seu àmbit de treball. Crec que són bàsiques la permeabilitat i transparència de les associacions amb l’entorn. Les entitats han de penetrar a la comunitat i la comunitat a les entitats. L’ateneu ha de participar en la festa major, a les manifestacions del barri, a les dinàmiques veïnals. Alhora que l’entorn ha de poder interpel·lar l’ateneu. I l’entitat ha d’escoltar. Cal esvair fronteres i que desaparegui el «nosaltres» i el «vosaltres». I torno a l’inici: tota la comunitat és responsable de l’educació dels infants.

*Aquesta entrevista és un extracte de l'article publicat a la revista Ateneus (juny 2016).

Afegeix un comentari nou