Sant Joan i la Flama eterna del Canigó

Federació Ateneus de Catalunya
Autor/a: 
Oriol Jordan
El repartiment de la Flama del Canigó  Font: Òmnium
El repartiment de la Flama del Canigó
La foguera permanent del Canigó, que es renova amb la flama eterna que es conserva des de 1966 al Castellet de Perpinyà Font: FEEC
La foguera permanent del Canigó, que es renova amb la flama eterna que es conserva des de 1966 al Castellet de Perpinyà

Sant Joan i la Flama eterna del Canigó

Autor/a: 
Oriol Jordan
Federació Ateneus de Catalunya

Resum: 

El Castellet de Perpinyà guarda el foc del Canigó durant tot l'any fins que el 22 de juny els més joves renoven la foguera de la muntanya mítica amb aquest foc i a mitjanit es distribueix per tots els Països Catalans.

“Entre les dues Mares de Déu, ni planteu ni conreeu“. Aquesta és la premissa popular mitjançant la qual es defineix el període que tot just hem encetat: l’estiu. Això ens recorda que aquest cap de setmana ens trobarem de pet amb una de les festivitats més nostrades de tot el calendari de tradicions català: la Festa de Sant Joan (la revetlla que se celebra en vigília d’aquest Sant, el 23), o la Festa Nacional dels Països Catalans (el mateix deia de Sant Joan, el 24).

L’origen

Com és sabut, el 23 de juny és el dia amb més hores diürnes de l’any (el sol es troba en el punt més alt del zenit i és més visible per un espai de temps més gran). De fet, les civilitzacions antigues, el que feien era celebrar el solstici d’estiu. Els romans aprofitaven per anar al camp i recollir el gram negre, és a dir, la ‘verbena’ (nom que en castellà ja ens recorda a la revetlla), que es creia que portava ventures i riqueses, com tantes altres herbes que cobraven valors extraordinaris aquella nit.

La festa, com la gran majoria de festes que formen el nostre costumari, tal i com definia Joan Amades a l’enciclopèdia ‘Costumari català’, té uns orígens religiosos. Joan (solstici d’estiu) és el cosí de Jesús (solstici d’hivern). Fins i tot la saviesa popular pregona una oposició entre els dos extrems en tots els aspectes de la vida: “Qui riu per Sant Joan, plora per Nadal”.

El foc, el gran protagonista entra en escena

D’entre tots els elements de la nit de Sant Joan en destaquen principalment dos: el foc i l’amor esclatant (que té l’origen en les ordalies amoroses). El foc és un element central de la cultura catalana, i les fogueres que es fan arreu dels Països Catalans la nit de Sant Joan en són una bona mostra. Arreu del país, el fenomen de les fogueres es viu diferentment, però és comú que les famílies acostumin a captar llenya i/o cremar-hi fustes o mobles vells. Tanmateix, la tradició marca amb claredat que qui salta una foguera pel davant, té la salut assegurada durant un any.

Salts, danses, rituals, purificacions de l’ànima, aparellaments... al foc se li atribueixen molts poders des de la cultura popular, així que no és estrany que aquesta sigui una de les nits més esperades de l’any. Però hi ha una tradició relativament recent que s’ha estès per sobre de totes, com és la baixada de la Flama del Canigó, de la que a Xarxanet en vam parlar fa uns mesos amb l’Enric Figueres, que ens va explicar com es duia a terme el cerimonial a Lleida

L’aventura de la Flama del Canigó

L’origen de la festivitat (una de les diverses que existeixen al Principat, com són les falles, que se celebren aquests dies també sobretot als Pirineus), es remunta al 1955 en una de les fogueres de Sant Joan.

Francesc Pujada, veí d’Arles (al Vallespir nord català), el reconegut poeta dosriuenc Esteve Albert i el folklorista nord català Josep Deloncle van decidir fer la foguera de Sant Joan al capdamunt de la muntanya del Canigó (2.784m), inspirats pel poema del mateix nom de Jacint Verdaguer, i repartir-la per tots els Països Catalans, perquè tothom encengués la foguera del seu poble amb la mateixa flama.

La idea es va estendre per la Catalunya Nord, i el 1966 traspassava la frontera política del sud i arribava a Vic. La dictadura franquista no va evitar que el fenomen s’escampés per tot el territori català, malgrat que sovint va haver-ho de fer en la clandestinitat. Actualment és Òmnium qui vetlla aquesta tradició, i l’arribada de la flama distribuïda entre una cadena de gent que la va escampant per tot el territori (com si fos la torxa de les Olimpíades), suposa un esclat de cultura popular arreu on arriba, amb la participació de gegants, bèsties de foc...

La flama eterna

El Castellet de Perpinyà alberga de manera permanent i des de 1966 la Flama del Canigó. Això vol dir que el foc no s’apaga durant l’any i el que es fa a la muntanya nord catalana és anar a renovar la foguera amb aquest foc, que el Cercle de Joves de Perpinyà hi transporta cada 22 de juny. A la mitjanit, el foc es reparteix entre els assistents, prèviament organitzats, i aquests s’encarreguen de distribuir la flama per tot el territori perquè durant el 23 de juny vagi arribant al màxim nombre de poblacions dels Països Catalans.

Afegeix un comentari nou