Sant Joan i la Flama eterna del Canigó

“Entre les dues Mares de Déu, ni planteu ni conreeu“. Aquesta és la premissa popular mitjançant la qual es defineix l'estiu. L'inici d'aquesta època de l'any també està marcat per aquest imaginari tan típic del país en què paganisme i cristianisme es confonen. És una de les festivitats més nostrades de tot el calendari de tradicions català: la Festa de Sant Joan (la revetlla que se celebra en vigília d’aquest Sant, el 23), o la Festa Nacional dels Països Catalans (el mateix dia de Sant Joan, el 24).

L’origen

Com és sabut, el 23 de juny és el dia amb més hores diürnes de l’any (el sol es troba en el punt més alt del zenit i és més visible per un espai de temps més gran). De fet, les civilitzacions antigues, el que feien era celebrar el solstici d’estiu. Els romans aprofitaven per anar al camp i recollir el gram negre, és a dir, la ‘verbena’ (nom que en castellà ja ens recorda a la revetlla), que es creia que portava ventures i riqueses, com tantes altres herbes que cobraven valors extraordinaris aquella nit.

La festa, com la gran majoria de festes que formen el nostre costumari, tal i com definia Joan Amades a l’enciclopèdia ‘Costumari català’, té uns orígens religiosos. Joan (solstici d’estiu) és el cosí de Jesús (solstici d’hivern). Fins i tot la saviesa popular pregona una oposició entre els dos extrems en tots els aspectes de la vida: “Qui riu per Sant Joan, plora per Nadal”.

El foc, el gran protagonista

D’entre tots els elements de la nit de Sant Joan es destaquen principalment dos: el foc i l’amor esclatant (que té l’origen en les ordalies amoroses). El foc és un element central de la cultura catalana, i les fogueres que es fan arreu dels Països Catalans la nit de Sant Joan en són una bona mostra. Arreu del país, el fenomen de les fogueres es viu de forma diferent, però és comú que les famílies acostumin a captar llenya i/o cremar-hi fustes o mobles vells. Tanmateix, la tradició marca amb claredat que qui salta una foguera pel davant, té la salut assegurada durant un any.

Salts, danses, rituals, purificacions de l’ànima, aparellaments... al foc se li atribueixen molts poders des de la cultura popular, així que no és estrany que aquesta sigui una de les nits més esperades de l’any. Però hi ha una tradició relativament recent que s’ha estès per sobre de totes, com és la baixada de la Flama del Canigó, de la que a Xarxanet se'n parlar fa un temps amb l’Enric Figueres, que va explicar com es duia a terme el cerimonial a Lleida

L’aventura de la Flama del Canigó

L’origen de la festivitat es remunta al 1955 en una de les fogueres de Sant Joan. Francesc Pujada, veí d’Arles (al Vallespir nord català), el reconegut poeta dosriuenc Esteve Albert i el folklorista nord català Josep Deloncle van decidir fer la foguera de Sant Joan al capdamunt de la muntanya del Canigó (2.784m), inspirats pel poema del mateix nom de Jacint Verdaguer, i repartir-la per tots els Països Catalans, perquè tothom encengués la foguera del seu poble amb la mateixa flama.

La idea es va estendre per la Catalunya Nord, i el 1966 traspassava la frontera política del sud i arribava a Vic. La dictadura franquista no va evitar que el fenomen s’escampés per tot el territori català, malgrat que sovint va haver-ho de fer en la clandestinitat. Actualment és Òmnium qui vetlla aquesta tradició, i l’arribada de la flama distribuïda entre una cadena de gent que la va escampant per tot el territori (com si fos la torxa de les Olimpíades), suposa un esclat de cultura popular arreu on arriba, amb la participació de gegants, bèsties de foc...

La flama eterna

El Castellet de Perpinyà alberga de manera permanent i des de 1966 la Flama del Canigó. Això vol dir que el foc no s’apaga durant l’any i el que es fa a la muntanya nord catalana és anar a renovar la foguera amb aquest foc, que el Cercle de Joves de Perpinyà hi transporta cada 22 de juny. A la mitjanit, el foc es reparteix entre els assistents, prèviament organitzats, i aquests s’encarreguen de distribuir la flama per tot el territori perquè durant el 23 de juny vagi arribant al màxim nombre de poblacions dels Països Catalans.