Tecnopolítica és un col·lectiu i una unitat d'investigació del grup Communication Networks and Social Change adscrit al Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya que treballa al voltant de la reflexió sobre els encreuaments entre la tecnologia i el context sociopolític.

Antonio Calleja n’és el cofundador i el coordinador, i en aquesta entrevista defineix detalladament els drets digitals, la seva vinculació amb els drets humans, i les formes en què societat i espai digital interactuen i s’influeixen. , a més de co-fundador del col·lectiu Tecnopolítica.

A ‘Tecnopolítica’ us definiu com un grup situat entre l’acadèmia i els moviments socials. Què vol dir això?

Tecnopolítica és, per un costat, un col·lectiu i, per altre, una unitat d’investigació associada al grup ‘Communication Networks and Social Change del IN3 de la UOC’. Des de la seva constitució, ha estat lligada, directa o indirectament, a diferents espais, moviments, projectes o col·lectius socials.

Des de projectes d’investigació activista al voltant del 15M, en els seus primers anys, fins a d’altres d’i+d+o com Decidim o Datapolitik, en dates més recents. La nostra feina transita diverses fronteres: entre acadèmia i moviments, entre investigació i acció, o entre tecnologia, política i societat.

Què són els drets digitals?

En un treball que vam realitzar l'any passat apuntem que els drets digitals són una actualització dels marcs de drets humans i fonamentals en connexió amb les tecnologies i societats digitals. Potser per la seva novetat, els llistats de drets digitals són diversos. Conceptualment, hi ha tres grups de drets en aquest àmbit. Primer, aquells que podrien denominar-se ‘drets en l'àmbit digital’, és a dir, drets previs que es traslladen a l'àmbit digital, una cosa que, a vegades, dona lloc a alteracions en la seva materialització. En segon lloc, estan els drets pròpiament digitals o ‘drets tecnològics’, orientats a definir les relacions de persones o col·lectius amb noves realitats com l'internet, les dades digitals, o els sistemes d'intel·ligència artificial.

Finalment, estarien els ‘drets afectats per l'esfera digital’, que en aquest cas no resulten tant de la traducció de drets previs a l'àmbit digital sinó de l'impacte de les tecnologies digitals sobre drets preexistents. Un cas paradigmàtic del primer grup seria el dret a la privacitat o la llibertat d'expressió en línia; exemple del segon serien el dret a la connectivitat digital, a una internet neutral o al control sobre les dades digitals; finalment, una il·lustració del tercer grup seria el dret a un treball digne, creixentment amenaçat per les formes hegemòniques de digitalització.

Els drets digitals són drets humans? Es respecten com a tal? Què ho dificulta? Els obstacles són estructurals o sistèmics?

A diferents fòrums, inclosa l'ONU, els drets digitals estan avui en procés de ser reconeguts formalment com un nou conjunt de drets humans. A la Unió Europea ja hi ha drets com el dret a la connectivitat digital que operen com a drets fonamentals, és a dir, estan reconeguts en el marc legal europeu i, progressivament, es van incorporant a les regulacions d'un nombre creixent de països de la Unió. Sobre si es respecten, el cas europeu es caracteritza per un cert garantisme (defectuós però avançat en relació a altres països com els EUA o la Xina) en relació amb la seva ciutadania. Tanmateix, aquests mateixos drets no es respecten a les fronteres de la Unió (i en el seu interior) en el cas de les persones migrants no regularitzades.

Hi ha diverses dificultats perquè el reconeixement dels drets digitals sigui efectiu. Primer, aquest reconeixement s'enfronta als límits de molts altres drets humans, per raons com la indiferència dels governs al poder d'actors econòmics, polítics, militars, etc. Més enllà, en l'àmbit digital operen factors específics, com ara el rol de les Big Tech, habitualment radicades en països amb regulacions insuficients i amb ambicions geopolítiques i econòmiques que s’imposen al respecte als drets digitals. D'altra banda, està la novetat d'algunes de les realitats a regular en relació amb el digital, així com les dificultats o lentitud en el desenvolupament de marcs jurídics i institucionals, i la seva aplicació.

Quins reptes té la societat democràtica en matèria de drets digitals davant els nous desenvolupaments tecnològics en xarxa?

Bona part dels drets humans, siguin estrictament digitals o no, es veuen afectats, de diferents maneres, per l'emergència d'aquestes tecnologies, per la qual cosa els reptes són nombrosos. Tres d'ells són la difusió d'una cultura digital crítica, la protecció de drets fonamentals com la privacitat o el dret a una informació veraç, i l'articulació de mecanismes eficaços de control democràtic (en termes de disseny, governança, operació, etc.) d'aquests nous sistemes.

Els drets digitals tenen un biaix colonialista, occidentalista o del nord global?

En això els drets digitals no es distingeixen massa del marc general dels drets humans. Són hereus d'una certa tradició de pensament, processos geopolítics, dinàmiques econòmiques i formes institucionals a escala global que han anat de bracet del colonialisme, l'imperialisme i l'hegemonia occidentals. La primacia dels EUA en l'àmbit tecnològic reforça alguns d'aquests biaixos i funcions hegemonitzadores.

El dret a no ser digital és un dret digital?

Principis com el dret a la desconnexió, el dret a l'oblit o a la privacitat en l'àmbit digital estan inclosos en bona part de les propostes de llistats de drets digitals, siguin humans o fonamentals, que han sorgit en els últims anys. La profunditat, sistematicitat o implementació dels mateixos és una altra qüestió.

Una de les bases del funcionament de les xarxes socials són els algoritmes adaptatius. Això respecta els drets digitals i humans de les persones usuàries?

Les recerques sobre aquest tema mostren que el funcionament de les xarxes socials comercials majoritàries, de Facebook a Whatsapp, infringeix, permet o afavoreix la infracció de diferents drets humans digitals. Bona part del model de negoci de les empreses darrere de les xarxes socials comercials majoritàries es basa en la venda de serveis a tercers (per exemple, serveis de publicitat) recolzats en processos de gestió de l'atenció de les persones usuàries i l'extracció, el processament i ús de les seves dades.

Això afecta al nucli dels drets que van de la privacitat al dret a la informació o fins i tot la llibertat. Xarxes socials alternatives, com Mastodon o Signal, tracten de respectar aquests drets, si bé afronten diferents problemes en aquest sentit. Per exemple, el caràcter descentralitzat i els recursos limitats dels nodes i subxarxes de Mastodon dificulten la garantia del respecte a alguns drets digitals. En qualsevol cas, són xarxes amb vocació marcadament més garant de drets que les hegemòniques.

Com reprodueixen les xarxes socials i els seus algoritmes les dinàmiques opressives de la societat?

Ho fan de diverses formes, entre les quals destaquen el procés de disseny d'aquests algoritmes i la seva operació. En primer lloc, el disseny de molts d'aquests algoritmes exclou valors i consideracions no alineats amb la maximització del benefici de les corporacions que els desenvolupen. A més, els perfils involucrats en el procés de desenvolupament solen ser persones de gènere masculí, formació exclusiva en enginyeria o ciències matemàtiques, sense formació específica (o, a vegades, interès) en les dimensions socials, culturals, polítiques, etc. lligades a l'operació d'aquests algorismes. Això fa que l'impuls de principis com la igualtat, la inclusió o la justícia social no operin com a pràctica ni com a objectiu clau en el procés de disseny.

En segon lloc, està l'operació d'aquests algoritmes. En aquest pla podem apuntar la seva coneguda influència sobre les percepcions i opinions personals i col·lectives. Les xarxes faciliten l'exposició d'uns certs grups de persones a continguts fortament masclistes, xenòfobs, i, més en general, extremistes, que sovint mobilitzen l'interès, l'atenció i les reaccions tant dels seus defensors com dels seus detractors (el que, com comentàvem, generen ingressos a les plataformes).

La famosa radicalització.

Sí. Aquestes mateixes xarxes proveeixen als qui comencen a combregar o ja combreguen amb aquestes posicions de continguts i comunitats, que es veuen d'aquesta manera legitimades, reforçades i ampliades. A més, estudis recents suggereixen que l'exposició a posicions oposades a les pròpies a través de xarxes socials (més encara quan es té accés, al mateix temps, a les esmentades comunitats afins) poden afavorir la radicalització de la persona en qüestió. Més enllà, les xarxes també faciliten el pas a l'acció i l'exercici de diferents formes de violència (digital o física, però mediada digitalment), que van de l'agressió verbal (emparada en l'anonimat) o el control sobre la parella (gràcies a les possibilitats de vigilància en línia) a la mobilització xenòfoba (com va ocórrer amb la població Rohinyá a Myanmar).

Dit tot això, lluny de caure en una sort de netofobia o tecnofobia, és important subratllar, d'una banda, que molts d'aquests processos precedeixen i excedeixen a l'existència d'aquestes xarxes i, per un altre, que també es donen iniciatives i estratègies contrahegemóniques fins i tot en les xarxes comercials majoritàries i, sobretot, en les alternatives (xarxes no datificadores, desmercantilitzades, amb disseny lliure i just…).

Simona Levi, de Xnet, va comentar en una entrevista a Xarxanet que les persones avui són més clientes captives que usuàries del digital. Què en penses? La persona és usuària o producte de les xarxes socials? Com encaixa això amb els drets digitals?

Recentment un article apuntava que la paraula "user" té avui dos usos freqüents en el món angloparlant: serveix, d'una banda, per a referir-se a les persones usuàries de tecnologia i, per una altra, a les persones consumidores de drogues. Les formes d'addicció alimentades per les plataformes digitals comercials, dels sistemes de notificacions a la priorització de contingut impactant o acte-confirmatori, són una manera clau de captació.

A més, multitud d'activitats quotidianes en les societats contemporànies depenen d'aquestes plataformes (p. ex.: usar Google o Microsoft en l'àmbit laboral o el formatiu és obligatori per a milions de persones a tot el món, per decisió empresarial o institucional); això fa que, efectivament, la metàfora de la captivitat o la servitud voluntària sigui tan adequada com la del consum o la de l'ús a l'hora de pensar la nostra relació amb aquestes plataformes digitals. Com venim comentant, un dels pilars de l'economia de les xarxes socials actuals és la venda de serveis a tercers basats en la gestió de l'atenció i les dades de les persones usuàries, la qual cosa ens converteix, bé en productes, bé en recursos clau en la generació d'aquests productes i serveis.

Com sensibilitzar la ciutadania dels seus drets digitals? Com fer-la titular d’aquests drets quan les pròpies plataformes ho dificulten?

Pel que fa a la sensibilització, l'estratègia ha de ser multisectorial i multi-modal. Per posar un exemple, el treball en l'àmbit educatiu i formatiu és clau: escoles, centres cívics o biblioteques han de ser espais on es garanteixi no sols l'accés i l'alfabetització digital sinó també una visió informada, empoderada i crítica sobre les tecnologies i la seva relació amb la societat actual. La incorporació d'aquestes problemàtiques per part d'organitzacions del tercer sector i els moviments socials, en formes que van de l'ús intern de FLOSS (com s'ha promogut dins de la XES) a la intervenció pública entorn d'aquests assumptes, és també important.

Quant a les plataformes, un primer pas és la regulació des del públic, que faci efectius aquests drets (per exemple, exigint incorporar informació obligatòria a les mateixes plataformes sobre els riscos de l'ús d'aquests serveis digitals, com s'ha fet amb el tabac o l'alcohol). Molt més important, a mitjà i llarg termini, serà el suport per part de les institucions públiques, a escala estatal i internacional, bé a tecnologies i plataformes alternatives existents, o bé la seva construcció des de zero. Aquestes plataformes i tecnologies haurien d'incorporar altres pràctiques, relats i sensibilitats.