Avions C-17 de l’exèrcit dels Estats Units, drons aquàtics d’última generació amb capacitat per submergir-se a sis mil metres de profunditat, avions de patrulla, vaixells de superfície equipats amb metges especialitzats en medicina de busseig, robots submarins, boies de sonar, helicòpters i equips de suport. Tot plegat forma part de l’impressionant dispositiu que es va desplegar a l’Atlàntic nord per rescatar el Titan, el famós submarí turístic de l’empresa OceanGate Expeditions dissenyat per explorar les ruïnes del naufragi del Titanic.

En la recerca s’hi van involucrar diversos països del món i s’hi van invertir multitud de recursos públics i privats, un operatiu que els experts han pressupostat en més de sis mil milions d’euros. Més enllà dels mitjans que s’hi van abocar, el desplegament per localitzar el submarí desaparegut va ser objecte d’una cobertura mediàtica frenètica i massiva que va enganxar el món sencer.

El trist desenllaç és de sobra conegut per tothom: els cinc tripulants, que havien pagat uns 250.000 dòlars cadascun per viure aquesta aventura, que va acabar resultant en una trampa mortal, van morir a causa de la implosió catastròfica de la nau mentre descendia cap a les restes del Titanic.

Aquest desplegament gegantesc, tant pel que fa a mitjans com pel que fa a seguiment mediàtic, contrasta amb l'escassetat de recursos i la minsa cobertura que es destinen a operacions de rescat amb centenars de vides en joc. És la trista realitat que viuen milers de persones migrants que cada dia es llancen al mar, fugint la guerra i la misèria per cercar un futur millor, en travessies que massa sovint acaben en tragèdia enmig d’una indiferència gairebé generalitzada.

Sense anar més lluny, la recerca desesperada del submarí del Titanic ha coincidit en el temps amb el dramàtic naufragi a cinquanta milles de la costa grega del vaixell pesquer Adriana, que va partir de Líbia i duia a bord més de set-centes persones migrants. Un viatge que va acabar amb almenys vuitanta-una persones mortes i més de mig centenar de desaparegudes.

La diferència pel que fa a la cobertura mediàtica entre ambdós successos ha generat infinitat de comentaris i ha despertat moltes crítiques, com la de l’expresident estatunidenc, Barack Obama, qui ha qualificat d’”insostenible” la comparació entre l’atenció que ha rebut el naufragi de l’Adriana i la desaparició del Titan.

Polítiques migratòries que estan lluny de garantir el dret a la vida

Amb relació a aquest contrast i a l’enorme dimensió mediàtica que ha concentrat el rescat del submarí Titan, el David Minoves, director del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, valora “molt negativament” que s’hagi donat “una importància de recursos econòmics, humans i mediàtics tan gran a un fet que, al cap i a la fi, no deixa de ser un viatge de plaer per fer-se fotografies i selfies al costat de les restes del Titanic”, en comparació amb un viatge, el de l’Adriana, “en què viatjaven persones que van arriscar les seves vides per força, pagant, en proporció, una quantitat de diners a les màfies que organitzen aquesta mena de travessies molt més elevada i més costosa per a elles que per a les persones que viatjaven al submarí”.

Amb tot, Minoves deixa clar que es tracta de situacions diferents, però pel que fa als recursos econòmics i humans destinats a cadascuna de les dues situacions, posa el focus no tant en la quantitat sinó per a què serveixen aquests recursos, sobretot en el cas del salvament de persones migrants que travessen la Mediterrània.

“Per al salvament s’hi destinen pocs recursos i provenen de Frontex, l’agència europea que hauria de vetllar per garantir unes fronteres segures i assegurar el dret a la vida i que, ans al contrari, aboca els seus recursos i aplica una política de contenció que té per objectiu blindar les fronteres europees i impedir l’arribada de persones refugiades i sol·licitants d’asil, com han denunciat repetidament institucions, organismes i entitats”, afirma el director del Fons Català.

En la mateixa línia, l’Adrián Vives, coordinador d’incidència política i participació social de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR), assegura que “les polítiques migratòries de mort de la Unió Europea (UE) realment pretenen que les persones migrants que s’embarquen en aquests viatges no puguin o tinguin dificultats per sortir dels seus països, per arribar a territori europeu i, en cas que hi arribin, no s’hi puguin quedar i se les deporti”. Per això, segons ell, “no és estrany que no es despleguin tots els mitjans per rescatar aquestes persones”.

Per a Minoves, aquesta manca de vies segures i legals per cercar refugi genera l’existència de rutes de fugida mortíferes, espais on es vulneren els drets humans i es menysté la vida, i, per tant, obliguen a milers de persones a arriscar les seves vides. Això és, en bona part, conseqüència d’unes polítiques migratòries i actuacions dels estats i les autoritats que “haurien de garantir el dret a la vida i no posar-lo en perill, com està passant actualment”, lamenta.

El tractament dels mitjans o com deshumanitzar la migració

Si parlem des del punt de vista de la cobertura mediàtica i la reacció de la societat, el contrast també ha estat sagnant. L’operatiu de rescat del submarí turístic ha esborrat del focus mediàtic la tragèdia de l’Adriana, que els mitjans de comunicació simplement han tractat com un més dels milers de naufragis d’embarcacions plenes de persones refugiades que es produeixen cada any a les rutes migratòries.

Aquesta desatenció generalitzada, vorejant la indiferència, obeeix a una sèrie de factors que venen de lluny i que es poden resumir en un concepte: la deshumanització que pateixen les persones migrants i refugiades. “Arrosseguem polítiques migratòries que produeixen morts des de fa quaranta anys i, en certa manera, això ha provocat que la societat hagi normalitzat aquestes morts”, explica Vives.

El coordinador del CCAR també assenyala el paper dels mitjans de comunicació, que no fan més que “reproduir sempre les mateixes imatges de persones en situacions de molta vulnerabilitat i que, després de tants anys, han aconseguit anestesiar-nos i insensibilitzar-nos davant la mort de certes persones que provenen de determinats països, que són migrants i refugiades”.

Hi està d’acord Minoves, qui també posa sobre la taula el racisme estructural que encara impregna bona part de la societat i que es tradueix en el prisma que apliquen els mitjans de comunicació. El director del Fons Català adverteix l’evident diferència de tracte que reben les persones refugiades d’Ucraïna i les del Sudan o aquelles que s’embarquen en travessies per arribar a Europa.

“De les persones procedents d’Ucraïna se n’han fet infinitat de reportatges, hem conegut les seves històries humanes i hem empatitzat amb elles, mentre que les que provenen de l’Àfrica o moren al mar Mediterrani només són notícia quan moren i no en tenim més informació que una xifra”, afirma Minoves.

El mateix ha passat amb els tripulants del Titan, de qui hem conegut els seus noms i cognoms, les seves històries de vida, les seves fortunes i, inclús, tots els aspectes tècnics del submarí en què viatjaven. “Això mai ho hem vist en referència a un vaixell o una pastera que s’ha enfonsat al mig de la Mediterrània”, afegeix.

Més enllà d’això, en la deshumanització de les persones que migrants també hi contribueix decisivament com tracten els grans mitjans de comunicació el fet migratori, que està lluny de ser un enfocament des del prisma dels drets humans. Així, per exemple, en comptades ocasions es remarca que les persones migrants i refugiades són subjectes de drets i que els estats tenen unes obligacions i unes responsabilitats envers elles.

“Al contrari”, sosté l’Adrián Vives, “com a molt es parla de la migració com una qüestió utilitarista, com quan es diu que els migrants venen a pagar-nos les pensions o s’apunta a la baixa natalitat dels països europeus; quan no es parla directament en termes racistes i s’empren conceptes com la invasió o es demana que es deporti aquestes persones als seus països d’origen”.

En definitiva, tot aquest conjunt de factors, arrelats des de fa molts anys i que han calat a l’imaginari social, hagin acabat resultant en la deshumanització de les persones migrants i provoquin indiferència, naufragi rere naufragi. “Deshumanització vol dir exactament això, que hi ha persones que estan per sota d’altres, que la seva vida no val el mateix i, per tant, no s’hagin de desplegar els mateixos mitjans per rescatar-les”, rebla el membre del CCAR.