La història de la cooperació i la solidaritat catalana al Líban es remunta a més de quaranta anys enrere i s’ha materialitzat en nombrosos projectes i actuacions d’emergència, per exemple després de la guerra civil que va afectar el país de l’Orient Mitjà i que va finalitzar el 1990, entre altres. Una de les peces clau d’aquesta cooperació és l’Associació Catalunya-Líban, que des de fa anys treballa per impulsar projectes de cooperació al país, especialment en l’àmbit sanitari i de drets humans i de les dones.

Actualment, el Líban viu els seus pitjors dies, immers en una crisi multidimensional de la qual no s’albira una sortida. A tall d’exemple, el Banc Mundial qualifica la crisi econòmica que viu el país dels cedres com una de les tres pitjors a escala global des del 1850.

En aquest context, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR organitzen les jornades ‘Líban: crisi i esperança’, que se celebren el 14 i 15 de març a la seu de l’IEMed (c. de Girona 20, Barcelona), amb representants de la política i l’activisme social del país, així com amb persones i entitats que formen part de projectes de solidaritat i cooperació que es desenvolupen entre Catalunya i el Líban. Parlem de la difícil situació del país amb el Ghassan Saliba, president de l’Associació Catalunya-Líban.

Què està passant al Líban?

La situació crítica que travessa el Líban ve de lluny, però des del 2019 el país viu immers en una profunda crisi econòmica, social, financera i política. Parlem de la crisi d’un model econòmic basat en un capitalisme salvatge, amb una greu manca de liquiditat, tant pel que fa a l’Estat com als bancs, que ha provocat que la majoria de les persones hagin perdut els seus estalvis o no hi puguin accedir.

A més, la lliura libanesa s’ha devaluat de manera brutal: el 2019 un euro equivalia a unes 1.700 lliures, mentre que actualment ja està en unes 90.000. Al mateix temps, hi ha una gran pèrdua de poder adquisitiu de la població i el salari mitjà, que el 2019 rondava els mil euros, ara ni tan sols arriba als vuitanta euros. Tot plegat fa que prop del 80% de la població visqui per sota del llindar de la pobresa.

Una situació que s’agreuja per la paràlisi política que viu el país.

Sí, ara mateix es pot dir que estem en una mena d’impàs. Des de les últimes eleccions, fa vuit mesos, estem amb un govern en funcions. Ara bé, la crisi és molt més profunda que el fet que tinguem o no president. Parlem d’una crisi del sistema, del règim confessional que domina el país. Aquest sistema de repartiment confessional, que està des del 1943, estableix, a través d’un pacte no escrit, la divisió del poder a les institucions entre les diferents confessions que hi ha al Líban.

El més greu de tot plegat és que aquesta classe política confessional és profundament corrupta. El Líban, des del final de la guerra civil el 1990, ha rebut molts diners de fora del país i tots han desaparegut arran de la corrupció. Ni s’han fet infraestructures, ni s’han creat polítiques socials, ni s’ha invertit en una sanitat i una educació fortes… Ara, amb la crisi, tot això s’està pagant. No hi ha polítiques públiques, no hi ha res, ni tan sols el subministrament elèctric funciona.

"La classe política confessional que domina el Líban és profundament corrupta i ha dut el país a la crisi que viu actualment"

Les classes populars del Líban són les principals víctimes d’un model econòmic fallit.

Es tracta d’un model de capitalisme salvatge, neoliberal a ultrança, en què el pes del poder bancari i financer, que alhora està molt vinculat al polític, és molt gran. Aquest model ha liquidat tot el sector productiu del país, la indústria, l’agricultura… Va arribar un moment en què el sistema bancari permetia obtenir uns rendiments sobre els dipòsits de fins al 20%, i les inversions van quedar paralitzades perquè la gent que ho podia fer preferia deixar els diners en dipòsits i no arriscar-los.

Com ho viuen aquestes classes populars?

L’Estat està desaparegut i la gent, per força, està constantment pendent del canvi del dòlar. L’economia ha entrat en una fase de ‘dolarització’, els supermercats, per exemple, ja posen els preus en dòlars i hi ha una pantalla que informa del canvi a la lliura libanesa. Et pots imaginar com està un país que perd la seva moneda nacional.

Tot plegat es va manifestar en un gran esclat social l’octubre del 2019, en què s’ha traduït?

Nosaltres creiem que l’única sortida a la profunda crisi del Líban vindrà d’una alternativa política democràtica i laica. I aquesta alternativa, malgrat la revolta de l’octubre del 2019, encara no s’ha arribat a consolidar ni s’ha modificat la correlació de forces amb els partits confessionals.

El sistema polític actual del país segresta aquestes aspiracions?

Sí, hi ha diferents factors que limiten la possibilitat d’èxit d’aquesta alternativa. Creiem que cal un front de salvació nacional ampli, amb aspiracions democràtiques i laiques, que estableixi un nou model econòmic que consolidi els sectors productius de l’economia. També un poder judicial independent, atès que ara està controlat per la classe política que domina el país, i un sistema tributari més just, entre altres.

Ara bé, tot això, si no existeix una correlació de forces per imposar-ho, serà molt complicat d’assolir, perquè la classe política dominant no ho canviarà.

En quin punt està aquesta correlació de forces?

És cert que de les últimes eleccions parlamentàries n’ha resultat un canvi, però no tan fort com voldríem, perquè aquest sistema, per diferents factors, no permet un canvi radical. Es considera que hi ha una dotzena de diputats que han sorgit d’aquesta revolta del 2019, però, és clar, estem parlant d’un parlament de cent vint-i-vuit diputats. Per tant, sí, és una força, però no és decisiva a la cambra. Per això cal que aquests grups parlamentaris també tinguin una força al carrer.

L’abstenció en aquestes eleccions ha rondat el 50%.

La gent està esperant que s’articuli un moviment polític de caràcter ampli que pugui ser una vertadera alternativa. I l’abstenció del 50% dels votants és un senyal que no s’ha aconseguit. El que hi ha actualment és un sentiment de desesperança i no es veu una alternativa. És aquí on s’ha de treballar, en bastir una alternativa política de front ampli que faci que aquest 50% que no ha anat a votar es mobilitzi.

"Cal bastir una alternativa política de front ampli que faci que mobilitzi els votants que s'han abstingut".

Al Líban també han tingut molta influència les potències regionals i internacionals, per què?

Per les divisions i el sistema confessional que tenim, històricament, cada confessió ha buscat aixopluc o protecció a escala internacional. I és això el que ha fet que a la política libanesa sempre hi hagi una forta influència estrangera, de l’Aràbia Saudita, de Síria, dels Estats Units, de França, de l’Iran… Ara bé, insisteixo, aquesta ingerència estrangera no es pot limitar si no hi ha una força política àmplia que no cerqui la protecció de ningú.

La situació geogràfica del Líban no ajuda.

És clar, el Líban no està fora del món, està en una zona on hi ha conflictes històrics tan rellevants com el que enfronta Israel i Palestina. De fet, l’amenaça d’Israel és permanent. A banda, cal remarcar que Síria és el pulmó econòmic natural del Líban, i les sancions i prohibicions que aplica els EUA en aquest sentit també és una de les raons de la crisi econòmica i financera que afecta el país, com les sancions als bancs libanesos o la manca de moneda estrangera al Líban. El cert és que totes les tensions que hi ha a la zona es reflecteix i té els seus efectes al país.

Així, de quina manera penseu que el Líban pot sortir d’aquest atzucac?

Per sortir d’aquest túnel tan fosc, l’única alternativa és un canvi radical. I això implica substituir la classe política dominant, que és culpable d’haver portat el país a aquesta situació, per la seva corrupció i l’espoli de capital que ha protagonitzat. També cal un nou model econòmic, així com un poder judicial independent que tingui llibertat per jutjar a polítics i bancs corruptes que han robat les propietats de l’Estat i les riqueses del poble libanès.

Igualment, necessitem un sistema laic, no confessional, una nova llei electoral sobre la base que el Líban sigui una única circumscripció electoral… Parlem de tot un conjunt de mesures, és l’única manera de crear una consciència de ciutadania nacional que limiti les ingerències estrangeres i un poder militar que tingui la capacitat de defensar el país de les amenaces constants i diàries d’Israel.

Aquestes elits que dominen el país mai han rendit comptes, tampoc amb temes tan rellevants com l’explosió de Beirut del 2020.

Ni de bon tros, les influències polítiques ho dominen tot. En el cas de l’explosió, hi havia disset persones detingudes i totes han sortit al carrer. Algunes, fins i tot, han pogut marxar als EUA. I no passa només amb aquest tema, la investigació que afecta els bancs per esclarir la sortida de capital del Líban de manera il·legal també ha quedat paralitzada. Des del 2019, es creu que uns 15.000 milions de dòlars van sortir del país il·legalment i la justícia libanesa no ha fet res.

Per acabar d’adobar-ho, el Líban és un dels països del món que acull més persones refugiades. Quina és la seva realitat?

Les últimes estadístiques en aquest sentit són alarmants, sobretot pel que fa a la xifra de persones refugiades sirianes, que xifren en tres milions, sobre una població libanesa de tres milions. És un pes molt fort en molts sentits, sobre l’economia, la societat, les infraestructures… I al mateix temps, les potències occidentals i l’ONU no donen suficients recursos al Líban per gestionar aquesta crisi humanitària.

A més, cada cop marxen més persones del Líban arran d’aquesta crisi que pateix el país.

Sí, existeix un perill de canvi demogràfic, l’emigració libanesa és cada cop més important. Es calcula que el 2022 van sortir del país uns 200.000 libanesos. Definitivament, crec que no hi ha cap país del món que visqui la situació que travessa el Líban, on s’han superposat una crisi econòmica, social, financera, demogràfica, política…