La Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) ofereix assessorament a les entitats catalanes que volen millorar la seva presència i activitat internacional. A més, és un centre d’estudis sobre diplomàcia pública i paradiplomàcia. La presidenta de l’entitat, Mònica Sabata, assegura que la diplomàcia no formal en la qual intervenen entitats sense ànim de lucre i no només els propis estats, és clau al segle XXI.

Una seixantena d’entitats formen part de la FOCIR. Quins requisits cal complir per unir-s’hi?

El comú denominador de totes les entitats que formen part de la FOCIR és que totes tenen la voluntat de ser presents a l’exterior i han obtingut un reconeixement a l’exterior. Totes elles participen en xarxes europees o mundials com a entitats catalanes de sectors molt diversos: esport, cultura, advocacia...

Hi ha més entitats catalanes amb activitat internacional a banda de les que són sòcies de FOCIR?

Sabem que a Catalunya hi ha unes 250 entitats que tenen el reconeixement internacional, de les quals una seixantena forma part de la FOCIR. Hi ha d’altres que volen tenir aquest reconeixement, però encara no el tenen.

Les entitats que encara no han rebut aquest reconeixement però que tenen voluntat d’actuar a l’exterior, poden assessorar-se a la FOCIR?

Una de les coses que fem a la FOCIR és assessorar aquestes entitats. Volem que cada vegada hi hagi més entitats amb reconeixement a l’exterior. Aquest reconeixement és de tipus molt divers, perquè el mateix que passa amb les institucions multilaterals, formades per estats, passa amb les ONG i xarxes d’entitats, on estan representades entitats per àmbit estatal.

Això complica l’adhesió a xarxes internacionals?

Això vol dir que totes els entitats catalanes han hagut de buscar una escletxa que els permeti formar part d’aquestes xarxes, bé perquè n’han estat fundadores o perquè han arribat a un acord amb la xarxa espanyola i es reparteixen els vots, o perquè aquella xarxa europea permet que hi hagi nacions sense estat... En tot cas, les que vulguin internacionalitzar-se poden venir a la FOCIR. Els assessorarem en camins diversos per fer-ho.

Notes que hi ha cada vegada més interès d’internacionalitzar-se per part de les entitats catalanes?

A la FOCIR tenim entitats que fa 100 anys que tenen reconeixement internacional. El tenien molt abans del procés, durant, i el tindran després. És veritat que amb la voluntat d’explicar al món què està passant a Catalunya hi ha hagut entitats que han començat el seu camí cap a la internacionalització. Al final estem multiplicant l’efecte de la diplomàcia pública, promovent que el tercer sector tingui presència internacional. Hi ha més entitats interessades, però el dia que s’acabi el procés, continuaran tenint interès en la diplomàcia pública i l’intercanvi.

Per què és tan important que les entitats surtin fora de Catalunya?

D’una banda, per portar els valors de Catalunya a l’exterior i, de l’altra, per portar moltes coses cap a casa. Serveix per teixir complicitats. El segle passat enteníem que les relacions internacionals només havien de passar per la via de la diplomàcia oficial, només a través dels estats. Ara, en canvi, amb la diplomàcia no formal o pública, entenem que el món s’interrelaciona de maneres molt diverses i que tenen un rol molt important actors com les entitats, universitats i les empreses.

Quins són els punts febles més freqüents de les entitats que volen millorar la seva presència i activitat internacional?

Un dels grans reptes és conèixer les xarxes homòlogues que tens a l’exterior. Has de tenir clar què es fa a Europa en el teu àmbit. Quan no n’hi ha, recomanem que busquin entitats de fora i que creïn la xarxa. Sempre és important tenir punts de trobada amb altres entitats d’Europa que fan el mateix que tu.

Altres reptes?

Cal saber els requisits per formar part d’aquesta xarxa. De vegades no estan ben explicats o és difícil saber si complirem totes les condicions. A més s’ha de tenir en compte que cal un responsable de relacions internacionals o algú que domini llengües. Els recursos també seran importants. Hi ha coses que es poden fer per la via de les videoconferències, però de vegades, les relacions internacionals impliquen desplaçaments, reunions a l’estranger... I això són diners.

Des de l’administració catalana hi havia uns ajuts que promocionaven el fet que les entitats catalanes anessin a l’exterior.

Les ajudes de Diplocat eren clau. Aquest any, però, no es convocaran. És evident que hi ha una mancança d’ajudes públiques que potenciïn la internacionalització de les entitats catalanes.

Com valores la feina que estan fent les entitats catalanes a l’exterior?

Sabem que els entitats estan fent esforços importants i ens hem de felicitar perquè en els últims anys estan entenent la importància de tenir presència a l’exterior. No només per explicar el procés, sinó perquè anar a l’exterior vol dir impregnar-se de valors, potenciar projectes comuns, lluites i reivindicacions compartides, conèixer nova gent i noves maneres de treballar, i conèixer com funciona l’associacionisme a l’exterior. És un procés d’enriquiment cap enfora i cap endintre.

Quines noves accions s’han de començar a aplicar en l’àmbit de relacions internacionals a Catalunya? Creus que s’hauria d’innovar en algun aspecte?

Cal que certs sectors que potser en el passat han tingut poca incidència en l’àmbit de la diplomàcia pública, ara en tinguin. El més important és que reforcem i sensibilitzem sobre la importància que per a qualsevol estat tenen les relacions internacionals. Per a la Catalunya del futur és vital. El dia que tinguem un estat haurem de pensar com ha de ser la nostra diplomàcia. És vital que entenguem que el Tercer Sector té un rol molt important en la diplomàcia futura de Catalunya.

Quins instruments es necessitaran?

Hi ha d’haver òrgans de coordinació entre les entitats i les accions de govern i de les universitats... La diplomàcia ha de ser un procés molt més global. Hi ha una part que sempre ho farà l’Estat i per tant, el Govern de Catalunya. Però a banda de la diplomàcia oficial hi haurà la diplomàcia pública, que al segle XXI és vital i que es formarà de xarxes d’entitats.