Entre el 13 i el 17 de juny, Barcelona es va convertir en la capital de les lluites juvenils a la Mediterrània. El II Fòrum Internacional Youth Act!, organitzat pel Servei Civil Internacional de Catalunya (SCI) i el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), va reunir una quarantena d’activistes joves de diverses procedències que van compartir experiències i lluites per teixir estratègies comunes d’acció.

Després d’intensos debats, les activistes van consensuar setze demandes concretes, entre les quals reclamen salaris dignes, llibertat de moviments independentment del lloc on s’ha nascut, acció climàtica real sense racisme ecològic, acabar amb la visió eurocèntrica del món o una societat lliure de patriarcat i que posi al centre la vida de les persones.

Ho repassem amb la Teslem Sidi, activista sahrauí i presidenta de l’Asociación de la Comunidad Saharaui en Madrid (ACSM), que va prendre part de la trobada i ens explica com va anar. La Teslem ens parla de lluites personals i col·lectives del jovent, així com de la situació del Sàhara Occidental i del seu poble.

Has participat en el II Fòrum Internacional Youth Act!, com va anar?

Ha estat molt intens, però ha anat molt bé. La valoració és molt positiva, perquè de vegades penso que tots tenim la sensació que les nostres lluites no es coneixen prou i al final resten molt atomitzades i, per contra, aquesta mena d’espais faciliten una col·lectivització de les lluites i de l’activisme. Si es fessin més trobades com aquestes, segur que no hi hauria tanta atomització ni divisió de les lluites.

S’han d’enfocar les lluites d’una altra manera?

Crec que ens centrem molt en els conflictes armats, i és normal perquè són els causants dels nostres problemes, però penso que hem de donar més importància a les lluites personals de cada dia, com per exemple els problemes de mobilitat que tenim els sahrauís, tenir un passaport o els problemes de llibertat i les crisis d’identitat que pateixen moltes persones musulmanes…

Penso que tenim problemes més greus que el conflicte armat, el concepte d’Estat o l’alliberament nacional i els hauríem d’enfocar. Penso que el fòrum ha demostrat que si ataquem col·lectivament aquestes lluites personals, es resoldrien molts d’aquests problemes.

És molt important compartir experiències, lluites i teixir estratègies conjuntes.

Totalment, perquè tots els qui vam participar en la trobada teníem la sensació d’estar soles, de lluitar soles. I aquests espais, d’alguna manera, per a nosaltres són com anar al psicòleg. Pot ser que no comparteixis les mateixes lluites, però el 90% del que et passa li està passant a l’altra persona. Per tant, és una manera de col·lectivitzar aquest sentiment de frustració o de solitud en la lluita.

Quines són les principals problemàtiques o reptes comuns que heu pogut copsar?

La primera és la desinformació. N’hi ha moltíssima i és un problema greu, perquè si no obrim un espai d’informació estem tots perduts. La segona problemàtica que cal atacar i visibilitzar és la llibertat de moviment de les persones. La concepció que es té de la immigració és molt roïna, mai hi ha un debat sobre la immigració com alguna cosa bona.

L’externalització de les fronteres i tot plegat sempre ens pinta la realitat que les persones migrades no són vàlides, quan això és fals. Cal visibilitzar la problemàtica de les classes de passaport, és a dir, un passaport occidental és millor que un de sahrauí? Això és un problema.

També es va parlar molt d’educació.

És una altra problemàtica que vam assenyalar. El problema no és que no hi hagi educació a països com Palestina o el Sàhara Occidental. Tu pots tenir un títol de doctor, per exemple, però tal com està construït el sistema, capitalista i eurocentrista, aquests títols universitaris sovint no tenen validesa a països occidentals. I això és una altra forma de menyspreu al país d’origen i a la formació d’aquesta persona.

"Mai es planteja un debat sobre la immigració des d'un vessant positiu".

I de xarxes socials.

Un altre dels problemes que compartim és la qüestió de la seguretat a les xarxes socials. Hi ha moltes persones que fan activisme, a la Palestina o el Kurdistan, per posar dos exemples, que pateixen moltíssima opressió si exhibeixen la seva imatge o parlen a les xarxes. Estan en vertader perill i suposa una limitació a la llibertat d’expressió. I contra això, veiem que una estratègia vàlida és la que et deia: col·lectivitzar el missatge.

Cal que el jovent tingui un rol més actiu com a motor de la transformació social?

Per descomptat, bé, sempre penso que ha de ser una mescla de noves i velles idees perquè de vegades la visió dels joves necessita complementar-se amb l’experiència. Ara bé, si en lluites com la del poble palestí o sahrauí no es té més en compte els joves, no hi haurà relleu generacional. I això és bàsic, perquè si no hi ha fuga de cervells del país, hi ha frustració entre la joventut i, al seu torn, això provoca que la lluita es dispersi i no es col·lectivitzi.

Si no es treballa en la inclusió del jovent i les seves idees, no hi haurà una continuïtat sinó una bretxa grandíssima. De fet, per això tornen les guerres i els conflictes, perquè el relleu generacional no s'està fent bé.

Parlem de la teva tasca com a activista sahrauí. Has passat una autèntica odissea per regularitzar la teva situació.

Mai he sentit tanta frustració com amb la qüestió de la meva regularització, ha estat un drama. Els sahrauís estem en terra de ningú, és l’única nacionalitat que inclús si neixes en un avió no et reconeix ningú. I el problema és que qui ha d’agafar la responsabilitat per resoldre-ho no ho fa, i no només això, sinó que intenten humiliar-nos. Necessitem deu anys per aconseguir la nacionalitat espanyola, malgrat que molts, com és el meu cas, som fills d’espanyols. De fet, el meu pare va contribuir a la seguretat social espanyola.

Tu et vas quedar a Espanya amb dotze anys, amb una família d’acollida.

Venia cada estiu amb el programa ‘vacaciones en paz’ i amb dotze anys em vaig quedar a Alacant, sense documents. I quan vaig voler regularitzar la meva situació a l’Administració, amb la meva partida de naixement, em van dir literalment que no existia. Et diuen que els teus papers estan expedits per un govern no reconegut i, per tant, no existeixes com a persona jurídica, i en aquell moment tampoc em reconeixien l’estatut d’apàtrida.

Com t’ho expliques?

Hi ha tota una ignorància administrativa, feta a propòsit pel Govern espanyol. És com si hi hagués una carpeta que quan dius que ets sahrauí s’encenen les alarmes, i tot plegat respon a un pla premeditat: com menys persones sahrauís tinguin la nacionalitat espanyola, menys drets es reclamaran i menys incidència es farà a Espanya respecte a la situació del Sàhara Occidental.

Finalment, vas aconseguir el Número d’Identitat d’Estranger (NIE) comunitari?

Sí, després d’estar tres anys com a il·legal, amb el NIE que diu que soc filla d’espanyols i, tot i això, encara no em reconeixien que el meu pare era el meu pare. Vaig estar deu anys així i en un principi vaig desistir del tema de la nacionalitat. Ho vaig reprendre quan vaig anar a la universitat i tenia diners. Perquè aquesta és una altra, per lluitar això has de tenir una base econòmica perquè arriba un moment que has de portar el teu cas amb advocats, i és un problema afegit al problema migratori.

I el teu cas encara va trigar quatre anys més a resoldre’s.

Insistien que la meva partida de naixement era d’un país no reconegut, em demanaven fer un examen d’espanyol quan visc aquí des dels dotze anys i he estudiat a la universitat aquí… Quan després de quatre anys em van concedir la nacionalitat i vaig anar al registre civil, em van dir que tampoc podien inscriure’m. Jo pensava que m’estaven prenent el pèl. Ara em demanaven una prova forense per determinar la meva edat. Vaig sentir tot aquest procés com una humiliació.

I aquí sí que vas decidir anar a totes.

Vaig portar el meu cas a tot arreu, als polítics, als mitjans, al Defensor del Poble… Vam imposar diversos recursos administratius i finalment vaig aconseguir que el Ministeri de Justícia digués al registre civil que el que estaven fent amb mi era il·legal, perquè és el ministeri qui determina si soc espanyola o no, no el registre civil. Al cap de sis mesos em van demanar perdó, però és que ja feia vint anys

Respecte al Sàhara Occidental, com valores el gir històric del Govern espanyol de l'abril passat?

La notícia no ens va sorprendre, perquè el Govern espanyol i el PSOE sempre han actuat així, utilitzant les persones racialitzades i les seves causes per projectar una imatge de progressisme que no és real. I, per altra banda, els sahrauís fa molt que som conscients de com és el Marroc, que sempre utilitza el xantatge. Part del problema és que el poble espanyol no és conscient d’això, perquè s’ha esborrat la qüestió del Sàhara Occidental dels llibres i s’ha fet un treball de lobby per silenciar-nos.

A què creus que respon el canvi de posició?

Ho sabrem més endavant, penso, però ha de tenir a veure amb l’espionatge o amb alguna cosa que hagin trobat. I amb els interessos dels Estats Units, és clar, que sempre està al darrer. El que està clar és que la posició no és democràtica. I no ha tingut cap cost per a Espanya ni s’han exigit responsabilitats, perquè no existeix l’exigència per part del poble que s’apliqui bé la democràcia. Així van les coses.

Penso que la societat està molt poc polititzada i quan passa això se la pot enganyar fàcilment. Per això creix el populisme i estem finançant una guerra que no volem, per exemple. I els mitjans de comunicació també tenen la seva part de culpa, per silenciar i tergiversar tota la qüestió sahrauí.

Vivim en una societat anestesiada?

Ho demostra que estem sortim al carrer per buscar la benzinera més barata abans de protestar per exigir que baixin els preus. En el cas del Sàhara Occidental, Espanya avala una proposta contrària al dret internacional, i aquesta mena de decisions són molt preocupant perquè ens desacrediten com a democràcia, quan després ens omplim la boca parlant dels drets humans. Espanya està avalant una ocupació il·legal, quan la defensa dels drets fonamentals hauria de ser la bandera de qualsevol govern que es digui democràtic i progressista.

"A una societat poc polititzada se la pot enganyar fàcilment"

La posició espanyola al Sàhara Occidental contrasta amb la que ha adoptat respecte a Ucraïna.

Sí, i això ens serveix per tenir una narrativa i una comparativa molt clara amb Ucraïna. És a dir, potser els dolents no són tan dolents ni els bons són tan bons com ens havien fet creure. És important aturar-se i reflexionar sobre això, perquè aquesta hipocresia està deixant clar que la lluita continua sent de classes i de raça, i el privilegi de l’eurocentrisme és el que preval. I que no ens expliquin altres històries.

Com és la vida del poble sahrauí als territoris ocupats?

El que més pena em fa és que jo mateixa, com a sahrauí, sé molt poc del què hi passa per l’enorme bloqueig informatiu que hi ha. De Palestina, per exemple, tenim moltes imatges, i potser als territoris ocupats del Sàhara Occidental està passant el mateix i no ho sabem, perquè no hi ha informació i tampoc hi ha una missió de Nacions Unides. Dit això, jo m’imagino el pitjor.

Tens familiars a la presó al Marroc.

Tinc un cosí que és un pres polític i m’expliquen que s’ha tornat boig per culpa dels maltractaments sistemàtics que ha patit. I el Govern espanyol s’asseu a parlar amb una dictadura que és considerada de les pitjors del món. Tenim molts casos de la brutalitat marroquina, com el de la Sultana Haya, una activista sahrauí a qui van violar i torturar. I tants altres.

Durant l’ocupació, el Marroc ha fet el possible per diluir la identitat sahrauí.

El projecte del Marroc és econòmic i neocolonialista. L'espoli dels recursos naturals està deixant al poble sahrauí que viu allà sense feina. No se’ls té en compte ni se’ls insereix socialment. A més, els obliguen a dir-se com ells volen, a parlar la llengua que ells volen, a vestir-se com ells volen… Estan espoliant els nostres recursos i intenten és esborrar la nostra identitat.

Parlaves de Nacions Unides. També és un fracàs el seu paper al Sàhara Occidental?

Tot plegat indica clarament que el paper de Nacions Unides s’ha de revisar. Hi ha una vulneració de drets claríssima que no s’està tractant com a tal. Si els drets humans importen menys que la lex mercatoria i el poder econòmic això vol dir que alguna cosa estem fent malament. Tenim un problema quan l’objectiu econòmic és el que preval, costi el que costi.

I això té incidència en altres problemes, com el canvi climàtic, que ens esclatarà al davant dels nassos, com la Covid-19. Igual que hem externalitzat les fronteres, ho farem també amb la qüestió del canvi climàtic? De fet, ja ho estem fent. Aleshores, o revisem el paper de Nacions Unides o diem directament que no serveix.