Ferran Orozco: “Mobilitzem i facilitem la convivència a les aules des de la cultura de pau i l’empatia”

Empatia, experimentació, escolta i participació. Aquesta és la recepta que el col·lectiu Ombú Acció aplica a escoles i instituts a través de tallers vivencials que posen la canalla i el jovent a pensar, posicionar-se i parlar de les problemàtiques que els travessen, com el racisme, el bullying, o llibertat d’expressió, entre altres. 

El Ferran Orozco, coordinador del col·lectiu, explica què hi ha darrere d’aquesta manera de fer, que ja arribat a prop de 10.000 infants de 500 grups escolars. Des de contes i lectures dramatitzades fins a maquetes i dinàmiques creatives, el seu objectiu és que l’aula sigui un espai lliure i segur on tothom pugui dir la seva. També assenyala que, sense continuïtat ni recursos, el canvi que volen generar a les aules costa molt més d’arrelar. En parlem amb ell.

Com definiries Ombú Acció?

Som un col·lectiu que és relativament recent, nascut fa quinze anys, i que va arrencar de la iniciativa d’un grup d’educadores i educadors. Treballem en l’àmbit de la justícia social, un paraigua que abans s’havia dit de moltes maneres, com cultura de pau, desenvolupament o drets humans. A nosaltres, el que més ens va captivar, des del principi, és la metodologia d’altres camps.

Quins camps?

En el camp de l’educació formal, per exemple, algunes escoles van començar a impulsar metodologies i una concepció global de l’educació completament diferent, com l’educació viva. És una educació molt respectuosa amb els nanos, que els acompanya i els facilita que puguin escollir allò que més els interessa, respectant el seu propi procés.

Aquest va ser el punt de partida.

Sí, a partir d’aquí, persones que veníem de treballar, cadascuna pel seu compte, en àmbits com els drets humans, la cooperació internacional o altres, vam pensar que podíem arribar als grups amb una manera d’entendre l’educació una mica diferent. Sempre, tenint en compte les nostres limitacions, perquè no treballem de mestres ni estem tot un any amb els nanos. I així és com vam començar a treballar algunes coses amb alguns municipis, i ha funcionat molt bé.

Què vol dir educar per la justícia social? Com es tradueix en un dels vostres tallers?

Un exemple: en un dels tallers que fem, ‘La Nur i en Llorenç cerquen un país en pau’, treballem què vol dir ser una persona refugiada des de la cultura de pau i, sobretot, des de l’empatia. Ens vam plantejar com ho havíem d’explicar a la canalla, o portar-hi una persona refugiada, que és molt impactant. A més, en el nostre cas, tenim una companya havia vingut aquí a Catalunya fugint d’un altre país.

Com ho vau treballar?

Per abordar-ho, vam començar amb àlbums il·lustrats i ho vam connectar amb la nostra pròpia història. Parlàvem de memòria democràtica, dels avis i àvies, i de com nosaltres o els nostres avantpassats també han viscut situacions semblants. El taller no s’acabava amb la conversa: la prioritat era expressar el que s’havia sentit. Treballàvem les emocions amb el llibre d’artista, una eina d’expressió completament lliure, i proposàvem imaginar què passaria si fóssim nosaltres qui haguéssim de marxar. 

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Maristes Igualada (@maristesigualada)

Quines dinàmiques feu servir perquè la canalla pugui expressar tot això?

Ho fèiem amb materials i dinàmiques pensades perquè els nanos poguessin dir què pensaven i què sentien, no per fer dibuixos bonics. Va ser el primer taller que va generar un impacte fort, perquè portàvem a l’aula allò que també havíem viscut i treballat nosaltres mateixos com a experiència personal.

També hi ha tallers on aterreu aquests valors en situacions molt concretes del dia a dia.

Sí, per exemple el taller ‘Habitant del món’, el segon que vam crear. És un taller sobre el dret a l’habitatge que busca, a través de l’acció, entendre com són les condicions de vida de persones que viuen en faveles o barris de barraques. Proposem que es posin en el lloc d’una família que hi viu i, a partir d’aquí, el grup expressa què és realment important en un habitatge. Després construïm maquetes de ciutat amb materials de rebuig.

Com ho connecteu amb realitats més properes?
Ho vinculem amb situacions com la d’una família d’Andalusia que treballava collint olives i va venir a Catalunya. Molts nanos s’hi identifiquen per la història dels avis i àvies i per les seves arrels familiars. Al final, el que volem és mobilitzar i facilitar la convivència des de la cultura de pau i l’empatia: entendre’ns, respectar-nos i posar-nos a la pell de l’altra. Amb aquests tallers treballem drets humans, antiracisme, cultura de pau i diversitats, una realitat cada cop més present a les aules. En alguns municipis on treballem, la major part d’alumnat té orígens familiars de fora de Catalunya i d’Espanya, i això, que fa quinze anys sovint es vivia com un problema, ara es veu més com una riquesa.

Aquest canvi de mirada també el treballeu des de contes i dinàmiques.

En aquesta línia, també hi ha tallers com ‘Mirades’, on, a partir d’un conte, comencen a posar en positiu la realitat social que viuen i a construir la seva pròpia diversitat. Els donem eines perquè puguin expressar com es veuen i com veuen els altres, i això ajuda a moure actituds excloents i prejudicis. Ho treballem des de la base, amb petites coses.

A partir de la vostra experiència, quines preocupacions expressa el jovent?

Ara mateix, una de les preocupacions que apareix amb més força és la guerra, i això ha anat canviant amb el temps. També surten inquietuds molt vinculades al que viuen en el dia a dia. En tallers com ‘Silencis’, que treballem des de la llibertat d’expressió. No parlem tant del que diu la Declaració dels Drets Humans, per dir alguna cosa, sinó del que els afecta personalment. Per exemple, el bullying. Els donem eines perquè puguin dir què reivindiquen i què els està passant.

I quines reivindicacions apareixen més sovint?

En aquest espai, moltes noies es mostren molt lluitadores i el que més demanen és igualtat de drets. I sovint els nois no ho entenen. Parlo en genèric, però quan rasques i poden expressar-se amb llibertat, surten coses que el professorat no s’espera. I també es nota que no tothom parteix del mateix lloc: no expressa el mateix un nano que ve de Bangladesh que un nano de Sant Boi de Llobregat. Cadascú ha viscut el seu món, les percepcions són diferents, i és molt interessant posar-ho tot en joc.

Quina és la clau perquè l’alumnat participi activament?

La clau és experimentar. Fins i tot en tallers més dirigits, com ‘Milers d’estrelles’, busquem que hi hagi participació. Els expliquem què és l’antiracisme, però no des de la idea de classificar la humanitat per races, sinó posant en qüestió el racialisme. Per què encara hi ha llibres de text o àlbums il·lustrats que parlen de blancs, negres o grocs? Això ho problematitzem. Ho fem, per exemple, a partir de la lectura d’un àlbum il·lustrat que descriu una situació de racisme. Fem una lectura dramatitzada, tothom es posiciona, i després obrim la pregunta: i si les races no existissin?

Per a aquest taller utilitzeu un material molt concret.
Treballem amb uns llibres de l’Angélica Dass que vam fer portar dels Estats Units. Ella, que ara viu a la península, explica una experiència molt reveladora: quan va anar als Estats Units va descobrir que allà la consideraven negra, i quan va venir a Europa, llatina. A partir d’aquí, com a fotògrafa, va decidir retratar 4.600 persones i buscar el seu color Pantone.

I què va descobrir quan va començar a posar-ho en pràctica?
Arriba a una conclusió molt clara: ningú és groc, blanc o negre. Aquestes etiquetes no són reals. A classe llegim el seu llibre, el comentem plegats i comparem els colors Pantone. Cadascú busca el seu color i, amb aquarel·les i només tres colors bàsics, intentem aproximar-lo. I torna a aparèixer la mateixa idea: no hi ha un blanc, un negre o un groc, sinó molts matisos, i el fet que et classifiquin en una raça o una altra depèn d’altres coses. Aquesta experiència, sumada a les reflexions sobre el que hem viscut, els trenca esquemes i els ajuda a construir noves maneres d’entendre la realitat social. És una experiència molt bonica.

Quin rol té el professorat en aquests tallers?

Nosaltres sempre intentem implicar totes les mestres, perquè al final són els referents de l’alumnat. Les convidem a participar i insistim que és important que hi siguin presents, i cada vegada més ho estan. En alguns municipis també hem donat recursos al professorat per treballar temes com les migracions i la pau.

La predisposició sempre és bona?

En general, sí, però és veritat que encara passa que en alguns centres se’ns mira com si fóssim una estona per entretenir. Hi ha mestres que no s’hi impliquen i fins i tot es posen a corregir exàmens durant el taller. És un problema greu perquè afecta el funcionament de l’activitat i ens complica molt la feina. Nosaltres, i també les administracions amb qui col·laborem per arribar a les escoles, intentem combatre-ho.

Com gestioneu aquestes resistències?

Sempre intentem, tant sí com no, implicar-les activament. Hi ha resistències, sí, però no són majoritàries. Per sort, en la major part d’experiències la mestra participa, i aleshores tot canvia: és com si el taller quedés més legitimat i, a més, ho poden connectar amb el que estan treballant a classe.

A més, el que treballeu pot ser molt útil per al professorat.

I tant, per exemple, hi ha una escola de Santa Coloma que ja ens espera cada maig per fer ‘Silencis’ amb els grups de sisè. En aquell moment estan amb la Revolució Francesa o altres continguts i el taller els va molt bé com a disparador, com una eina per engegar coses i, de vegades, estirar el fil. I passen coses que no s’esperaven. Per al professorat, una eina de motivació, d’empatia i de creativitat sobre el nostre món és molt potent. I hi ha tantes bones mestres al mapa educatiu que és impressionant: jo aprenc moltíssim, i les meves companyes també.

Què us dificulta més la vostra tasca?

El que més ens dificulta la feina és la manca d’estabilitat. Nosaltres treballem a llarg termini, i això es nota. Recordo municipis on, quan hi arribàvem, ens deien ‘què és això de què esteu parlant, quina cosa tan estranya’, i al cap de deu anys ens esperen i han integrat el que fem al currículum. Aquest procés és molt interessant, però si no hi ha continuïtat es fa molt complicat.

Aquesta continuïtat no sempre depèn del que passa a l’aula…

A vegades, fins i tot quan la demanda creix, et truquen d’un ajuntament i et diuen que no treballaran més amb nosaltres perquè ‘no som de la nostra ciutat’. És una llàstima, perquè costa molt construir vincles i perquè el que fem té impacte, encara que sigui en una sessió d’una hora i mitja. Quan es talla de cop, per segons quines raons, tens la sensació que no es valora tot el que s’està fent amb els nanos.

Què es perd quan s’atura un projecte així?
Nosaltres, com altres entitats d’aquest àmbit, contribuïm a la convivència i a canviar mirades. I en un moment en què la cultura de pau és cada vegada més qüestionada, la feina és important. A més, en les sessions surten temes que van més enllà del que portem previst: la guerra, la igualtat de gènere, la inclusió… i també qüestions com la sobirania alimentària, que treballem amb el taller ‘Llavors al vent’. Parlem de com ens alimentem i de com això afecta la salut, l’entorn i la vida social i econòmica. Són converses i experiències que van emergint a mesura que treballem de manera participativa i creativa amb mestres i grups.

Què demanaríeu a la comunitat educativa i a les administracions perquè l’educació per la justícia social arreli a les aules?

A Catalunya hi ha molta riquesa d’iniciatives en aquesta línia, i el que cal és donar-los vida i facilitar que arribin a les aules. Hi ha entitats que treballen en molts àmbits de la vida social i comunitària, però això s’ha de prendre seriosament. Encara ens trobem llocs on truques i et diuen ‘no, no, això ja ens ho fem nosaltres’. I quan compares objectius i metodologies, de vegades descobreixes que és més una qüestió de comoditat, com per dir que ja han complert l’expedient.

El problema és que aquesta voluntat no sempre va acompanyada de recursos.

Als ajuntaments, en general, hi hem trobat bona rebuda, però també hi ha un límit molt clar: hi ha municipis que poden intervenir en trenta o quaranta grups escolars perquè ho poden pagar i, en canvi, molts municipis petits no poden fer activitats d’aquest tipus, ni tan sols pagar la benzina de la persona que hi anirà. I aquí també hi pesa el desconeixement. L’última escola on vaig anar era de Castellfollit del Boix: ens hi van convidar perquè una nena havia fet el taller ‘Murs’ a Igualada, ho va explicar a casa, i la seva mare, que és mestra, ens va contactar. Va ser una experiència brutal. En entorns rurals, els nens i nenes tenen moltes ganes de conèixer, d’absorbir i de viure diversitat, i el que en surt és memorable. Però s’ho va haver de pagar l’escola perquè ningú els ajudava.

I què hauria de canviar?

Jo demanaria suport i corresponsabilitat perquè aquesta educació arreli també fora de les ciutats grans. Com pot ser que, per exemple, els consells comarcals no estiguin posats en aquest assumpte? Els municipis petits també són vida, les escoles rurals són vida, i els nanos tenen els ulls molt oberts. El que demanem és que es pugui viure i experimentar, a través del que moltes entitats ja estem treballant, en temes de ciutadania global i justícia social i ambiental. És molt important.

Quin balanç en feu després d’aquests anys de feina?

Treballem amb les persones, de mica en mica, però el recorregut que hem fet és gran. Hem arribat a prop de 10.000 nanos de 500 grups escolars. Som molta gent, i molt diversa, que treballem aquests temes, i pensem que això va molt la pena potenciar-ho si volem un país amb convivència.